ARA, QUAN LA PACIÈNCIA PERD EL SEU CAPELL DE COPALTA, I

La realitat de cada dia assetjada una altra vegada,
decapitada, desflorada i una i una altra vegada
declarada
inaccessible. En aquest aire sempre
més escàs, crema la carrera contra el temps.

En cambres empaperades minucioses es paralitza
el rosec intraduïble desigs agrejats. Cap béc no
bleixa,
ni cap pelvis ardent. Escoltar, un moment, abans
del ruixat,
el silenci oprimit.

I després, de sobte, el xiulet de paraules astutes:
material de moviment, prova-de raó. Clavat en una superfície de color
amb un accent estrany, un etern Ara.
Desaprés el passat, arreglat el compte del futur.
El buit marcat en aquest moment cansat d’errar.
Ni ventrílocs, ni llançadors de ganivets,
ni llançadors de foc.
Sols fragments engabiats
d’un tot inaccessible.

Prohibit fumar sense un extractor al cap.
Deixar-se enfonsar en costums estranys o
vantar-se dels problemes de cada dia. I mireu:
aqueixes petjades rares d’una confusió allisada!