NO M’AMOÏNE, LA NO FEBLESA M’ENCISA...

No m’amoïne, la no feblesa m’encisa
Cap cos mai no pot sentir el meu
Mai cap altra orella pot oir la meua confusió, el meu neguit
al turment mut de la llengua.
Dia rere dia i més letal reforce el meu món
En les ramificacions horribles del dolor
He dut el llibre darrer, de dreta a esquerra
I amb totes les meues deficiències condemne
El que incinera i el que tempta la mentida.

Llevat de la humilitat
de l’execució de dubte,
no res ens ha limitat
Deixe repetir la foscúria
Que s’alce d’una altra vegada del descans sense glòria de la ferida
La nit, encertada, escolta el meu cor caragolat.

No tenir vacuna m’ha fet un altre,
No tenir passat m’ha atabalat. No cremar.
Tant ho he esperat, tant ho he arreglat.
Vull, escric i resistesc l’amistat.
Acabe el temple que la darrera pedra angular
Significa la meua fi. I amb aquest mateix mot
Expressant tot el meu amor, encara visc
En l’assot dels senyals del sol als quals pertany.