LA
PÀTRIA, TROBES
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la
pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos
distingia
per lo repòs etern, per lo color més
blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton
alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front
de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los
plors.
Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les
flors.
Què val que m’haja tret una enganyosa
sort
a veure de més prop les torres de
Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós
record?
En va a mon dolç país en ales
jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre
conhort.
Plau-me encara parlar la llengua d’aquells
savis
que ompliren l’univers de llurs costums e
lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los
reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos
llavis
per estranya regió l’accent nadiu,
no plora;
que en pensar en sos llars, no es consum
ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus
avis.
En llemosí sonà lo meu primer
vagit
quan del mugró matern la dolça
llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada
dia
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra
no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.
Ix, doncs, per a expressar l’afecte més
sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà
del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça
que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta
edat.
Ix, e crida pel món, que mai mon cor
ingrat
cessarà de cantar de mon patró
la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.
1833