DES DE DALT DE L’ESCALA

Sens dubte
els qui són dalt de l’escala
ho saben
ho saben tot

nosaltres som una cosa diferent
agranadors de places
ostatges d’un futur millor
als qui els de dalt de l’escala
es mostren rarament
i sempre amb un dit als llavis

tenim paciència
les nostres dones apedacen la camisa dels diumenges
parlem de les racions de vitualles
de futbol del preu de les sabates
i els dissabtes aixequem el colze
i ens mamem

no som d’aquells
que estrenyen els punys
remouen les cadenes
parlen i pregunten
inciten a la insurrecció
que apassionats
tothora parlen i pregunten

—el seu conte és així—
atacarem l’escala
i la conquistarem per assalt
i davallaran per l’escala
els caps dels qui n’eren dalt
i per fi veurem
el que es veu des d’aquella altura

quin futur
quin buit
no desitgem veure
caps que roden
sabem amb quina facilitat els caps tornen a créixer
i sempre en resten dalt
un o tres d’ells
i a baix formiguegen graneres i pales

de vegades somiem
que els de dalt de l’escala
baixaran
és a dir vindran cap a nosaltres
mentre roseguem pa abocats sobre un diari
i diran

«ara parlarem
d’home a home
no és veritat el que proclamen els cartells
la veritat la portem en els llavis crispats
és cruel i massa pesant
perquè la portem nosaltres mateixos
no som feliços
amb molt de gust ens quedaríem
ací»

això són naturalment somnis
poden acomplir-se
o no acomplir-se
però continuarem
cultivant
la nostra parcel·la de terra
la nostra parcel·la de pedra

amb el cap lleuger
un cigarret a l’orella
i ni una gota d’esperança al cor
 

1956

A RYSZARD KRYNICKI. CARTA

els nostres quaderns d’escola francament turmantats
amb taques de suor de llàgrimes de sang seran
per a la correctora eterna com el text d’una cançó sense música
noble plena d’honestedat però massa simplista

vam creure massa fàcilment que la bellesa no salva
guia els frívols d’un somni a un altre fins a la mort
ningú de nosaltres va poder desvetllar la dríade dels àlbers
ni llegir l’escriptura dels núvols
per això sobre les nostres petjades no passarà l’unicorn
no ressuscitarem el vaixell en la badia ni el paó ni la rosa
ens queda la nuesa i nus estem dempeus
a la dreta al millor costat del tríptic del
Judici Final

en els nostres braços prims vam prendre afers públics
la lluita contra la tirania contra la mentida el llegat del patiment
però els adversaris —ho reconeixeràs— vam tenir-los miserablement petits
¿potser val la pena rebaixar la nostra santa paraula
al nivell del balboteig de la tribuna o al de l’escuma negra dels diaris?

tan poca joia —filla de déus en els nostres poemes Ryszard—
massa pocs capvespres lluminosos espills corones de llorer entusiasme
res sinó fosques psalmòdies quequejos de l’animula
urnes de cendres en un jardí cremat
 

¿quanta força cal tenir per murmurar —oh nit de pau—
en l’hort de la traïció contra el destí
contra les sentències de la història i la improbitat humana?

¿quanta força d’esperit cal per ressuscitar
una centella de llum senyal de la conciliació
bo i batent cegament una desesperança amb una altra

perquè duri per sempre el cercle de dansaires sobre una
     herba espessa
el naixement sagrat del nen i qualsevol inici
els dons de l’aire de la terra i del foc i de l’aigua?

jo no ho sé —Amic meu— i per això
t’envio de nit aquestes endevinalles de mussol
abraçades cordials
                              i la salutació de la meva ombra
 

EL MONSTRE DEL SENYOR COGITO

1

Benaurat sant Jordi
de dalt de la sella de cavaller
vas poder reconèixer amb precisió
les forces i els moviments del drac

la primera regla de l’estratègia
bon coneixement de l’enemic

     la situació del Senyor Cogito
     és pitjor

     està assegut en una profunda
     sella d’una vall
     coberta de boira espessa

     a través de la boira no es poden veure
     ni ulls flamejants
     ni urpes voraces
     ni la gola

     a través de la boira
     es veu només
     l’espurneig del no-res

          el monstre del Senyor Cogito
          no té dimensions

          és com una gran depressió
          que cobreix el país

          no es pot travessar
          amb una ploma
          amb un argument
          amb una llança

          si no existís el seu pes ofegador
          i la mort que aporta
          hom podria creure
          que és un espectre
          una malaltia de la imaginació

          però ell existeix
          és segur que existeix

          com un gas tòxic omple
          cases temples mercats

          emmetzina pous
          destrueix els edificis de l’esperit
          cobreix el pa florit

          la prova de l’existència del monstre
          són les seves víctimes

          és una prova indirecta
          però suficient
 

2

la gent assenyada diu
que es pot conviure
amb el monstre

cal només evitar
els moviments bruscos
els propòsits bruscos

en cas de perill
prendre la forma
d’una pedra o d’una fulla

escoltar la Natura sàvia
que aconsella el mimetisme

respirar silenciosament
semblar no existir

     però al Senyor Cogito
     no li agrada una vida falsa

     voldria lluitar
     amb el monstre
     baixar a l’arena amb ell

     i per això a la matinada va
     cap als suburbis somnolents
     equipat prudentment
     d’un objecte llarg i punxegut

     crida el monstre
     pels carrers deserts

     ofén el monstre
     desafia el monstre

     com un cavaller agosarat
     d’un exèrcit inexistent

     crida
     «surt vil covard»

     a través de la boira
     es veu només
     la gran gola del no-res

          el Senyor Cogito vol iniciar
          una lluita desigual

          això hauria d’esdevenir-se
          el més aviat possible

          abans que vingui
          el defalliment de la paràlisi
          la mort ordinària sense glòria
          l’ofegament per la deformitat
 

