«SOLEMNIA VERBA»

Vaig parlar amb el meu cor: «Mira per quants
vans senders caminàrem. Considera
des d’aquesta altitud freda i austera
ara els ermots regats pels nostres plants.

Pols i cendra, on hi havia flor i encants.
I nit, on hi hagué llum de primavera.
Mira als teus peus el món i desespera,
sembrador de les ombres i els espants.»

Això no obstant, el cor, fet coratjós
amb lliçons de tortura repetida
i creient d’endurar tants de dolors,

«D’aquí dalt veig l’Amor», em respongué.
«Viure no fou en va, si és això vida,
i patir, amb desengany, no fou sobrer.»
 

DEIXA’L ANAR, L’OCELL

Deixa’l anar, l’ocell a qui robaren
niu i niada, tot, sens pietat.
Vagi per l’aire, espai de soledat,
on les ales rompudes el portaren.

Deixa-la anar, la vela que llançaren
els tifons per un mar d’obscuritat,
quan va sorgir de dins la immensitat
la nit i de migjorn els vents s’alçaren.

Deixa-la anar, l’ànima llastimosa
que va perdre la fe, la confiança
i la pau, vers la nit silenciosa.

Deixa-la anar, la nota deseixida
d’un cant extrem, la darrera esperança,
la vida, amar... Deixa-la anar, la vida.