Cecília Meireles
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia d’arreu del món
Poesia portuguesa
CECÍLIA MEIRELES
(Rio de Janeiro, 1901 - 1964)

LAMENT DE LOFICIAL PEL SEU CAVALL MORT
CANÇÓ
MURMURI
MOTIU DE LA ROSA
RETRAT
MOTIU
DISCURS
OCELL

¯
























 
 
 

LAMENT DE L’OFICIAL PEL SEU CAVALL MORT


Nosaltres mereixem la mort,
perquè som humans
i la guerra és feta per les nostres mans,
pel nostre cap extraviat en segles d’ombra,
per la nostra sang inestable i estranya, per les ordres
que duem dins, i resten sense explicació.

Creàrem el foc, la velocitat, la nova alquímia,
els càlculs del gest,
tot i saber que som germans.
Tenim fins els àtoms per còmplices, i quins pecats
de ciència, per la mar, pels núvols, en els astres!
Quin deliri sense Déu, la nostra imaginació!

I aquí morires! Oh, la teua mort és la meua, que, equivocada,
reps tu. No et queixes. No penses. No saps. Indigne
veure passar pel meu el teu cor inofensiu.
Animal encantat – millor que tots nosaltres!
– què tenies tu a veure amb aquest món
dels homes?

Aprenies la vida, plàcida i pura, i entrellaçada
en carn i somni, que els teus ulls desxifraven...

Rei de les planes verdes, amb rius tremolosos de renills...

Com has vingut a morir per u que mata els seus germans!
 


Traducció d’Eduard J. Verger

¯


 
 
 
 
 


 
 
 

CANÇÓ


Posí el meu somni en una nau,
posí la nau damunt la mar;
vaig obrir la mar amb les mans,
per al meu somni naufragar.

Encara tinc les mans mullades
del blau de l’onada entreoberta,
i la color que em cau dels dits
acolora l’arena deserta.

El vent va venint des de lluny,
la nit de tant de fred s’ajau;
davall de l’aigua es va morint
el meu somni, dins una nau...

Ploraré tant com faça falta
per tal de fer que la mar cresca,
i el meu navili arribe al fons
i el meu somni desaparega.

Després, tot restarà perfecte;
platja llisa, aigües ordenades,
els meus ulls secs com unes pedres,
les meues dues mans trencades.
 


Traducció d’Eduard J. Verger

¯


 
 
 
 
 
 
 


 
 
 

MURMURI


Porta’m un poc de les ombres serenes
que els núvols transporten per damunt del dia!
Un poc d’ombra, a penes,
– ja ho veus, no et demane alegria.

Porta’m un poc de la lluor de lluna
que sustenta la nit en el teu cor!
Lluor, a penes, d’aire:
– ja ho veus, no et demane il·lusió.

Porta’m un poc de tu la recordança,
perduda aroma, solitud de flor!
– Ja ho veus, que no et dic – esperança!
– Ja ho veus, que ni tan sols somie – amor!
 


Traducció d’Eduard J. Verger

¯


 
 
 
 
 
 
 


 
 
 

MOTIU DE LA ROSA


No et lamentes pels pètals que s’envolen:
també això és ser, deixar de ser així.

Roses veuràs sols de cendra crespada,
mortes, intactes en el teu jardí.

Jo deixe aroma fins en les espines;
al lluny, el vent se’n va parlant de mi.

I és perquè em perd, allò perquè em recorde;
perquè m’esfulle és perquè no tinc fi.
 


Traducció d’Eduard J. Verger

¯


 
 
 
 
 
 
 
 


 
 
 

RETRAT


Jo no tenia aquest rostre d’avui,
tan calm, tan trist, tan magre,
ni els ulls aquests tan buits,
ni el llavi amarg.

Jo no tenia aquestes mans sens força,
tan parades i fredes i mortes;
no tenia aquest cor,
que ni tan sols es mostra.

Jo no havia notat una mudança
tan simple, tan certa, tan fàcil:
 – En quin espill se m’ha quedat perduda
la meua cara?
 


Traducció d’Eduard J. Verger

¯


 
 
 
 
 
 
 
 


 
 
 

MOTIU


Cante perquè existeix l’instant
i la meua vida és completa.
No sóc alegre ni sóc trista,
sóc poeta.

Germana de les coses fugisseres,
jo no sent gaudi ni turment.
Travesse nits i dies
amb el vent.

Si desmorone o si edifique,
si hi romanc ferma o si em desfaig,
no ho sé, no ho sé. No sé si hi reste,
si me’n vaig.

Sé que cante. Cançó és tot el que sé.
Tinc una sang eterna en el ritme de l’ala.
I sé que un dia emmudiré:
– res més.
 


Traducció d’Eduard J. Verger

¯


 
 
 
 
 
 
 


 
 
 

DISCURS


I ací estic, cantant.

Un poeta és sempre germà del vent i de l’aigua:
deixa el seu ritme per on passa.

Vinc de lluny i vaig lluny:
però vaig cercar pel terra els senyals del meu camí
i no vaig veure res, perquè va créixer herba i les serps
aplanaren el terra.

També vaig cercar en el cel la indicació d’alguna trajectòria,
però sempre hi havia molts núvols.
I es van suïcidar els operaris de Babel.

Doncs ací estic, cantant.

Si no sé on estic,
com puc esperar que alguna oïda m’escolte?

Ah! Si no sé qui sóc,
com puc esperar que vinga algú a estimar-me?
 


Traducció d’Eduard J. Verger

¯


 
 
 
 
 
 
 
 


 
 
 

OCELL


Allò que abans cantava
ja no canta.
Morí d’una flor en la boca,
no de l’espina dins la gola.

Amava l’aigua sense set,
i, en veritat,
tenint ales, fitava el temps,
exempta de necessitat.

No fou desig o imprudència:
no va ser res.
I el dia espenta en silenci
la desventura causada.

Si per cas això és desventura:
deixar la vida
damunt una rosa tan bella,
per una tènue ferida.
 


Traducció d’Eduard J. Verger

¯