El meu imperi itinerant entre Atenes i Mègara
vaig regnar sobre la selva verge la gorja l’abisme tot sol
sense el consell dels ancians sense insígnies nècies amb una maça
     simple a la mà
vestit només amb l’ombra del llop i amb el so esfereïdor del mot
     Damastes

em faltaven súbdits és a dir em duraven massa poc
no m’arribaven fins a l’alba però fóra calúmnia anomenar-me bandit
com ho deien els falsaris de la història

al capdavall vaig ser un savi reformador social
la meva passió autèntica fou l’antropometria

vaig construir un llit a la mida de l’home perfecte
i comparava els viatgers capturats amb aquest llit
era difícil evitar —ho confesso— d’estirar membres o de tallar
     extremitats

els pacients morien però com més me’n penedia
més segur estava que les meves experiències eren justes
el fi era elevat el progrés necessita víctimes

desitjava abolir la diferència entre l’alt i el baix
volia donar una única forma a la humanitat horrorosament diversa
no estalviava esforços per igualar els homes

em matà Teseu l’assassí de l’innocent Minotaure
qui es va endinsar al laberint amb un cabdell de llana d’una dona
fals ple d’astúcia sense principis ni cap visió de futur

tinc l’esperança no vana que altri reprendrà la meva tasca
i durà a terme l’obra iniciada amb tant de coratge
 

Massa vell per prendre les armes i lluitar com els altres

van fer-me el favor de designar-me una funció inferior de cronista
registre —no sé per a qui— la història del setge

he de ser exacte però no sé suan començà la invasió
fa dos-cents anys en desembre setembre potser ahir a la matinada
ací tots pateixen l’atròfia del sentit del temps

ens queda només el lloc l’afecció al lloc
encara hi ha ruïnes de temples espectres de jardins i de cases
si perdem les ruïnes no ens quedarà res

escric tal com sé al compàs de setmanes infinites
dilluns: els magatzems buits la rata esdevé moneda de canvi
dimarts: alcalde assassinat per uns desconeguts
dimecres: negociacions sobre l’armistici l’enemic internà els legats
no sabem el lloc on es troben és a dir el lloc del suplici
dijous: la petició de capitulació incondicional feta pels mercaders
     d’espècies
la van descartar per majoria de vots
divendres: començament de la pesta dissabte: es va suïcidar
un soldat desconegut defensor intransigent diumenge: no hi ha aigua
     vam rebutjar
l’assalt a la porta est anomenada Porta de l’Aliança

ho sé tot això és monòton no podrà commoure ningú
evito comentaris em freno les emocions registro els fets
sembla que només ells tenen un bon preu als mercats estrangers
però amb un cert orgull vull fer saber al món
que gràcies a la guerra hem criat una nova espècie d’infants
als nostres infants no els agraden els contes juguen a matar
desperts o dormint somien amb la sopa el pa un os
igual quse els gossos i els gats

a l’horabaixa m’agrada caminar pel terme de la Ciutat
al llarg dels límits de la nostra llibertat insegura
miro des dels alts el formiguer de l’exèrcit els seus focs
escolto el tronar dels tambors els crits bàrbars
és increïble ausades que la Ciutat encara es defengui

el setge dura molt els enemics han de reemplaçar-se
no tenen res en comú excepte el fet de voler exterminar-nos
gots tàrtars suecs tropes de l’Emperador regiments de la 
     Transfiguració Divina
¿qui pot comptar-los?
els colors de les banderes canvien com el bosc a l’horitzó
des del groc dels ocells en primavera a través del verd i del vermell 
     fins al negre hivernal

així doncs a l’horabaixa alliberat dels fets puc tornar a pensar
en coses antigues llunyanes per exemple en els nostres
aliats d’ultramar ho sé es compadeixen amb el cor a la mà
envien farina sacs de conhort greix i bons consells
ignoren inclús que ens van trair els seus pares
els nostres ex aliats del temps del segon Apocalipsi
els fills no en tenen culpa mereixen l’agraïment doncs els ho agraïm

no han viscut un setge llarg com l’eternitat
els tocats per la desgràcia són sempre solitaris
els defensors del Dalaï-Lama kurds muntanyencs afgans

ara quan escric aquestes paraules els partidaris del pacte
tenen un cert avantatge sobre la facció dels intransigents
una simple vacil·lació d’opinió no s’ha decidit res encara

els cementeris creixen el nombre de defensors minva
però la defensa continua i continuarà fns a la fi

i si cau la Ciutat i es salva només un home
ell portarà la Ciutat dins seu pels camins de l’exili
ell serà la Ciutat

mirem la cara de la fam la cara del foc la cara de la mort
—i la pitjor de totes— la cara de la traïció

només els nostres somnis no han estat humiliats
 

1982