Francesc Almela i Vives
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Francesc Almela i Vives
(Vinaròs, 1903 – València, 1967)

CANT DE LA GARROFERA
SARAH
LA BELLA DAMA DEL MUSEU
LA CANÇÓ DELS PINS
~


















 
 

CANT DE LA GARROFERA
 

Ja havem cantat massa vegades
les oliveres argentades,
i les palmeres gràcils que tenen penjolls d’or,
i els ametllers plens de joguines,
i els tarongers de flors albines,
i les figueres gegantines,
i els pins catedralicis que sonen com un cor.

Ara cantem amb veu sincera,
plena de fe, la garrofera,
aliena a les cantúries, dejuna de l’estramp,
espècie tota proletària,
titllada a voltes d’ordinària,
que ocupa el lloc humil d’un pària
dins l’aspra jerarquia que hi ha damunt del camp.

Sa copa, obrant com una escombra,
fa un arreplec de tota l’ombra
que vola disfrassada pels àmbits de la llum
i la projecta en els terrossos,
amb vermellor de sang i grossos,
on les vesprades jauen cossos
que lligen o assacien la dèria del costum.

Sa copa, obrant com un paraigües,
desvia el ròssec de les aigües
que cauen en les tristes diades de l’hivern.
I sots ses branques s’aixopluga
una vellarda fredeluga
o el llaurador que sol remuga
o el sec home captaire que té boca d’infern.

I, en acostar-se el temps d’autumne,
la garrofera —bon alumne—
barreja entre ses fulles verdoses la negror
de les garrofes encerades,
de les garrofes engordades,
de les garrofes ensucrades
que semblen dits llarguíssims d’un monstre de color.

Tot recollint la presentalla,
la joventut balla que balla,
entona cants eròtics, diu mots rublerts de mel.
I, en desmaiar-se les campanes,
els carros van per vies blanes
cap a les cases llunyedanes
tallades de manera roenta sobre el cel.

Hi restaran amuntegades
dins de les cambres ofrenades
al vent que corre i passa llançant udols i crits
i que s’emporta pel vilatge,
en un subtil pelgrinatge,
el fum eteri del solatge
que el vulgus anomena —com tot el món...— perfum.

I acabaran essent delícia
estimulant i alimentícia
dels àsens i les egües, de mules i cavalls
que en cercaran plens de frisança,
que en menjaran amb delectança,
que en pairan sense recança
com mengen els burgesos perdius, llebres i galls.

Ja havem cantat massa vegades
les oliveres argentades,
i les palmeres gràcils que tenen penjolls d’or,
i els ametllers plens de joguines,
i els tarongers de flors albines,
i les figueres gegantines,
i els pins catedralicis que sonen com un cor.
 
 


Francesc ALMELA I VIVES, Obra poètica, Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1987.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 
SARAH
 

Sarah, la gràcil minyona,
era filla del botxí.
Son pare, mala persona,
feia tràfec amb sagí,
es menjava el greix amb cotna
i tostemps bevia vi.

Quan vaig llucar sa burgada
era vora un fontinyol.
—Porte la gola assecada—
li vaig dir amb veu de dol.
I em donà l’aigua aromada
de romaní i de mentol...

Una nit càlida i bella
feien a la plaça balls.
Jo, l’estrany sense parella,
m’avorria entre badalls.
I me va convidar ella,
gaia i sense escarafalls.

En retornar a ma via
una mica a contracor,
la donzella se fonia
en els espasmes d’un plor
a l’ensems que em trametia,
tota mullada, una flor.

Sarah, la gràcil minyona,
era filla del botxí.
Son pare, mala persona,
feia tràfec amb sagí,
se menjava el greix amb cotna
i tostemps bevia vi.
 

 

Francesc ALMELA I VIVES, Obra poètica, Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1987.
~

 
 
 
 
 
 
 


 
 

LA BELLA DAMA DEL MUSEU
 

Són els teus ulls de nit i dia
dues maragdes sense preu;
un esguard teu per mi seria
bon guasardó, millor trofeu;
perquè al teu rostre hi ha un misteri
que és brasa viva i refrigeri
dins el meu cor i el meu senderi,
¡oh, bella dama del museu!

