HI HA COTXES PLENS D’AMOR EN LA HUMITAT...
 
 

Hi ha cotxes plens d’amor en la humitat
la furtiva humitat dels soterranis i dels temples
i veig amb els ulls del desfici les resplendors
la pluja en la mirada el primer cop que la mort
amb la nuesa del grumer i l’alè de la teva veu
em penetrà quan amb paraules com mortalles
                                                              em digueres
encara ho record la memòria no em traeix potser
                                                              et deixaré
ho veig i em veig a mi clandestí i furtiu i desert
i em veig pecant en el nostre temple gris i brut
sobre quatre rodes i de la creu vèiem davallar-ne Jesús
mentre Maria li feia reverències i el meu mabre oh!
amb quina fruïció flagel·lava la teva capella!
i aleshores teníem les mans plenes de formigues
i podríem dormir plegats i aquí oblidar-los
els nostres noms i besar-nos a l’ascensor i a la boca
del metro i a la cabina telefònica i sota l’escala
i al bosc i als llavis i als pits de la duna tallada
i oh veig encara amb els ulls del desfici
mentre s’esventren en l’aire els ocells de la nit
i en els cotxes buits ja d’amor la pell cremada
un ritu antic i una olor d’aigua em recorden
que la portares tu la mort la temuda mort
la mort fidel la mort inesperada la mort fantasmal
al recer del meu cos tremolós d’home escàpol i ferit
i tu m’ensenyares a sentir-la i per tu la tem encara
 

---

Miquel BEZARES, Crònica del desfici, Ed. Columna, Barcelona, 1992.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

MARIA
 

                          nobody,not even the rain,has such small hands
                                                                                      E. E. CUMMINGS
 
 

havia viscut
a
Maria
algunes nits
febroses i
febrils.

Maria
era
una ciutat de llum i de plujosos misteris
(n’amagaven els seus carrers de pedra i els seus ulls)
,i
Hom
s’hi perdia i desitjava
,res
seguint
el rastre del seu
somriure
,de les seves glicines
,dels
seus
jardins humits
i de les
seves ombr
ívoles
cantonades
,tornar-hi

Maria
tenia un
coll
dolç
i les mans petites
;
i
al seu cor
entrava
com
a un laberint
:
delerós
d’usurpar-ne
el
(ventre, el)
centre
(:una plaça coberta d’una pluja terrosa)
i de des
fer
en flors els vermells intensos

Maria
havia esdevingut
,doncs,Una
d’aquelles
nits que fins i tot hi havia dormit,
un
Lloc
al qual
volia Tornar

per re
conèixer-la
i re
córrer-la
de cap a peus:
amb cremades
carícies
i paraules desmesurades
,però

Maria
tenia
unes mans tan petites
que
(Ell
)ni
Tan
Sols
nO
podia
recordar-les

 

---

Miquel BEZARES, Versllum, Editorial Moll, Mallorca, 2000.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

POÈTICA,D’AMOR
 
 
 

,última
ment
pens
en
Tu:imagín com t’acostes a
mi,incauta
ment,i em dius
què és el poema(jo
sóc
un peix freda
ment llençat al sol),què és
el meu crit,el meu cant
en la teva mirada
...
i
pens
sobretoteslescoses
la paraula desfent-se
(m’agradaria,és evident,sentir-me
encara
més prop teu:tant que pogués acariciar-te el ventre
i trobar-hi, preuadíssim guar
dó,una aigua anellada
pel desig)en la teva boca
com el sucre,com els meus sentits,mentre Jo t’esper
,assegut a l’ombra d’una figuera

;la paraula desfent
-se,a
gosarada i sen
zilla
,en la memòria dels teus somnis
,mentre jo t
’esper assegut a l
’ombra d’un llorer

;dolços són sovint els somnis
que
a les palp
entes
(bell(i ben)mirat
ge
)
em porten sempre cap a tu

 

---

Miquel BEZARES, Versllum, Editorial Moll, Mallorca, 2000.
~