I
El riu s’eixampla, corre i s’esllangueix mandrós
i renta les riberes.
Sobre l’argila pobra, dalt del groc espadat,
s’entristeixen les garbes a l’estepa.
Oh Rússia meva! Oh muller meva! Al dolor
va
nostre clar, llarg camí!
Nostre camí —el vell voler dels tàrtars
traspassà
com fibló nostre pit.
Nostre camí —d’estepa. Camí en tristor
immensa,
oh Rússia, en ta tristor!
I més enllà tenebres —de nit i
forasteres—
Jo no tinc por.
La nit vingué. Acamparem. Amb les fogueres
l’estepa aclarirem.
Dins el fum lluirà la sagrada bandera
i dels sabres l’acer...
I eterna guerra! La pau sols somniem nosaltres
entre sang i pols...
Vola, vola l’euga de les estepes
i cerca el cavall...
I sense fi! Com llamps s’esmunyen verstes i costers...
Atura, atura!
Passen i passen núvols esglaiats.
Posta de sol en sang!
Posta en la sang! Del cor la sang s’escola!
Plora, cor, plora...
No hi ha pau! L’euga de les estepes
passa al galop!
II
A mitja nit sortirem amb l’amic per l’estepa.
No tornar, no esguardar cap enrera.
A darrera Nepravda ja giscaven els cignes
i altra volta, altra volta gisquen...
Al camí —pedres blanques enceses.
Darrera el riu— l’horda roí.
L’estendard clar sobre nostres colles
no es desplega a l’aire mai més.
I baixant la testa vers la terra
l’amic diu: «Afila ton espasa,
perquè no en va lluitem contra els tàrtars.
En causa santa hi ha pau pels morts.»
Jo —ni el primer ni el darrer soldat.
Llarg temps serà la pàtria malalta.
Recordeu-me a missa matinera
bon amic, benvolguda muller!
III
Al vespre quan Mamai ocupà amb l’horda
estepes i ponts,
dins el camp enfosquit érem amb Tu—
Potser ho sabíes?
Davant el Don obscur i enfurismat,
entre els camps nocturns,
vaig sentir ta veu, amb cor profètic,
al giscar dels cignes.
A mitjanit sota els núvols s’alçava
l’exèrcit principesc.
I al lluny, al lluny els estreps ressonaven,
planyia’s la mare.
I traçant cercles els ocells de nit
enllà planejaven.
Mes sobre Rússia el llampec tranquil
del príncep vetllava.
El crit de l’àguila en el camp dels tàrtars
duia malaurança.
I Nepravda s’embolcallava en boires
com princesa en vels.
I de la boira estant sobre Nepravda,
tot dret cap a mi,
sorgires tu vestida amb raigs de lluna
sense esverar el cavall.
L’onda d’argent lluïa en l’acerada
espasa de l’amic
i el meu polsós perpunt feia reviure
sobre les espatlles.
I quan de bon matí, com núvol negre,
avançà l’horda
era als escuts el teu rostre increat
lluminós per sempre.
IV
De nou, amb la vella tristesa,
es gronxen els joncs sobre el camp.
De nou, d’enllà del riu en boires,
em crides tu a mi des de lluny...
S’esvaïren, fugint sens traça,
les guardes d’eugues de l’estepa
i es desferen les cruels lluites
baix el jou de la lluna minvant.
I jo, amb la tristesa de segles,
com llop baix la lluna minvant,
no sé el que faré amb mi mateix,
no sé on puc volar cap a tu!
Jo escolto el tronar del combat
i els crits de trompeta dels tàrtars
i veig sobre Rússia, de lluny,
un incendi gran i tranquil.
Copsat d’una fonda tristesa
jo corro sobre cavall blanc...
i s’encontren els núvols a lloure
en l’aire nocturn tenebrós.
S’aixequen somnis lluminosos
dins el meu cor tot fet bocins
i tomben els clars pensaments
cremats per un foc tenebrós...
«Sorgeix, mon admirable encís!
Ensenya’m a veure ben clar!»
S’alça dels cavalls la crinera...
Al vent udolen les espases...
V
De nou als camps de Kulikovo
sorgí i s’esvaí la boira
i com núvol aspre i sever
va amantellar al jorn vinent.
D’enllà de la pau no alterada,
darrera de la boira estesa
no se sent el tro de la batalla,
no es veuen guspires de lluita.
Mes jo et conec, començament
de dies grans i turbulents!
Als enemics camps, com abans,
soroll i les trompes dels cignes.
No pot el cor viure tranquil,
no per res s’enutjaren els núvols.
L’armadura és feixuga com abans de la
lluita.
Ara és el temps d’alçar-te. Prega!
