ESTRAMPS
 

Feu tots tenors ab so de moltes llàgremes
al cant molt trist d'aquesta mare Tortra,
que està plorant son Fill, mort en lo cedre,
ab plor tan gran que el cor més dur abeura.
Rompam-nos tots, puix ella es romp i es nafra,
que ja volar no vol més en verd àlber,
ni vol cantar cant ab què gens s'alegre,
puix té lo cor més fosc que el més fosc negre.

Cobert lo cap d'escur i negre feltre,
vull biscantar al seu cant i agre tiple;
qui seran, doncs, en tal capella xantres
que gemecant facen tenors o contres?
I tal dolor farà enterbolir l'aigua
que defluint cau dels seus ulls molt sacres,
ja casi sang, que del cor li degota,
puix ja en los ulls no en té sols mitja gota.

Cantem, doncs, tots, i planyent façam música,
puix han sonat jueus aquell gran címbol
del cos etern, tocant cascú sa tecla,
tant que romput han d'ell nirvis i cordes.
Doncs, puix està fet trossos i grans ascles,
tot esclafat, sang defluint les nafres,
posem-lo tots endetxant dins la caixa,
que el sant Josep farà la contrabaixa.

I ab dol semblant farem belles obsèquies
al rei Jesús, i els plors seran la mirra,
fent-li'n present, que ell ho pendrà per bàlsem.
Doncs, mai cessem fins tant que el cor esclate;
batam-nos tant que en mil trossos i trepes
nos transportem, fent de nostre cos parxe;
puix per lo Fill lo plant que fa la Mare
és tal i tant que res no hi acompare.

Mirem que està ja casi morta i freda,
i sens record lo cos sobre el sepulcre,
cobert lo cap d'una ennegrida boira,
dient que vol fer ab son Fill eclipsi.
Doncs, nostre cor, cubram-lo d'escur núvol,
puix no sent jo onsa, vibra ni tigris
que dins lo bosc o cova plant no faça,
puix per gran dol ni vol menjar ni caça.