VOLS EXISTIR, POEMA?...

Vols existir, poema?
Què significa existir? Una fulla
tremola a la llum del fanal,
l’última de l’arbre. Lluu
trencadís el gel del rastell,
desembre. — Vols
existir més temps?
Molt? — A poc a poc
esdevé cendra damunt
un terròs de sucre
una cigarreta. Al migdia
no val la pena pensar
en la mitjanit. És difícil:
sempre hi falten temes de somni,
però entre el brogit del carrer
no se sent el dringar dels vidres
de la finestra que no tanca.

A l’alba ha passat pel carrer
un cotxe. Al migdia
damunt les teulades sura
un núvol blau fosc. Simple
decisió en el cercle perpetu
dels canvis. Bella cosa poder
confondre la desesperació
amb l’alegria. Vols existir?
— A això no respondrà el poema
(el que sempre es repeteix,
el que mai no ha existit) —
Cada nova paraula
aporta salvació i cada una
aporta dolor, cap
coda, cap embenatge.
Vols eixtir?
 
 

UN APUNT A L’AUTOPISTA

Estic assegut en una gran pedra
en un pàrquing de l’autopista de Giessen

En Pawel dorm dins el sac es refà
de conduir i de beure ahir a Luxemburg

És última hora de la tarda o primera del vespre
finals de juliol costa distingir-ho els dies s’allarguen

El meu cor és a Caracas
com si la meva vida s’hagués convertit en cançó

Abans hauria rigut,
avui no Falta alguna cosa per riure

Estic assegut en aquesta pedra bec vi
fumo les meves cigarretes

El que veig és innecessari i evident

Rere la tanca de filferro pasturen els cavalls
els fills dels turistes els observen

Jo observo els cavalls i els fills dels turistes

És això un estat d’atenció

Puc escriure, doncs ho és

Tanmateix m’observo mentre escric
en realitat sóc en un altre lloc

No reconec cap perspectiva

És potser la Creu del Sud

El que no veig sembla necessari
però continua poc visible

Veig la mà que escriu això
que escriu “Veig la mà que escriu això”
 
 

GOTA, DOLÇA I SALADA...

Gota, dolça i salada
entre jo i ella

ets

en la seva pell
en la meva llengua

què ets

de qui ets
 
 

RIALLA

“Això torna, hi és de nou
al principi i al final, “rialla. El cos

no ens és donat per a pensar-hi.
“Es pensa perquè la rialla ens ajudi a entendre

coses evidents: tenim davant el demà
“del qual ens riem ahir.

El que és cert s’esdevindrà demà passat
“Els ulls que ja han vist miren
les coses de manera que existeixin.

“Entre tu i jo hi ha el temps
que percep cada cabell a la pica
“i compta els tremolors de les parpelles, els transforma en èpoques.

“Jo ric en tu. “Ens mirem als ulls.
amb tant de coratge com si fora d’ells res “no existís.

“La calor és tan roent
“com pregona era fa temps la nostra sensació de fred. “Rialla:

perquè els ulls, “els teus i els meus, “ara són
l’equivalent a tota la resta.

“El món és aquest punt al qual ensenyem
les espatlles, “no protegits per res.

“Això torna, hi és de nou
al principi i al final, “rialla.