Marià Aguiló i Fuster
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Marià Aguiló
(Ciutat de Mallorca, 1825 - Barcelona, 1897)


A UN XIPRER
AL LECTOR
DECEPCIÓ
~















 
 

A UN XIPRER
 

Per què et crearen, oh arbre,
sens ombra, ni fruit, ni flor?
¿Has nascut sols per fer por
devora tombes de marbre?

Tot arbre que engrons l’oratge
bat sos rams fent dolç renou,
mes lo teu negre fullatge
gemega si el vent lo mou.

Si els pàmpols verds se belluguen,
si es va engronsant el llorer,
si els embats en les flors juguen
i l’esperança se’n ve,

com un llamp fuig i s’esborra
tot pensament de conhort
guaitant tu, feresta torre
de la ciutat de la Mort.

A cada poble t’he vist
a les portes del fossar;
digue’m, sentinella trist
que els difunts te fan guardar,

per què és que sempre en els punts
te posen més solitaris
i vius sentint les plegaris
que resen an els difunts?

Oh!, ja ho sé:... perquè ta rel
mostra an el cos el seu llit,
mentre que el tronc com un dit
senyala a l’ànima el cel.

~


 
 
 
 


 
 

AL LECTOR
 

Tinc indòmit l’ideal:
ni sóc clàssic ni romàntic.
Cant en llengua maternal,
desitjós que sia el càntic
veritable i natural.

D’infant, la llengua del Laci
m’ensenyava un reverend
a cops de Gazophilaci,
i abans que encetés Horaci
n’esbucaren el convent.

Ma gramàtica llatina
s’esfondrà en tanta ruïna,
i entrí a la universitat
al so d’himnes de Cristina
i visca la llibertat!

L’estudi em féu poc profit.
Als primers fulls del compendi
del curs a què estava inscrit,
esclatà ab sobtós incendi
l’amor primera en mon pit.

Sens prou lluc, mestre ni guia,
sentint fiblar les passions,
volguí dir el que sentia,
i cerquí en la pagesia
la faiçó de mes cançons.

Una Musa casolana
festegí lluny del Parnàs,
que avinent, humil i plana,
canta ab lira catalana,
de què els savis no en fan cas.

Per ma pàtria me sap greu,
al puntejar-ne eixa lira,
l’humilitat de ma veu;
mes l’alt enginy Déu l’inspira,
i a mi em manca eix do de Déu.

Perdona, llengua volguda,
l’ardiment ab què t’escric.
Ja que el geni no m’ajuda,
per fer-te arreu coneguda
l’amor propi et sacrific.

Deixeble dels glossadors
mallorquins, que sens receptes
canten sa fe i sos amors,
confés que no sé els preceptes
que inclou l’art dels trobadors.

Desconec la gentil forma
que estrafà l’or cisellat;
mon cant al poble es conforma,
i, com ell, cerca per norma
l’esperit de veritat.

Per ço llig sempre en lo llibre
del cor, que no sap mentir,
i escolt què em diu cada fibra
quan de dol o plaer vibra,
per poder-lo traduir.

Així em va dictar l’Amor
mos esplais de fadrinatge
ab paraules de l’avior...
Si menysprees ton llenguatge,
tanca el llibre ací, lector.

~


 
 
 
 


 
 

DECEPCIÓ
 

Malalties de l’ànima no maten,
n’agonitza hom llarg temps, mes, ai!, no en mor...
Per dolor les parets del cor no esclaten,
sols los ulls són qui esclaten ab greu plor.

Mes les llàgrimes cruels, que els ulls enceten,
del cor no trauen la infernal cremor;
mullen ses fibres, que eixamplant-se baten,
i així hi cap més dolor dins nostre cor.

Ai del mesquí que, en hora maleïda,
per esser naix d’alts sentiments traït:
la mort mateixa en fuig, i en fuig la vida!

Viu per provar ab desficiós neguit
que, si els desigs de l’home són sens mida,
també el cor pel dolor és infinit!
 

~