Herberto Helder
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia d’arreu del món
Poesia portuguesa
HERBERTO HELDER
(Funchal, Madeira, 1930)

LA CARTA DE LA PASSIÓ
EN CAMBRES COMMOGUDES TREBALLO...
HI HA DIES QUE N’HI HA PROU DE MIRAR...
TOTS ELS DITS DE LA MÀ
LA SANG QUE TREMOLA AL LLIT: EL LLIT...

¯



























 
 

(la carta de la passió)



Aquesta mà que escriu l’ardent malenconia
de l’edat
és la mateixa que es mou entre les deus del cap,
que la imatge del món oberta de templa
a templa
atia la sumptuositat del cor. La demència llaura
la seva cremada des dels recessos negres
on
es formen
les estacions fins al cim,
a les sedes que s’escolen amb l’amplada
fluvial
de la llum i l’escuma, o de la nit i les nebuloses
i el silenci tot blanc.
Els dits.
La muntanya es desplaça sobre el cor que s’enllumena: la llengua
s’enllumena. La mel s’enfosqueix dins la vena
jugular tallant
la gorja. En aquesta mà que escriu s’enfonsa
la lluna, i de dalt a baix, en les teves grutes
obscures, aqueixa lluna
tix les branques d’una sang més salada
i pregona. I el vori madura a la terra
com una constel·lació. El dia se l’emporta, la nit
porta a prop del cap: aqueixa arrel d’os
viu. L’edat que escric
s’escriu
en un braç clavat en tu, una vena
dins
el teu arbre. O un filó cremat de banda a banda
de la figura excavada
al mirall. O encara l’escletxa
al front per on comença l’estrella animal.
Et crema l’espaiós
malendreç de les imatges. I treballa en tu
el sospir de la sang corba, un aliment
violent ple
de la llum trenada a la terra. Les mans carreguen la força
des de l’arrel
dels braços, la força
maniobra els dits en escriure l’edat, una flama
tancada, la límpida
ferida que em travessa des d’aqueixa teva levitat
ombrívola com una dansa fins
al poder amb què et toco. La mudança. Cap
estació és lenta quan t’afegeixes al desordre, cap
astre
és tan ferotge agafant tot el llit. Els porus
del teu vestit.
Les paraules que escric corrent
entre la llimalla. La teva boca com un forat lluminós,
arterial.
I el gran lloc anatòmic en què palpites com un llençol brodat.
La passió és voraç, el silenci
s’alimenta
fixament de mel emmetzinada. I jo t’escric
tota
al cometa que tènvolta els malucs com un bes.
Els dies còncaus, les habitacions inundades, les nits que creixen
a les habitacions.
És d’or el paisatge que naix: jo el torço
entre els braços. I hi ha robes vives, l’immòbil
llamp de les fruites. L’incendi darrere les nits talla
pel mig
l’abraç de la nostra mort. Els fulcres de les cares
un xic folles
engolfades, entre les mans sumptuoses.
La dolçor mata.
La llum salta a dolls.
La terra és alta.
Tu ets el nus de sang que em sufoca.
Dorms en el meu insomni com l’aroma entre els tendons
de la fusta freda. Ets un ganivet clavat en la meva
vida secreta. I com estrelles
dobles
consanguínies, lluïm de l’un a l’altre
en les tenebres.
 
 


Traducció de Vimala Devi
Herberto HELDER, Photomaton & Vox / Flash / El cap entre les mans, Ed. Gregal, València, 1988.

¯


 
 
 
 
 
 
 


 
 
 
 
 

En cambres commogudes treballo en la massa tremenda
dels poemes.
Que em miren tan a prop que jo cremo.
Un dia em quedaré límpid del tot,
o calcinat nervi rere nervi. O per veure’m
Déu
des d’un cantó de les paraules, amb sixtins
dits pintats a l’entorn de l’avenc
diüturn, tocant la matèria.
Ininterromput, elèctric.
Algú podria fer un crit.
Quasi em moro de por quan sento el meu nom.
Penso que només en una hora la sang xoparia
la roba de dalt a baix, mentre
brilla el rostre.

A vegades Déu em torna ràpid.
A vegades hi ha un canelobre.
A vegades hi ha els morts dels quals s’extreu el marbre.
Pel poder del nom, es porta la casa,
cambra rere cambra,
fins al centre. Es fan profundes
cases de marbre. Però mai
seré blanc en aquestes cambres amb un canelobre al mig.
Les separen membranes,
miralls vius, teranyines
de mirall. I amb els braços oberts, enmig de les seves imatges,
dormen les persones. Serrades
amb un rebroll de centelles. I Déu no em perdona el carnatge
sonor. Hi ha un canelobre, un cràter a la sala,
o és com si fos.

Mai no dormo.

Només tinc les mans al davant, entre el rostre
i la foguera.

Màxima visió, a l’abisme, d’un planeta de quars.
 
 


Traducció de Vimala Devi
Herberto HELDER, Photomaton & Vox / Flash / El cap entre les mans, Ed. Gregal, València, 1988.

