Sóc dins la llum que arriba
Les meues mans són totes plenes de desig
El món és bell
Els meus ulls mai no es cansen de mirar els arbres
Els arbres tan verds, els arbres tan plens d’esperança
Un sender s’allunya entre les moreres
Jo sóc a la finestra de la infermeria
No sent l’olor dels medicaments
En algun lloc deuen haver esclatat els clavells
La qüestió no és que estic empresonat
La qüestió és no rendir-se
Vet ací.

LA XIQUETA MORTA

Sóc jo qui truca a la teua porta,
A totes les portes, a totes les portes
Però vosaltres no em podeu veure
Un xiquet mort no es veu

Ja fa més de deu anys
Vaig morir a Hirosima
Però continue tenint set anys
Els xiquets morts no creixen

Se’m van cremar de primer els cabells
Després les mans i els ulls
Em vaig tornar un grapat de cendra
Que el vent va dispersar

Per a mi no demane res
Volent i tot, no em podeu amanyagar
Una xiqueta que ha cremat com un paper
No menja caramels

Jo truque i truque a cada porta:
Signeu-me aquí, signeu
Perquè els xiquets no siguen assassinats
i que mengen caramels.

1955
 

POTSER JO...

Potser jo
Molt abans d’aquell dia
En engrunsar-se en un pont la meua ombra
La deixaré damunt l’asfalt
Una alba qualsevol.
Potser jo
Molt després
d’aquell dia
seré viu
amb indicis de barba blanca
en el mentó afaitat.

I jo,
Molt després d’aquell dia,
Si encara visc,
Em recolzaré a les parets
A cada cantonada de les places de la ciutat
I tocaré el violí
Les vesprades de festa
Per als vells
Que hi romandran vius com jo
Després de l’última batalla.

Als voltants,
els paviments il·luminats
d’una nit perfecta.
I els passos
De gent nova
Que canta noves cançons.
 

S’esdevé, per exemple, que estem molt malalts,
Que hem de superar una operació dificultosa,
I que és possible que no ens tornem a alçar de la blanca taula.
Bé que siga impossible no sentir la tristesa
De partir abans d’hora,
Riurem encara amb l’últim acudit
I mirarem per la finestra per veure si està rúfol
I esperarem impacients les últimes notícies del diari.
S’esdevé, per exemple, que som al front
Per una causa, posem per cas, que fa que valga la pena de lluitar.
En començar l’atac, al primer moviment,
Podem caure de bocaterrosa i morir.
Tot això hem d’acceptar-ho amb coratge
I malgrat tot, sentir-nos neguitosos per aqueixa guerra
que pot durar anys i panys.
S’esdevé que som a la presó
S’esdevé que estem vora els cinquanta anys
I encara en falten divuit més per a veure obrir-se les portes de ferro.
Tanmateix, hem de seguir vivint amb els de fora,
Amb els homes, els animals, els conflictes i els vents,
És a dir, amb tot el món exterior
Que hi ha darrere del mur del nostre patiment,
És a dir: onsevulla que estem hem de viure
Com si mai no haguéssem de morir.
S’enfredarà aquest món, una estrela entre les estreles,
Per altra banda una de les més petites de l’univers,
És a dir, una gota brillant enmig del vellut blau,
És a dir, aquest immens món nostre.
S’enfredarà aquest món algun dia,
Algun dia lliscarà dins la freda tenebra infinita,
No com una bola de neu, no com un núvol mort:
Com una nou buida.
Des d’ara mateix cal patir per tot això,
Cal que en sentim des d’ara la tristesa,
Que tant cal estimar el món en tot instant;
Cal estimar-lo tan conscientment
Que puguem dir: he viscut.
 

SOBRE LA VIDA

Poca broma amb la vida
Te l’has de prendre molt seriosament
Com ho fa un esquirol, per exemple
Sense esperar res de fora o de més enllà
No has de tenir cap altra cosa a fer excepte viure

Poca broma amb la vida
Te l’has de prendre molt seriosament
Però seriosament fins a l’extrem
Que, per exemple, amb les mans lligades contra el paredó 
O en un laboratori
En camisa blanca i amb unes grans ulleres
Has d’estar disposat a morir perquè visquen els homes
Els homes a qui mai no els hauràs vist el rostre
I a morir tot sabent
Que no hi ha res més bell ni més ver que la vida
Te l’has de prendre molt seriosament
Però seriosament fins a l’extrem
Que, per exemple, als setanta anys plantaràs oliveres
No perquè hagen de ser per als teus fills
Ni perquè, tot i témer-la, no creuràs en la mort
Sinó perquè no tens cap altra cosa a fer excepte viure.
 

Avui és diumenge.
Per primera vegada m’han tret al sol avui
I per primera vegada en la vida m’ha colpit
            que el cel fos tan distant
            tan blau
            tan ample
                         Jo estava allí completament immòbil.
Llavors m’he assegut en la terra amb una devoció respectuosa,
I he recolzat l’esquena en la blanca paret.
Què importen ara mateix les onades que el meu anhel navega,
Què la disputa o què la llibertat o la meua dona ara mateix.
La terra, el sol, i jo
Tot jubilós.
 

Sóc amerat de mar, núvols d’escuma per damunt del meu cap
Sóc un noguer en el parc de Gulhane
Un vell noguer, nuc a nuc, veta a veta
Això ningú no ho sap, ni tu, ni tan sols la policia

Sóc un noguer en el parc de Gulhane
Les meues fulles s’estremeixen, com els peixos en l’aigua
Les meues fulles són suaus com un mocador de seda
Agafa’n, estimada, per a eixugar les teues llàgrimes
Les meues fulles són les meues mans, tinc cent mil mans
Jo toque amb cent mil mans, toque Istanbul
Les meues fulles són els meus ulls, mire encisat
Contemple amb cent mil ulls, i contemple Istanbul
Les meues fulles glateixen, glateixen com cent mil cors

Sóc un noguer en el parc de Gulhane
Això ningú no ho sap, ni tu, ni tan sols la policia
 

VIURE!

Pensa, Taranta Babu:
el cor
el cap
i els braços de l’home
furgant les entranyes de la terra
han creat tals déus d’acer amb ulls de foc
que poden arrasar la terra
d’una punyada.

L’arbre que dóna magranes una vegada l’any
pot donar-ne mil vegades més.
Tan gran, tan bell és el nostre món,
i tan vasta, tan vasta, la vora dels mars
que podríem tots cada nit
gitant-nos l’un al costat de l’altre
damunt l’arena d’or cantar l’aigua estelada.

Que bell és viure, Taranta Babu,
que bell és viure
entenent el món com un llibre,
sentint-lo com un cant d’amor,
sorprenent-se com un infant.

Viure!
Viure cada un
i tots a l’ensems
com es teixeix una tela de seda.
Viure com es canta a cor
un himne a la joia.
Viure!

I tanmateix quin estrany cas, Taranta Babu,
quina història més estranya
que aquesta cosa increïblement bella,
que aquesta cosa inefablement alegre
siga tan dura avui
tan sagnant
tan fastigosa.