Poemes de Jaroslav Seifert
LA IL·LUSTRACIÓ POÈT&K METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia d’arreu del món
Poesia txeca
JAROSLAV SEIFERT
(Zizkov, Praga, 1901 - 1986)

EL CRIT DELS FANTASMES
JARDÍ DEL CANAL
ARRACADES DE CORAL
HOMENATGE A VLADIMÍR HOLAN

ť














 
 

EL CRIT DELS FANTASMES

 

I

En va ens agafem a les teranyines flotants
i al filferro amb pues.
En va recolzem el taló en un terròs
per no deixar-nos arrossegar amb tanta força
cap a la fosca, una fosca més negra
que la més negra nit,
ara sense corona d’estels.

I cada dia algú ens surt al pas
i ens pregunta involuntàriament,
sense obrir la boca:
Quan? Com? I què vindrà després?

Ballar i dansar una mica més, encara,
i respirar l’aire perfumat,
mal que sigui amb el dogal al coll!

 

II

A la sala d’espera d’un dentista
vaig trobar, en una revista estripada,
la imatge d’una tanagra rosa.
Fa anys n’havia vist una de semblant
en una vitrina del Louvre.

L’havien trobada en el sepulcre de marbre
d’una noia jove
morta molt abans de Jesucrist.
Tanagra coneix molt bé la mort.
Podria parlar.
                      Calla.
I somriu.

 

III

A l’hora de la mort, la noia
sentia encara el crit de l’Empusa
que aterria els moribunds
i sotjava les tombes.
Tenia una cama de metall,
l’altra de fems d’ase,
i cridava com criden les ombres dels morts
a les ribes de l’Aqueront.

Sí, és clar! Els vells fantasmes han mort,
però sempre en neixen de nous.

 

IV

Escolti, senyoreta, m’ha entés bé?
Em-pu-sa.
Li diré lletra per lletra:
E    d’Eros.
M    de Metzina.
P    de Passió.
U    d’Udol.
S    de Serp.
A    d’Amant.
Ja ho ha escrit? Doncs ara
segueixi escrivint.


 

V

Els llavis de la noia s’anaren marcint
com una flor arrencada
quan per la boca se li envolà l’ànima
i es diluí en l’atzur.

Tanagra somreia,
i l’estimada joguina de la noia vivent,
somrient, anà amb la morta fins a la tomba
per contemplar com de seguida
l’àngel de la putrefacció
s’acostava al cos de la noia
i començava a esgarrapar-li la pell
amb les ungles morades.

Durant molt de temps encara hi vagaven fantasmes,
i amb les seves veus espantaven els vius
que passaven a prop.
Ara fa temps que tot està tranquil.

Només darrera del matoll de ginesta,
descansen a vegades els viatgers
i acosten als llavis flautes de canya
que guarden sota la capa.
 
 

VI

On he llegit la cançó
de la fina túnica de noia?
De tan poc que es defensà,
havia estat fàcil de vèncer.
Difícilment l’hauria pogut aguantar el pit de la noia,
en lliscar-li per la corba de l’espatlla,
perquè el pit mateix es trobava al palmell d’una mà
com un anyellet innocentment atrapat
al parany del llop.

Sols restà un grapat de pols
i prou.
En la fosca s’alçava i tornava a caure
per tot l’espai del sepulcre.
I per una escletxa entre les lloses,
com un lladruc de gossos,
hi penetrava, de tant en tant, el perfum de les violetes.
 


Traducció de Monika Zgustová
Jaroslav SEIFERT, El crit dels fantasmes i altres poemes, Edicions del Mall, Barcelona, 1984.

ť


 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

JARDÍ DEL CANAL

 

I

Només de gran he après
a estimar el silenci.
Commou, de vegades, més que la música.
En el silenci apareixen senyals colpidors,
i a les cruïlles de la memòria
copses els noms
que el temps intentava ofegar.

De nit, a les capçades dels arbres,
sento els cors dels ocells.
I un capvespre, al cementiri,
vaig percebre, del fons d’una tomba,
el cruixir d’un taüt.
 
 


II

Damunt una pedra oblidada del jardí
esculpida en forma de petxina
jugaven uns nens.
És un record d’infantesa.
Jo mateix ho havia vist.

Era probablement l’última pedra
de l’antic jardí.
No hi havia res més, fora d’ella;
una font, únicament, i un arbre.
Tan sols una font violada
i un arbre mig sec,
amb el tronc foradat de banda a banda
per una bala de revòlver.
 
 


III

La nit, senyora de la fosca,
vessa del cel l’albada rogent
com l’aigua ensagnada
on apunyalaren Marat
amb la daga d’una dona encisera,
arrencant de la gent
les seves pròpies ombres,
com el sastre que arrenca les mànigues
en emprovar un gec.

Tot això són coses passades,
res d’això no és nou,
però ai dels enamorats
que no saben descobrir en cada besada
una nova flor.
 
 


IV

Havent dansat,
s’assegué la ballarina cansada
sobre la gespa amorosa,
i la mussolina de l’ampla faldilla
escampà al seu voltant
com cercles onejants damunt l’aigua.

