FUTUR PRIMITIU
 

Ordeno a aquells qui pateixen turment
     de fam, set i odi
     per éssers malèfics
     que s’encrespin
i cadascú, prop del turíbol,
es maquilli amb carbonissa
fins a creure’s bruixot
i cadascú, prop de la gent,
                 reclòs ipso,
prengui un foli aeri de vint-i-cinc cèntims
                 un llapis de nacra i nafta
i escrigui, prop dels astres, amb dolor,
moldegi el mot i el so per a fer-los més lliures
puix que guixar     és anihilar
               crear       és investigar
               poemar   és alenar.
Manteniu, un cop finit, les boques obertes, els ulls rodons i els braços oberts.
I aleshores veureu coses admirables...
 

1 juny 1973
 

---

Vicenç ALTAIÓ i Jaume CREUS, La poesia, és a dir la follia, Ed. Pòrtic, Barcelona, 1975.
~

 
 
 
 
 
 
 
 

RITU
 
 

I

Oh Déus  ultrapassem temps i espai
                                                      els murs
                                     el bé   el mal i el neutre
                                                                         els confessionaris

no us invoquem per la guerra ans per l’embriaguesa
i   plens de plaer   ens lliurarem a l’èxtasi de la benvinguda

nodrirem la taula d’aliments humans    alhora humils     banyats de vi bo
el nostre temple serà el bar petit del port amb forta olor de peix

rebutjarem la temprança i llur dona trasviadora
per batejar el vi i pactarem amb el Crist
de les noces de Canà i amb Noè i amb Baudelaire i Ferrater
i amb els maleïts i els beguts   els més humans de tots els divins

en el desenfrè amb ulls indòmits i salvatges
amb les boques plenes de carns sagnants i fruits saborosos
cercarem els pits de deesses i humanes tacats de vi.
 
 

II

                                        A Pilar

                            No em parles de mel ni d’abelles
                                                        SAFO

Parlam de mel i d’abelles. De vi.
Per primer plat: gin i pinya de pi.
Perfum, encens, sàndal, bàlsam. De nit.
Gran sinuós al mató. Vull el pit
flonjo per llit. Oh sortós! Ai de mi!
La flor i un floc de cabells són verí
dels jocs d’amor. Declamant, el rabí
vomita salms.
 
 

III

                              Psss, un anís!
                              MATEU, EL PALETA, EN EL BAR

Amb lentitud a vomitar
alquímia i art premen el salm.
Heus, doncs, ací el segon plat:
raïm per cap. Però un sol gra.
Ni el bé ni el mal fan de sedàs
ans de conyac. Psss, un anís!
 
 

IV

                                    A Anna

Aleshores vas arrencar un gra
de raïm que, erm, naufragava a la plata
d’argent i mel. La bombolla de nata
que va esclatar amb tal fet i qual gest
era allí, com jo hi era, per saber
si allò creat era fill de la nit,
de la carn o del vi. L’inconegut
ens descobrí nous jocs amb el raïm.
Del llavi teu al meu i a l’inrevés,
fins que el desig cancerós, mil i un cops,
de salt a salt, enervat, mossegà
el gra pel mig. Per les boques obertes
l’escup del most ens deixà el gust del vici.
 

Octubre-novembre 1973
 

---

Vicenç ALTAIÓ i Jaume CREUS, La poesia, és a dir la follia, Ed. Pòrtic, Barcelona, 1975.
~

 
 
 
 
 
 
 

 
 

L’ULL DEL GEST
            EL CEC
 
 

S’ha arrencat els ulls per minvar la ceguesa
ara que l’anhel és nafra i amb la clau al cor
obre l’ull del pany per entrar al domini de la visió.

Dibulixa el vermell ara que té l’ull despullat
del cec llepa la saliva de l’ull peix espia anònim.
No té més llàntia de nit que l’ull del Gest.

Ell que sabia amanyagar el pit i rodar l’ull sexe...

S’abandonà a l’ardor. L’Ardit, el foc que cova
sota l’arbreda de pells la bèstia i el volcà,
pinta l’instint i perd l’hora, guanya l’equivalent.

Estén el llençol i encén el bosc, crema la memòria.
Separa dels cossos la pelvis de l’entrecuix.
Gira el món segons que descobreix el solitari
cos nu ull cec llapis errant en el full desert.
 

 

---

Vicenç ALTAIÓ, Biathànatos o l’elogi del suïcidi, Ed. del Mall, Barcelona, 1982.
~

 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

BALADA DE LA PRESÓ DE LA ROCA
                         HAPLOLOGIA
 

                         Polítics eròtics, això és el que som.
                                             JIM MORRISON DELS DOORS
 

Allà dalt, al calabós,
—lacònic: cal enderrocar l’ordre de la torre?—.
Daltabaix,
en la negra mina del llapis en l’arma blanca:
que vinguin els seductors del sexe públic!

Travessa l’ull del gamarús un guripa
l’ull de la càmera espitosa recull un tast de pixum
i l’amuntegament dels lascius cadàvers arxivats
—el negre i la puta, el sol i el descomponedor,
l’avi i l’arbre genealògic i l’àvia,
el guardià del zoo i l’orangutan panxarrut,
la criada i el pèl bru rogenc i llarg de birla,
l’obrer novici, la xocolata i les dones de la fàbrica—
escanyats, embotits, ofegats, trinxats,
amb cordes amb gas inhalant l’obliqüitat.
Al fons, nínxols a dos, amuntegats, parcel·lats,
paràgrafs d’un deliri, estació dels borinots
talment el gust groc de les màquines de perforació
posant el dit al cul del món, clavegueres de la presó.

El primer ruixat queixa esprai metall or rajava a brolls
del pit pelut, pèls cua de cavall i esparreguera,
de l’Uclés, mosso d’esquadra amb bicicleta,
per la boca baieta llengua bífida bilingüe del polissó.
Guri guripa a la cangrí mare marica maricona
gripaus (bufó bufo) a la bassa mediterrània i la bòfia
i el bisbe i el funcionari a la gàbia. La bagassa a la cambra.
El lladregot a la comuna, i el client i el contrabandista.
Menda, també. Per xivato i bitlletaire, en el poema.
 

---

Vicenç ALTAIÓ, Biathànatos o l’elogi del suïcidi, Ed. del Mall, Barcelona, 1982.
~