Pintor incògnit et pintava
asserenant-se en els afanys;
pinacoteca t’emparava
per deslliurar-te de paranys;
i dins el marc de colradura,
el llenç de mòrbida pintura,
penjat d’un clau, dura i perdura
des de fa cent i cinquanta anys.

El temps que passa no rovella
ta assaonada joventut:
rosa de carn que s’esbadella,
clavell de sang que s’ha romput...
Entronitzada en la cadira
—el respatller forma una lira—,
el teu vestit cruix i guspira
amb tons de seda i de vellut.

Empresonat en una gàbia,
estrafà mots un papagai.
I una moneta amb cara sàvia
bota i rebota sense esglai...
El teu espòs, ¿tenia mines
a les verdors ultramarines?,
¿fon personatge a Filipines?,
¿duia productes de Catai?

¿Com ho sabré? ¿Com ho sabria?
Solament sé —no cal correu—
que ara romans de nit i dia
sempre penjada com un reu
dins de la sala numerada
on et visita la gentada
analfabeta o il·lustrada,
¡oh, bella dama del museu!

Una senyora amb pell cloròtica
i cabellera de safrà
que té la traça tota exòtica
i un llibre obert porta en la mà,
llig al volum lletra petita,
comprova en tu la cosa escrita,
veient-la exacta s’adelita
i sense més ni més se’n va.

De tard en tard, una donzella,
floreta blanca del taulell,
mira al teu pit la meravella
en or i perles d’un joiell.
El nen —plaers d’estiu— que acaça
els parotets enmig la plaça,
admira, fent una carassa,
la color gaia de l’ocell.

I t’examina un catedràtic
molt diplomat per saberut
que té el cervell un poc reumàtic
i que no espera la salut.
Sap que pertanys a tal escola,
creu que una pàtina t’endola,
mil comparances d’agombola
i... ¡no comprèn ta excelsitud!

Fa molt de temps —¡quina follia!—,
cada diumenge pel matí
al davant teu s’embadalia
tot melancòlic un fadrí,
fins que amb els polsos plens de febra,
tremoladissa la palpebra
i l’esperit dins la tenebra,
et mormolava uns mots així:

«Són els teus ulls de nit i dia
dues maragdes sense preu;
un esguard teu per mi seria
bon guasardó, millor trofeu;
perquè al teu rostre hi ha un misteri
que és brasa viva i refrigeri
dins el meu cor i el meu senderi,
¡oh, bella dama del museu!»
 

 

Francesc ALMELA I VIVES, Obra poètica, Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1987.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

LA CANÇÓ DELS PINS
 

Els uns, plomalls de muntanyoles;
els altres, joia dels abims,
i sempre en tàlem aromàtic
naixen els pins, naixen els pins.

Tot enfonsant arrels en pedra,
tot enlairant el tronc gentil,
sense cuitar i sense pausa
creixen els pins, creixen els pins.

En els matins de primavera,
quan fa un solet escoladís,
tot bellugant la copa tendra
riuen els pins, riuen els pins.

En les diades estiuenques,
amb tot el món estemordit,
si s’allibera un poc de zèfir
canten els pins, canten els pins.

En les vesprades de l’autumne,
quan cau la pluja fil a fil,
sota les núvoles unflades
ploren els pins, ploren els pins.

I en les calendes hivernenques,
quan fins el dia sembla nit,
entre les ombres i els pesombres
dormen els pins, dormen els pins.

Primer el jorn, després l’anyada,
ara el plaer, ara el neguit,
com les persones, com les bèsties,
viuen els pins, viuen els pins.

I per un llamp d’origen cèlic,
entre les flames sense fi,
o a mans d’un negre llenyataire
moren els pins, moren els pins.
 


Francesc ALMELAI VIVES, Obra poètica, Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1987.
~