PROFESSIÓ DE FE
 

Feixuga i sense gales sentí mon cor un dia
la musa dolça i tendra del valencià verger:
los ritmes del gran mestre* donaren-li harmonia,
les Illes d’or sos càntics, ses trobes Verdaguer.

Ni em plau, ni vull saber-ho, si sóc o no poeta;
jo cante segons pensa i sent lo meu bon cor,
i vixc humil i pobre, com viu la violeta,
donant perfums a l’arbre que aniua mon amor.

Jamai podrà ma llira somniar les notes belles
dels cants que m’afalaguen i adormen l’esperit,
puix semblen cors dolcíssims de citres i donzelles
que em pugen fins la glòria deixant-me embadalit.

Jo cante sense notes les gestes de la terra,
costums, estils i faules del poble valencià,
i escric en esta parla, que hui tothom desterra...;
si fóra de Castella, cantara en castellà.

Vullc viure en la barraca voltada de bardissa
que guarde de mos pares i embaumen los rosers;
anar tots los diumenges tranquil al poble a missa;
demprés, a recrear-me dels camps en los quefers.

No vullc saber dels hòmens com pensen ni què volen:
los uns la llum demanen, los altres la foscor;
jo enmig de tants de dubtes que a l’ànima condolen
baix l’arbre sant m’ampare de pàtria, fe i amor.

Vullc víurer a soletes, ab ma volguda esposa;
ab ella me pareixen los jorns sempre novells;
del món i ses follies, ja tot me dóna nosa;
deixeu-me que el cor vole, com volen los aucells!
 

* L’eximi poeta D. Teodor Llorente.
 

---

Josep BODRIA, Roselles, València, 1895.
~

 
 
 
 

 
 
 

LA VEREMA
 

               I

Pomposa està la vinya,
granat i bo el raïm,
nodrida està la raspa;
eixut serà lo vi.

Dugau les portadores;
los còvens s’han d’omplir;
de most i de garnatxa
lo carro està farnit.

Lo cup ja nos aguarda,
i esperen grans i xics
damunt de la verema
ballar en lo trapig.

Allò serà una gorja,
xafant tot a despitx
xanglots, entre rialles
de vells i de fadrins.

Brindem per la collita!
Brindem per lo raïm,
que enmig de nostres penes
alegra l’esperit!

I en casa, quan el avi
voltat de néts i fills,
tremolejant la barba
nos conte entre sospirs

aquelles nobles gestes
glorioses de l’any huit,
del Palleter i d’altres
valents i braus cabdillls,

saborejant la coca,
que ens fa xuplar los dits
de fina i ensucrada,
farem lo tast del vi.
 

               II

        La xicalla
        que no calla
va collint los eixarments;
        doblegant-los
        i xafant-los,
fan garlandes i ramells.
        I a les xiques
        més boniques,
que verema van tallant,
        les coronen
        i pregonen
per regines del secà.

     I la que festeja
     mira el seu promés;
     el xicot la mira
     i li diu ensems:
     «Ai!, si la verema
     se paga a bon preu,
     li ho diré a ton pare
     i nos casarem!»
 

               III

     Lo vi nos alegra,
     i alegra los cors;
     al vell dóna vida
     i al jove calor;
     dels vells i dels jóvens
     és dolç eixarop;
     si lo vi nos manca,
     s’ha perdut ja tot.

     Brindem per les vinyes!
     Brindem per lo most!
     Lo vi és la vida!...
     La vida és amor!
 

---

Josep BODRIA, Roselles, València, 1895.