Vicent Berenguer
LA IL·LUSTRACIÓ POÈT&K METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Vicent Berenguer
(Banyeres de Mariola, 1955)

AUSIÀS MARCH ESBORRA DE L’AGENDA UN NÚMERO DE TELÈFON
D’UN TEMPS EFÍMER
A UN DÉU DESCONEGUT
~














 
 
 

AUSIÀS MARCH ESBORRA DE L’AGENDA UN NÚMERO DE TELÈFON
 
 
no intentes modelar la niebla
JOSÉ HIERRO


Esborra de la teua memòria
aquest número de telèfon
1-4-2-1-2-0-3.
Trau-lo de la teua agenda.
Si ara marcares aquell número que no pot escoltar-te,
ningú no respondria. Aquell número sordmut:
1-4-2-1-2-0-3.
Crema, ignora’l, esborra aquell número mort:
és un entre tants, encara que va ser únic.

Les planes de la teua agenda tenen més ratlles
que números i noms.
Ja en queden menys als que cridar;
quasi no queden números i noms que et parlen
o que t’escolten: 1-4-2-1-2-0-3.
Fes tot el que pugues perquè se’t dissolga en la memòria:
destrueix-lo, capgira’l:
2-1-3-0-1-2-4,
trenca-li el ritme que li corresponia:
4-2-1-0-1-3-2,
ja no el necessites,
no necessites aquells números, són ombres o noms.
3-4-1-2-2-0-1:
«¿Que hi ha la Teresa?»
I suposant que algú et responga,
serà una altra veu la que et respondrà.
Baralla el número, confon-lo, desordena’l.
Així: 2-3-1-2-0-4-1.
«¿Que hi ha la Isabel?»
Baralla els números i els noms, baralla’ls,
sobretot els noms:
«¿Que hi ha la Teribel?» «¿Que hi ha la Belsiré?»
                                                                                        Silenci.
Oblida, ratlla, esborra, esvaeix
aquests noms i números,
no intentes modelar la boira,
resigna’t que el vent la disperse.

Perquè
enyore el temps que no pot ser cobrat.
 


~


 
 
 
 


 
 

D’UN TEMPS EFÍMER
 

                                                            Al meu pare

La vida t’ajudava poc –conforme–,
visqueres simplement enmig dels homes.
Et calia tenir aquesta dèria,
confiar que la vida s’asserena
i adjudica les poques certeses
que et vas guardar fecundament tot sol.

Recrear o acceptar aquell ingenu
que fores des de sempre no és ridícul.
Ara entenc l’adéu tebi als companys
suposats i admesos fins al límit.
Ho entenc, va ser amb un orgull secret,
industriós i fèrtil, sense treves.

Tot acabà en les branques del silenci.
Tombat cap per amunt rere la llosa
el teu nom em convoca a més preguntes.
No són del temps efímer les disculpes.
 

desembre 1998

~


 
 
 
 


 
 

A UN DÉU DESCONEGUT
 

A José Luis Parra

Dame pobres placeres repetidos,
no un único diamante en la memoria.
J.L. GARCÍA MARTÍN


També l’hivern facilita el record de passades alegries: dones, amics, muralles, idil·lis, és clar, que desféu el darrer estiu.

Fou agradable pensar que aquest fred va ocasionar les formes de l’amor per damunt de la fosca memòria; aquesta torna, periòdicament, per a confondre la pluja.

Així continua el curs de la breu estació, perquè la pluja ja no convoca sorpreses noves: elegies imprevistes, ni plaers rutinaris, cims ni àngels.

Inútil, per tant, demanar plaers rutinaris, el que s’esdevé un dia, no torna mai mes. La llum que cega, l’assalt darrere un arbre i el breu adéu, han passat.

L’absència de plaers que voldria repetits és més intensa després de la pluja plàcida que escriu per tu; l’hivern ha vingut a enfosquir-te el diamant que sobreviu en les mans.

Ignore si alguna estació portarà dies encara com els d’ahir, hui que es fan segles com aquest instant sense temps, obstinat, d’un blanc inexistent que assola les defenses.

L’ordre de les hores és l’únic que manté la vida, no les inquietuds personals. ¿Per què importa si un cos desapareix en cert moment o en un altre?

 

~

 
 

ñ