Vaig sentir la seva rialla despreocupada,
però ja havia fet tard.

Quan un home és vell
sempre fa tard;
sols li queda envejar la gespa,
els clotets que han deixat
els genolls d’una noia.
 


Traducció de Monika Zgustová
Jaroslav SEIFERT, El crit dels fantasmes i altres poemes, Edicions del Mall, Barcelona, 1984.

ť


 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

ARRACADES DE CORAL


Tot allò que ens abandona
i s’enfonsa en el passat,
perd pel camí moltes
de les seves qualitats.
El mal empal·lideix, el pecat entra en l’oblit,
el vi es torna agre
i els petons que han restat fits sota el cel
esdevenen cançó.

Quan desitjava trobar-me entre els teus braços,
inventava versos.
Caminava per la cambra amunt i avall
i els deia davant la finestra buida.
Oh, els versos!
No eren gaire destres,
però eren plens de desig exaltat
i de paraules apassionades.
Amb la mà em premies els llavis
perquè callés,
i apartaves, tossuda,
les teves petites orelles
mentre jo vagava amb la llengua
pels seus plecs rosats,
com en un laberint.

Solia dormir sobre el teu cor
i àvidament inhalava el perfum
de pell ardent.
Els somnis que s’atansen silenciosos
i en la fosca s’emparen del dorment
tenien el color dels teus ulls.
Eren blaus. I al meu front, lànguids, plovien
com gotes de lacre,
els corals entelats de les teves arracades.

Avui, quan reposo entre les mans
el meu rostre envellit,
amb precisió, palpo amb els dits
la forma del meu crani.
Mai no havia pensat en ell
ni havia posat el cap entre les mans.
Res no em movia a fer-ho.
I un terrible desig d’existir, ara,
potser sense alegria ni esperança
ni futur
afegeix ales negres
a la por de no existir.

Però quan mori de debò,
des del silenci de la terra
encara rebrà els teus passos, melangiós,
el meu amor.
 


Traducció de Monika Zgustová
Jaroslav SEIFERT, El crit dels fantasmes i altres poemes, Edicions del Mall, Barcelona, 1984.

ť


 
 
 
 
 


 
 

HOMENATGE A VLADIMÍR HOLAN

 

Hi ha moments que en pensaments
envegem fins i tot els morts,
com si l’etern no-ésser de tots ells
fos tan sols el sojorn
en una dolça i indolent immobilitat
sobre un plàcid fons de flors marcides.

N’hi ha prou, però, amb un petit fremiment de plaer,
d’un plaer qualsevol,
per tornar de bon grat
als nostres tràfecs quotidians.

He sobreviscut a tots els poetes
de la meva generació.
Tots van ser amics meus.
L’últim ha mort: Vladimír Holan.
Com podria no tenir por?
Ara estic sol.

Primer morí Jivri Wolker,
era jove i tenia pressa.
Ah, quins petons malaurats
a les boques febroses
de noies tuberculoses en un sanatori
a la vora del mar!

Uns anys després morí Jondvrich Hovrejší,
el més vell de tots nosaltres.
Escrivia versos en un cafè ple de gent,
damunt una tauleta rodona,
com un soldat escriu a la seva estimada
damunt el timbal, després de la batalla.

Josef Hora va ser l’únic de tots nosaltres
que arribà a tutejar-se amb F. X. Šalda.
Entre al seu jardí
quan comencin a florir els empelts.
Les flors, com en un encís, vessen al sol
l’aroma d’ametlles amargues.

No ens va dir adéu František Halas,
l’amic estimat.
Desitjava que els seus versos grallessin
a l’oïda de la gent, però a vegades no se’n podia estar
i cantava.

Amb un gest brusc ens va deixar
Konstantin Biebl.
Enyorava la tendresa
de les noies de Java
que són com flors vivents
i caminen, silenciosament, de puntetes.

Vítvezslav Nezval blasfemava contra la mort
i aquesta es va venjar.
Quan va morir inesperadament per Pasqua,
tal com ell mateix havia predit,
es va trencar una de les branques cimals
de l’arbre de la poesia.

Mai no se li acudí la idea de la mort
a František Hrubín.
Jo, al principi, no sospitava on havia descobert Hrubín
les cantilenes dels seus versos,
però ell no feia més que escoltar l’aigua riallera
dels saltants del riu Sázava.

Holan va morir durant molt de temps.
Sovint el telèfon em queia dels dits.
En aquell endiastrat gabial que és Bohèmia
llançava els seus poemes amb desdesig
com trossos de carn sangonosa.
I els ocells tenien por.

La mort li exigia submissió,
ell no sabia què cosa és ser submís.
I fins l’últim moment,
furiosament lluitava amb ella.

L’àngel que li redreçava els braços
quan defallia,
seia al seu llit
plorant.
 


Traducció de Monika Zgustová
Jaroslav SEIFERT, El crit dels fantasmes i altres poemes, Edicions del Mall, Barcelona, 1984.

ť



 
 
 
 

 ñ