João Cabral de Melo Neto
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia d’arreu del món
Poesia portuguesa
JOÃO CABRAL DE MELO NETO
(Recife, 1920)

ELS NÚVOLS
L’ENGINYER
L’ARBRE
A PAUL VALÉRY
PSICOLOGIA DE LA COMPOSICIÓ

¯



















 
 
 

ELS NÚVOLS



Els núvols són cabells
que creixen com els rius;
són els gestos blancs
de la cantant muda;

són estàtues volant
a la vora d’un mar;
la flora i fauna lleus
dels països del vent;

són l’ull pintat
que regalima immòbil;
la dona que s’aboca
a baranes de somni;

són la mort (l’espera de la mort)
rera dels seus ulls closos;
la medicina blanca!
els nostres dies blancs.
 


Traducció de Cinta Massip Bonet
João CABRALDE MELO NETO, L’enginyer. Filosofia de la composició. Amb la faula d’Anfió i Antioda, Ed. 62, Barcelona, 1994.

¯


 
 
 
 
 


 
 
 

L’ENGINYER


A Antônio B. Baltar


La llum, el sol, l’aire lliure,
embolcallen el somni de l’enginyer.
L’enginyer somia coses clares:
superfícies, tennis, un got d’aigua.

El llapis, l’escaire, el paper,
el disseny, el projecte, el número:
l’enginyer vol el món a la justa mesura,
un món que cap vel no amagui.

(Hi havia tardes que pujàvem
a l’edifici. A la ciutat diària,
com un periòdic que tothom llegia,
li creixia un pulmó de ciment i de vidre.)

L’aigua, el vent, la claredat,
a una banda, el riu, a dalt, els núvols,
plantaven l’edifici en la natura
i creixia amb aquestes forces simples.
 


Traducció de Cinta Massip Bonet
João CABRALDE MELO NETO, L’enginyer. Filosofia de la composició. Amb la faula d’Anfió i Antioda, Ed. 62, Barcelona, 1994.

¯


 
 
 
 
 
 


 
 

L’ARBRE

 

La mirada freda salta per la finestra
cap al jardí on s’anuncia
l’arbre.

L’arbre de la vida? L’arbre
de la lluna? La senzilla maternitat
de la fruita?

L’arbre que vaig veure en una ciutat?
El millor home? L’home ulterior
sense paraules?

O l’arbre que en els homes
endevino? En les seves venes, en els seus cabells
al vent?

(La freda mirada
torna per la finestra
al ciment fred
de l’habitació i de l’ànima:

calma perfecta,
pura inèrcia,
on mai no penetrarà
el renou

de la fàbrica oculta
que crea les coses,
de l’impuls ocult
que fa esclatar les coses

com una fulla fràgil
d’aquell jardí.)

 

Traducció de Cinta Massip Bonet
João CABRALDE MELO NETO, L’enginyer. Filosofia de la composició. Amb la faula d’Anfió i Antioda, Ed. 62, Barcelona, 1994.

¯


 
 
 
 
 


 
 
 

A PAUL VALÉRY



És el diable al cos
o el poema
que em du a escopir
sobre el meu no higiènic?

Dolça tranquil·litat
del no-fer; pau,
equilibri perfecte
de l’apetit de menys.

Dolça tranquil·litat
de l’estàtua a la plaça
entre la carn dels homes
que creix i cria.

Dolça tranquil·litat
del pensament de la pedra
sense fuita, evaporació,
febre, vertigen.

Dolça tranquil·litat
de l’home a la platja:
la calor evapora,
l’arena absorbeix,

les aigües dissolen
els líquids de la vida;
i el vent escampa
els somnis, i apaga

la inaudible paraula
futura —a penes
sortida de la boca,
xuclada en el silenci.
 


Traducció de Cinta Massip Bonet
João CABRALDE MELO NETO, L’enginyer. Filosofia de la composició. Amb la faula d’Anfió i Antioda, Ed. 62, Barcelona, 1994.

¯


 
 
 
 
 
 


 
 
 

PSICOLOGIA DE LA COMPOSICIÓ


 A Antonio Rangel Bandeira

 
I


Vaig sortir del poema
com qui es renta les mans.

Algunes petxines, que
el sol de l’atenció cristal·litzà,
giraven. I alguna paraula
que vaig amollar, com un ocell.

Potser alguna petxina
(o algun ocell) recorda,
còncava, el cos del gest
extingit que l’aire ja va sadollar,

potser, com la camisa
buida que em vaig treure.


 
II


A Lêdo Ivo


Aquest full blanc
m’impedeix el somni
i m’incita al vers,
nítid i precís.

M’arrecero
en aquesta platja pura
i no hi ha res
on la nit reposi.

Com que no hi ha nit,
cessa tota font;
com que no hi ha font,
cessa tota fuita;

com que no hi ha fuita,
res no em recorda el pas
del meu temps al vent,
quan bufa el temps.


 
III


En aquest paper,
la teva sal pot
tornar-se cendra;
la llimona pot
tornar-se pedra;
el sol de la pell,
el blat del cos, pot
tornar-se cendra.

(Cal que temis, per això,
l’albada jove
sobre les flors
del vespre.)
En aquest paper,
aviat s’acaben
les tèbies i violades
flors morals;
les fugisseres, fluïdes
flors de la pressa;
totes les esponjoses
flors del somni.

(Cal que esperis, per això,
que l’albada jove
vingui a revelar-te
les flors del vespre.)


 
IV


El poema amb els seus cavalls
vol esclatar
el teu temps clar, vol trencar
el fil blanc, l’argila
muda i fresca.

(L’oblit va quedar obert
de bat a bat;
un somni va passar
esfilagarsant-se, després, arbres instantanis
coagulaven la mandra.)
 
 

V


Convisc amb certes paraules,
domèstiques abelles.
Del dia obert
(ombrel·la blanca)
els fusos lúcids recullen
el fil de mel
(del dia que esclatà
com una flor)
que en la nit
(pou on s’abocarà
la flor volàtil)
persisteix; de gust
daurat i àcid,
contra el sucre estantís.


 
VI


Ni la forma trobada
com una petxina, erràtica
en els tous arenals
com cabelleres;

ni la forma obtinguda
del misteri o l’exòtic,
un tret a les llebres de cristall
de l’invisible;

sinó la forma assolida
com el cap d’un cabdell
que l’atenció, lenta,
descanbdella,

aranya, al capdavall
d’aquest fil fràgil, que es trenca
amb el pes, constant, de les mans
immenses.


 
VII


És mineral el paper
on he d’escriure
el vers, el vers
que podria no ser.

Són minerals
les flors i les plantes,
les fruites, els insectes
quan són paraula.

És mineral
la ratlla de l’horitzó,
els nostres noms, les coses
fetes de paraules.

És mineral, per fi,
qualsevol llibre:
que la paraula escrita
és mineral, el caire fred

de la paraula escrita.


 
VIII


Conrear el desert
com un hort a l’inrevés.

(L’arbre destil·la
la terra, gota a gota;
la terra sencera
cau, és fruita!

Mentre en l’ordre
d’un altre hort
l’atenció destil·la
les paraules madures.)

Cultivar el desert
com un hort a l’inrevés:

i no res més
destil·la; evapora;
on hi havia fruita
ara hi queda fam;

on hi havia paraules
(poltres o toros
continguts) queda l’eixuta
forma del buit.
 


Traducció de Cinta Massip Bonet
João CABRALDE MELO NETO, L’enginyer. Filosofia de la composició. Amb la faula d’Anfió i Antioda, Ed. 62, Barcelona, 1994.

¯