ESTOS
MOS VERSOS, PREGONERA FAMA...
Estos mos versos, pregonera Fama,
fills enyorívols de mon feble numen,
no tu ab la trompa que al Parnàs eleva
noble els aclames.
No busque glòria que en l'engany se
forge,
ni els llorers busque que mon seny no alcance;
vixquen els altres d’il·lusions mentides,
míseres pompes.
Canten els rústics mes humils estrofes,
sonen ses notes en l’hermosa plana,
no les celebren en mansions daurades
nobles princeses.
Més les corones a mon cor li plauen
d’heura galana i perfumada rosa
que les que lluen en sos fronts altívols
reis superbiosos.
Jo sols anhele l’amorosa brega,
llums de les ciències, amistats honroses;
sien dels hòmens que del frau s’amparen
totes les glòries.
I quan les muses, de mon cant sentides,
trenquen el plectre de ma ruda llira,
mans carinyoses a mon cos li donen
fossa ignorada.
Francesc BADENES
DALMAU,
Cants de la Ribera,
València, 1911.
~
JA
PER A SEMPRE PASSAREN...
Ja per a sempre passaren
els anys millors de ma vida
més ditxosa;
aquells que en mon front posaren
la garlanda més florida,
més hermosa.
Els que alegres, amorosos,
més risents que primavera
d’alba flor,
me brindaven, tot gojosos,
la copa més falaguera
de l’amor.
Els que en ma ment encenien
la gallarda, misteriosa
fantasia;
aquells que mon cor omplien
de sentida, d’agradosa
melodia.
Els que, com vol d’oronelles,
dins de mon pit s’ajocaven
fent son niu;
aquells d’il·lusions més belles,
els que son bes me donaven
més joliu.
Ja com la fulla octubrera
que ventada remorosa
du arrastrada
fugí mon edat primera,
sempre florida i hermosa
i estimada.
Ja no vindran amoroses
a besar mon front pensívol
belles fades,
ni s’oiran cadencioses
dins de mon cor enyorívol
veus amades.
Fugí l’encant i dolçura,
somnis bells de poesia
falaguera;
el bes risent de Natura,
l’arrulladora alegria
plaentera:
Adéu, prendes estimades,
de ma alegre jovenesa
bell tresor;
jamai sereu oblidades,
sempre tindreu la tendresa
de mon cor.
Francesc BADENES
DALMAU,
Cants de la Ribera,
València, 1911.
~
L’ETERN
MISTERI
Tot riolant, riolant,
la riola va cantant
fent camí del cementeri
que és el riu.
Així la humana esperança,
tot cantant en sa gaubança,
va a morir en el misteri
més ombriu.
Mes, ¿hi ha una mansió futura
on després d’aquesta dura
aspra vida miserable
anirem?
¿Serà una mansió florida
plena de llum i de vida,
o serà abisme insondable
on caurem?
Tot riolant, riolant,
la riola va portant
cap al riu ses alegries
i dolor.
Qui sap si en ell morirà
o si en ell renaixerà
a més belles harmonies
de l’amor!
