Jorge de Sena
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia d’arreu del món
Poesia portuguesa

J
ORGE DE SENA

(Lisboa, 1920 - Santa Barbara, Califòrnia, 1978)

LA DIFERÈNCIA QUE HI HA
DESENCONTRE
A CRETA, AMB EL MINOTAURE
ODA AL DESTÍ
A PORTUGAL



















 
 

LA DIFERÈNCIA QUE HI HA


La diferència que hi ha entre els estudiosos i els poetes
És que aquells es passen la vida sencera amb el nas ficat en un assumpte
A veure si aconsegueixen desxifrar-lo, i aquests
Obrin el llibre, en llegeixen tres pàgines, n’ensumen les restants
(Ni tan sols totes) i saben de seguida de l’assumpte
Allò que els altres no arriben a saber.
Per això als estudiosos els fan ràbia, els poetes,
Capaços de llegir-ho tot sense haver llegit res
(I ells no han llegit res havent-ho llegit tot).
El mal és que hi ha poetes que abusen de l’analfabetisme
I desacrediten la gaia ciència.

 



Traducció d'Eduard J. Verger


 
 
 
 
 


 
   

DESENCONTRE


Només qui va cercant sap que hi ha dies
d'immensa pau deserta; pels carrers
la llum passa al través partida en dues:
la llum que cau damunt les parets fredes,

i l’altra que oscil·lant dibuixa estries
damunt dels cossos ascendents com llunes
suspeses, vagues, relliscoses, nues,
alienes, dentades, penombroses.

I no hi ha res coeixistent. Cap gest
no correspon a cap gest; cap esguard
no perfora la calma, com d'incest,

de cercar vanament; en va sorgeix
la solitud sens fi, sense cap nom
—que fins allò que es troba no és trobat.

 


Traducció d'Eduard J. Verger


 
 
 
 
 
 


 
 

A CRETA, AMB EL MINOTAURE

 

I

Nascut a Portugal, de pares portuguesos
i pare de brasilers al Brasil,
seré potser nord-americà quan seré allà.
Col·leccionaré nacionalitats com camises de què hom es despulla,
que s’usen i es deixen a part, amb tot el respecte
que cal per la roba que hom ha vestit i que ha fet servei.
Jo sóc jo mateix la meua pàtria. La pàtria
de què escric és la llengua en què per atzar de generacions
vaig nàixer. I el dol que faig i de què visc és aquesta
ràbia que tinc de poca humanitat en aquest món
quan no crec en un altre, i només un altre voldria que
aquest mateix fos. Però, si un dia m’oblide de tot,
espere envellir a Creta
amb el Minotaure,
sota l’esguard d’uns déus sense vergonya.

II

El Minotaure m’entendrà.
Té banyes com els savis i els enemics de la vida.
És mig bou i mig home, como tots els homes.
Violava i devorava verges, com totes les bèsties.
Fill de Pasifae, va ser germà d’un vers de Racine,
que Valéry, el cretí, trobava un dels més bells de la langue.
Germà també d’Ariadna, l’embolicaren en un embull amb el qual s’enfangà.
Teseu, l’heroi, és, com tots els grecs heroics, un fill de puta,
se li rigué en el musell respectable.
El Minotaure m’entendrà, prendrà café amb mi, mentre
el sol serenament descendeix sobre el mar, i la fosca,
plena de nimfes i d’efebs desenfeinats,
es reclourà dolcíssima en les tasses
com el sucre que remourem amb el dit brut
d’investigar els orígens de la vida.

III

Allí és on vull recuperar-me d’haver deixat
la vida al món en trossos repartida, com deia
aquell pobre diable que el Minotaure no llegí, perquè,
com tota la gent, no sap portugués.
Tampoc jo no sé grec, segons les informacions més certes.
Raonarem en volapuc, ja
que ningú de nosaltres en sap. El Minotaure,
de tota aquesta merda docta que ens cobreix fa segles,
cagada pels nostres esclaus, o per nosaltres quan som
els esclaus dels altres. Al café,
ens direm l’un a l’altre les nostres penes.

IV

Amb pàtries ens compren i ens venen, a falta
de pàtries que es venguen suficientment cares per a tenir vergonya
de no pertànyer-hi. Ni jo, ni el Minotaure,
tenim cap pàtria. A penes el café,
aromàtic i ben fort, no d’Aràbia o del Brasil,
del Fedecam, o d’Angola o d’enlloc. Però café
malgrat tot és el que jo, amb tendresa filial,
veuré escolar-se-li de la barbeta de bou
fins als genolls d’home que no sap
de qui heretà, si del pare, si de la mare,
les banyes retorçudes que li adornen el
noble front anterior a Atenes, i, qui sap,
a Palestina, i altres llocs turístics,
immensament patriòtics.

