UNA GENERACIÓ

Encara en diuen, de la meua generació,
encara que és tan groga com les pàgines d’un
llibre vell
i ja irreconeixible, amb pols fins al caramull.

Viu de saludar i d’expiar
la seua cançó és la d’una sirena en la nit
i en el palmell de la mà
prem l’agulla nocturna del rellotge,
la fulla del ganivet més esmolat
perquè les coses tendres que aprenia a estimar,
tot el que acaba, ho aplega en el llibre il·lustrat,
temporades plenes de passat i les regions més
allunyades
on havia estat una vegada i ja mai no més.

Un llenguatge figurat vesteix els seus membres
—sols una mà que tapa desesperada la vergonya—
quan un déu pròdig reparteix arrugues,
la fa més nua com més l’adorna el temps.
Voldrà ser tan jove i tan vell com el segle i el món
i verge com la neu del matí
però sola no podia trobar-se amb si mateixa.
D’ací a poc es dissoldrà ja.