¯


 
 
 
 
 
 
 


 
 
 
 
 

Hi ha dies que n’hi ha prou de mirar de front les gàrgoles
per veure-les brollar sang. És quan
la pedra és a plom, quan l’estaca
solar es clava darrera les cases i madura
com un arbre.
Però també viag sentir l’aigua batent directa
en les tenebres. Per un abraç de la sang jo estava
condemnat
a l’esgarriament mortal. Era un do que em fonia
a la substància primària
del terror.
I a la riquesa i energia. I a la tremenda
dolçor humana. Veig tortugades drenar la massa
de les cúpules, la forma, roses supremes de pedra
rotativa.

I quin lleó em va besar boca a boca, serrellera i cabells
trenats en una flama única?
Aqueix bes se’m va enfonsar fins a les ungles.
Em va aparellar per a bèstia
soberga, per al son, la brillantor, el desordre
o el
carnatge. De quina llet cremada, de quina matriu
o opulència terrena,
ens ve la damnació? Si la pedra
té una arrel buscant vida en quines teranyines de carn,
hi ha a sobre un Déu agut,
d’esquerda al casc, i braços tan oberts que agafa tot el basalt,
com un estel elemental. Darrere
les rosàcies
descloses. Del moviment d’estàtues
arcangèliques plantades en el reflux
de la pedra. Boca:
bombolla de sang.

I hi ha una palpitació lúgubre, una
delicadesa a l’essència: l’os vertebral que assenta
al mig, a l’anus:
el fal·lus — i al voltant
gira la catedral. Lenta dansa de Déu, de la foscor
cap a dalt.

El poder lleu de la lluna només crema els ulls.
 
 


Traducció de Vimala Devi
Herberto HELDER, Photomaton & Vox / Flash / El cap entre les mans, Ed. Gregal, València, 1988.

¯


 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

TOTS ELS DITS DE LA MÀ



Els caps de marbre: un llamp
les estelli, I es quedin
cremats des de dins fins a la boca,
O un coltell els talli
les caròtides:
que les enlluerni
la sang enlluernadora — La gorja: si el coltell
les amara, Anells de marbre
rude el pèl
l’aurèola,
Tot inundat des dels recessos,
Relluint tot,
Que la ferida elemental s’aboqui
com al mirall: com a la manera de
cicatriu d’imatge,
La força de les finestres, L’olor de la llet
opulenta
en el record,
I l’úlcera de la boca al centre de la màquina
circulatòria: els braços — tot
crispat com un sistema d’astres,
L’estàtua és un pulmó des dels peus a la cara,
Devora
l’aire aixecat, La bellesa és operatòria,
Una corona de la carn del cap com
si la serrellera li cremés, De marbre,
Bretxa anatòmica cap al sanglot d’aqueixa
massa salada — la por: el temerari moviment
de la dansa:
la riquesa: la son:
els avencs,
Ets ple d’esperma,
Transpires a l’arrel de la cabellera,
La llengua tremola dins teu que ets
una parla,
Respirador meravellat,
La dona a cada dit amb què assenyalaves:
a cada porus d’ella:
a cada xoc lunar al llevat: al teu
baf: la levitat que
et
contemplava: l’alè
d’ella:
estremint-se clavada al terra com un puntal
de fruita, Tu ets el seu llamp: la rapidesa: ella
és la teva bufada,
Esclata,
El sospir de la llenya suada gota rere gota,
Que li apura el cos i l’aprova,
Que l’espanta,
Potència múltipla desordenant els noms: mantenint
el món
pel desordre.
 
 


Traducció de Vimala Devi
Herberto HELDER, Photomaton & Vox / Flash / El cap entre les mans, Ed. Gregal, València, 1988.

¯


 
 
 
 
 
 
 

 
 
 
 
 

La sang tremola al llit: el llit
que tremola a la casa: la casa
que tremola, El paisatge arrencat
al terra,
Forats de foc, Els teixits del cos,
No és dolça aquesta bossa
de sang, Que et davantegis: cap
estel·lar de tigre, El dia empeny les seves masses,
Màquina planetària: Déu: un llamp
de ple, O un dia només dret
assenyalant:
amb l’ungla vehement entrant,
Que l’obra espacial de la llum s’acomodi
al teu plomatge, En quin bassal d’or
s’implanta
sobergament la mà?,
A vegades és una vara calcinada,
Arrabasses la claredat dels morts: el seu
estel obert per tots costats,
No saps dormir: amb la força de les entranyes,
Només un nervi alt
et sostingui, El poder hauria d’omplir-te
de tendons: l’implacable
prodigi del món hauria
d’omplir-te d’ossos — posar-te estaques,
Quina arrel d’espina front per dintre s’endinsés
— a través
de sanglots: por: carn
escanyada — fins a la levitat: a la qualitat
diàfana
de la bufada, On et concentres: tan
trèmul i translúcid:
tan
aixecat com la flama que brolla: flor
ja la candela,
T’enfonses il·luminadament en la riquesa
violenta, La nit sona en blanc,
Que cremis,
Tot crema, Fora dins
dels forats,
Les flames travessen les membranes.

 

Traducció de Vimala Devi
Herberto HELDER, Photomaton & Vox / Flash / El cap entre les mans, Ed. Gregal, València, 1988.

¯