ELS RIUS

En aquest tronc mutilat em recolzo
abandonat en aquesta clotada
que té l’esllanguiment
d’un circ
després o abans de l’espectacle,
i miro
el pas quiet
dels núvols per la lluna.

Aquest matí m’ajeia
dintre l’urna de l’aigua
i com una relíquia
he reposat.

L’Isonzo, amb son lliscar,
em polia
com un dels seus palets.

Els meus quatre ossos
he arreplegat
i me n’he anat
com un acròbata
per l’aigua.

M’he agenollat
vora la roba
bruta de guerra,
i com un beduí
m’he prosternat a rebre
el sol.

Heu-vos ací l’Isonzo,
i és on millor
m’he adonat que jo era
una dòcil fibra
de l’univers.

El meu turment
és quan
no m’hi trobo
en harmonia.

Però aquelles ocultes
mans
que em pasten
m’ofrenen
la rara
felicitat.

He repassat
les èpoques
de la meva vida.

Aquests són
els meus rius.

Aquest és el Serchio
i en ell pouaren
tal volta dos mil anys
de gent meva camperola,
i el meu pare i la meva mare.

Aquest és el Nil
que m’ha vist néixer
i créixer
i cremar d’innocència
en l’estesa de les seves planures.

Aquest és el Sena:
en les seves tèrboles aigües
la meva mescla va refer-se,
i m’hi he conegut.

Aquests són els meus rius,
comptats aquí a l’Isonzo.

Aquesta és la meva melangia
que en cadascun d’ells
se’m fa palesa,
ara que ja és de nit
i apar la meva vida
una corol·la
de tenebres..

FONT

El cel llanguí ja massa
i torna a resplendir
i de pupil·les la font sembra.

Serp renadiua,
ídol esvelt, riu jove,
ànima, estiu tornat de nit,
el cel somia.

Prega, que em plau d’oir-te,
oh tomba mudadissa!

ON LA LLUM

Com onejant alosa
en l’oratjol feliç damunt les prades tendres,
lleugera et saben els meus braços. Vine.

Oblidarem la terra,
i el mal i el cel,
i la meva sang ràpida en la guerra,
recordant passos d’ombres
entre rojors de noves matinades.

On ja no mogui la claror la fulla,
somnis i afanys portats a l’altra riba,
on s’ha posat el vespre,
vine, que et portaré
a les muntanyes d’or.

L’hora constant, de l’edat lliures,
en son esvaït nimbe
serà el nostre llençol.