Al cel llunyà retruny una pistola.
I encara un tret.
Ah, el meu detectiu, vestint-se de vidre,
penetra furtivament per la finestra de l’estimada.
El terra és de cristall.
Entre un dit i l’altre
la sang, blavíssima, s’escola.
Sobre el trist cadàver de la dona
un grill, fred, canta.

Un matí, a primeries del mes de les gelades,
el detectiu, vestint-se de vidre,
ha girat la cruïlla.
Tardoral, a la cruïlla, un brollador.
El detectiu, ja sol, es va entristint.

Mira l’empedrat solitari, llunyà, de marbre,
on de pressa s’esmuny l’home suspecte.
 

1917
 

Aclofada a terra, la casa
dorm com una aranya gegantina.
Dins la natura trista i negra
l’animal, esporuguit, tremola
i, amenaçat per un malson,
trist i blavós, udola.
          Nooaar Tooaar Yawaa.

Les fulles de moresc remogudes pel vent
—sawa sawa— xiulen dins la fosca.
Escolta! Calla.
Enllà del camí va udolant.
Allà baix —l’udol llunyà, ves!
          Nooaar Tooaar Yawaa.

«El gos està malalt, mare?»
«No, criatura.
El gos té gana.»

Pel costat del crepuscle del cel llunyà,
des de la penombra de les trèmules foscors,
el gos ha mirat els enemics.
Al límit de la memòria antiga, antiga de l’herència i de l’instint,
ha sentit les pobres ombres dels avantpassats.
El cor del gos, temorenc, s’esblaima.
Pel camí de la fosca nocturna udola, udola.
          Nooaar Tooaar Nooaar
                       Yawaa.

«El gos està malalt, mare?»
«No, criatura.
El gos té gana, ves!»
 

1922