POEMA AMB SILENCI ENCASTAT

Així voldria escriure.
Com guspira el sol al got
i fa que el vi espurnege
en la taula blanca del jardí.
Com passeges per un museu
i zumzumeges: «aquest quadre,
voldria tenir-lo,
faria bonic al saló,
el contemplaré cada dia
i mai no me’n cansaré.»
I penses sorprés aleshores:
«Açò és una declaració d’amor.»
Però saps que l’amor mai no és
el que creies que seria.
Et mires les mans i penses:
«I a qui acaronaran
abans no siguen lletges i arrugades?»
Però ja ho saps: amb ningú
pots callar com amb ella,
i somrius perquè hi ha aqueix tast altra vegada.
Assaboreixes un tall de sol
que a poc a poc se’t fon a la llengua.