Francesc Badenes Dalmau
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Francesc Badenes
(Alberic, 1858 - València, 1917)


ESTOS MOS VERSOS, PREGONERA FAMA...
JA PER A SEMPRE PASSAREN...
L’ETERN MISTERI
~

















 
 

ESTOS MOS VERSOS, PREGONERA FAMA...
 

Estos mos versos, pregonera Fama,
fills enyorívols de mon feble numen,
no tu ab la trompa que al Parnàs eleva
             noble els aclames.

No busque glòria que en l'engany se forge,
ni els llorers busque que mon seny no alcance;
vixquen els altres d’il·lusions mentides,
             míseres pompes.

Canten els rústics mes humils estrofes,
sonen ses notes en l’hermosa plana,
no les celebren en mansions daurades
             nobles princeses.

Més les corones a mon cor li plauen
d’heura galana i perfumada rosa
que les que lluen en sos fronts altívols
             reis superbiosos.

Jo sols anhele l’amorosa brega,
llums de les ciències, amistats honroses;
sien dels hòmens que del frau s’amparen
             totes les glòries.

I quan les muses, de mon cant sentides,
trenquen el plectre de ma ruda llira,
mans carinyoses a mon cos li donen
             fossa ignorada.
 


Francesc BADENES DALMAU, Cants de la Ribera, València, 1911.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

JA PER A SEMPRE PASSAREN...
 

Ja per a sempre passaren
els anys millors de ma vida
          més ditxosa;
aquells que en mon front posaren
la garlanda més florida,
          més hermosa.

Els que alegres, amorosos,
més risents que primavera
          d’alba flor,
me brindaven, tot gojosos,
la copa més falaguera
          de l’amor.

Els que en ma ment encenien
la gallarda, misteriosa
          fantasia;
aquells que mon cor omplien
de sentida, d’agradosa
          melodia.

Els que, com vol d’oronelles,
dins de mon pit s’ajocaven
          fent son niu;
aquells d’il·lusions més belles,
els que son bes me donaven
          més joliu.

Ja com la fulla octubrera
que ventada remorosa
          du arrastrada
fugí mon edat primera,
sempre florida i hermosa
          i estimada.

Ja no vindran amoroses
a besar mon front pensívol
          belles fades,
ni s’oiran cadencioses
dins de mon cor enyorívol
          veus amades.

Fugí l’encant i dolçura,
somnis bells de poesia
          falaguera;
el bes risent de Natura,
l’arrulladora alegria
          plaentera:

Adéu, prendes estimades,
de ma alegre jovenesa
          bell tresor;
jamai sereu oblidades,
sempre tindreu la tendresa
          de mon cor.
 


Francesc BADENES DALMAU, Cants de la Ribera, València, 1911.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

L’ETERN MISTERI
 

Tot riolant, riolant,
la riola va cantant
fent camí del cementeri
          que és el riu.
Així la humana esperança,
tot cantant en sa gaubança,
va a morir en el misteri
          més ombriu.

Mes, ¿hi ha una mansió futura
on després d’aquesta dura
aspra vida miserable
          anirem?
¿Serà una mansió florida
plena de llum i de vida,
o serà abisme insondable
          on caurem?

Tot riolant, riolant,
la riola va portant
cap al riu ses alegries
          i dolor.
Qui sap si en ell morirà
o si en ell renaixerà
a més belles harmonies
          de l’amor!
 


Francesc BADENES DALMAU, Rebrotada, València, 1915.
~