Bernat Artola
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Bernat Artola
(Castelló de la Plana, 1904 – Madrid, 1958)


ELEGIA XLIV
TERRA
CANÇÓ
SILENCI
~
























 
 

ELEGIA XLIV
 

Jo sóc lo port que los braços allarga
per a encalçar la somiada sirena
i ella fugint sempre em gira l’esquena
deixant mon bes ple de fel ben amarga.
Vénen a mi negres naus torturades
per les marors de tota desventura;
però en mon pit troben tanta tortura
que a son dolor es fan mig conhortades.
Si a lo meu pit tenebroses venien
cercant amor que los braços mai tanca,
plena de vent tota la vela blanca
de vore’m trist més alegres fugien.
Ara sóc sol. Cap nau gira les veles
vers lo recer de la meva tristesa.
Ara sols tinc lo ressò de la fressa
que fa la mar plena de canturel·les.
 
 


Bernat ARTOLA, Obres completes, Publicacions de l’Exm. Ajuntament, Castelló de la Plana, 1983.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

TERRA
 

                              A Ramon Borràs Prim
 

La boira dalt dels brucs s’esfilagarsa
i pels forats hi ha un devessall de flames.

En els cocons, que vessen, s’insinua
la victòria de l’iris. Ja no ploren
els núvols de tristor. Torna a la vida
d’impotència i de somni, l’esperança
que es moria de set entre les fulles
i volia esser lleu i anar per l’aire
en els braços del vent, a collir boires.

La mar propera s’ha tornat més blava.
Hi ha olor d’espígol i claror de posta.
La plana és clap de molsa, tota verda
i tendra d’humitat. No s’endevinen
els pobles ni els camins. Sols una ermita
encesa de fervor i de mirades
relluu sota l’opac dosser de núvols
coronada pel Sol de la victòria.
Torna el paisatge al món de la celístia
per l’arc triomfal on cremen les set llànties.

I jo, mirant ple d’ambicions divines
el símbol greu de la ficció de sempre,
voldria esser la Majestat Augusta
d’un fresc romànic, i tenir per trona
l’arc augural de l’iris on s’amaguen
els set pecats que tornen a la terra.
 
 


Bernat ARTOLA, Obres completes, Publicacions de l’Exm. Ajuntament, Castelló de la Plana, 1983.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

CANÇÓ
 

Mai sabré, somni d’amor,
l’antic dolor que t’amarga,
ni el secret amagatall
líric de la teva gràcia.

Mai sabré, somni d’amor,
per on vindrà l’esperança.

Si pujarà per la senda
fosca de la barrancada;
si davallarà dels núvols
enyoradissos de l’alba.

Mai sabré, somni d’amor,
per on vindrà l’esperança.

Entre l’ombra i la llum
plena de por viu l’ànima.
Vol pujar a l’infinit
per la serp ondulant de la flama.

Amor, no sospires més.
No mires cap a la plana.
Ja vénen els núvols d’or
i l’ombra trista s’amaga.

Ja ve la cançó d’Abril
i la trèmula paraula
que obre les portes del Cel
amb una doctrina falsa.

Adéu, clavell morenet!
Adéu, olivar de plata!
Amb les albes de l’amor
ens ha sobtat l’esperança...
 


Bernat ARTOLA, Obres completes, Publicacions de l’Exm. Ajuntament, Castelló de la Plana, 1983.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

SILENCI
 

Pobre cor meu que sols dolor em dónes
puix mai no creus l’amor que jo voldria!
Tu sempre fas ta pròpia poesia
i del ritme del món no te n’adones.

Potser et creus que ton secret pregones
quan res no dius, amb nul·la gosadia;
o potser és que ton glatir congria
raó de sang que sense veu raones.

I mai no és mut qui parla solitari
ritmant una ària transcendent i humana,
penyora certa de llavor fecunda,

que, al marge negre de l’humà calvari,
sols la paraula que l’amor demana
té densitat de serenor profunda.
 


Bernat ARTOLA, Obres completes, Publicacions de l’Exm. Ajuntament, Castelló de la Plana, 1983.
~