V

A Creta, amb el Minotaure,
sense versos sense vida,
sense pàtries, sense esperit,
sense res, sense ningú,
amb el dit brut,
em prendré en pau el meu café.

 

Traducció d'Eduard J. Verger


 
 
 
 
 


 
 
 

ODA AL DESTÍ


Destí: he desistit, he tornat, ací em tens.

Debades he intentat trencar el cercle màgic
de les teues coincidències, dels teus senyals, de les amenaces,
del recolliment felí de les teues ungles retràctils
—ah, mentrestant, en el silenci calm, jo m'encollia ansiós
esperant sentir ja el pròxim colp inesperat.

Debades he intentat no saber-te, no notar
com sordenava tot, com les persones i les coses arribaven en estols
que jo, de gairell i dissimulant, observava
per tal de contenir les paraules, les meues i les dels altres
per tal de dominar a temps un gest d'amistat inoportuna.

Jo sabia, sabia, i intentava amagar-te,
ofegar-te en sistemes, en esperances, en audàcies;
descendint a la fe només en mi mateix, fins he cercat
sentir-te immens, exacte, magnànim,
únic misteri d’un món el misteri del qual eres tu.

Llei universal que la desraó va construir,
d’un Déu intransitable camí, caprici dels Déus,
sobirana essència del real anterior a tot,
Providència, Atzar, manca de voluntat meua,
superstició, metafísica barata, por infantil, follia,
complexos diversos més o menys freudians,
contradicció ridícula no superada pel nen burgés,
educació fallida, feblesa d’esperit, la solitud de la vida,
existiràs o no, seràs tot això o no, només això o només allò,
però he desistit, he tornat, ací em tens.

La humiliació de confessar-te en públic,
en aquesta època de nombrosos savis i filòsofs,
no és més gran que la de viure sense tu.
La decadència, la desgràcia, l’abdicació
els riures d’ironia dels veïns
en aquest carrer de mala nota en què tots habitem
no són pitjors, oh no, que el dia a dia sense tu.
És en aquest carrer mateix on vaig sentir que em cridava l’amor,
en ell mateix és on veig donar nacions en préstec a canvi d’interés,
i en ell és on tinc empenyorats els meus havers i els dels altres,
i en ell on s’exhibeixen els rostres alegres, serens, graciosos,
dels qui preparen les catàstrofes, dels qui les gaudeixen, dels qui en són les vícimes.
És en aquest mateix carrer on jo
sent tots els somnis com passsen desfets.

He desistit, he tornat, ací em tens,
tot cobert de vergonya i de mals versos,
per a seguir lluitant, seguir morint,
per a seguir apartant-me de tot i de tots,
però a la teua ombra ninguna i tutelar.

 


Traducció d'Eduard J. Verger


 
 
 
 
 
 


 
 
 

A PORTUGAL


Ací l’afortunada pàtria meua amada. No.
Ni afortunada, perquè no ho mereix.
Ni amada meua, perquè és sols madrastra.
Ni pàtria meua, perquè no meresc
la poca sort d’haver nascut en ella.

Res no m’uneix ni em lliga a tal baixesa
com aqueix rot de glòries passades.
Amics meus que m’estime tinc en ella,
melangiosament en ella, però són amics
perquè són amics meus, i per res més.

Torpe despulla d’imperi romà;
baveig d’invasions;  llacada porca
d’albelló atlàntic; irrisòria cara
de llot, de cobejança i de viltat,
de mesquinesa, d’ignorància fàtua;
terra d’esclaus, el cul a l’aire oint
grinyolar en la boira la nau de l’Encobert;
terra de funcionaris i de prostitutes,
devots tots del miracle, castos
en hores lliures de malaltia oculta;
terra d’herois a pes d’or i de sang,
i de sants amb botiga parada
al fons de la virtut; terra trista
a la claror del sol callada, fàtua,  impúdica,
plena d’afables per als estrangers
que deixen monedes i s’emporten puces,
oh puces lusitanes, cap a Europa;
terra de monuments en què la gent
signa en la merda el seu anonimat;
terra-museu en què s’hi viu encara,
amb els porcs pel carrer, en cases celtiberes;
terra de poetes tan sentimentals
que l’olor d’una aixella els posa en trànsit;
terra de pedres descarnades, seques
com aquests sentiments de vuit segles
de robatoris i senyors, barons o comtes;
oh terra de ningú, ningú, ningú:

jo et pertany. Ets cabra, ets un penjoll,
ets més que gossa en zel,
ets pesta i fam i guerra i mal de cor.
Jo et pertany: però tu ser meua, no.


(Araraquara, 6/12/1961)


 


Traducció d'Eduard J. Verger