DÉU
COMPANY
Jo som el vostre ca que bava,
el meu clamor és una saliva amarga.
Des del llim de la terra, la meva veu com
un colomí,
com un colom de mar ferit pels caçadors.
Les meves mans no han cantat,
estic a la fosca com un munt de baleigs
i la meva memòria me cruix com una
garba d’aritges.
Jo no he tret espiga; només herba,
Senyor.
Te cant com un marge ple de canyarussins.
Però en la meva soca desficiosa pel
banyarriquer,
de cada aurora, de cada dia, de cada lluna,
és més alta la flama vibrant
del vostre amor,
que ara és el meu amor, Senyor.
Les meves malures brillen com a rams fosforescents
de civada,
i és l’amor damunt el meu front com
un batall joveníssim.
I Vós, Senyor, vora els meus ossos
incendiats,
vora la meva carn agra com un pa florit,
estau com un ca fidel,
llepant-me aquestes nafres que, amb la seva
claror,
canten la misericòrdia de la vostra
saliva.
Blai BONET,
Cant
espiritual, Ed. Proa, Barcelona, 1953.
~
ORACIÓ
SECA A JESUCRIST
Per què, Crist olorós de pena
obscura,
em deixares, Tu, l’ànima afrontada,
després de caminar damunt la mar,
i tombar el cap damunt l’espatla amarga
del teu fill i germà que menja terra
amb la seva cullera i et té a taula?
Oh, Crist, jo ja no som el que creares
perquè tengués la clara consciència
del teu foc preciós, perquè
la terra
sonàs amb el teu vent actiu, amb la
paraula.
El cristal·linament encès té
son,
i jo, el despert, som el que Tu damnares:
aquest que fuig de si mateix, que està
a damunt el portal, mai en la casa.
Jo ja no visc tal com Tu me plantares.
Com me damnares visc, encès de tedi,
morint desficiós damunt cada acte.
No hauré sabut, oh Crist, allò
que és vida;
de la no vida n’he fet una pàtria.
Em capares, capaç fent-me d’ofendre.
No és amb la mort, Germà, que
em mustiares.
Mes jo que tenc ja l’aigua a la cintura,
el foc encès tenc en la meva casa.
No he jagut amb el mal: em manca l’odi.
Assegut en la meva podridura,
m’escur la nafra, jo, amb un tros de teula,
i aquest munt ardorós que se desferra
de mi, du més amor que una aurora
alta.
L’odi és l’amor del mal, Crist de
la pena.
I a mi ja em sobra amor perquè me
vincl.
La humilitat és tot l’amor del bé.
I tot quant dic no sé si és
vertader,
però és bo perquè ho
dic amb el cap baix.
Pecam, oh Crist, oh Crist, patim de fosca;
i jo call ardentment perquè l’amor
no em basta per a cloure aquesta nafra.
Fidel segueix la mort a nostra vida,
havent menjat pa i peix, i herbes amargues,
la teva boca, i els teus ulls fondíssims,
la ira, la son, la pena solitària.
Però ets amb nosaltres i conserva
la teva sal la nostra oliva; i torna
aigua de beure la meva aigua fada.
Vivim igual que abans. Túniques mortes
tapen el cansament de nostra esquena.
Però aquestes titel·les de
difunts
tenen cristalls de Cristal·lina gràcia.
I oblid, oh Crist, que em condueix la mort,
morint de mort dins la teva mort alta.
Besa’m amb besos de la teva boca,
i aquesta mort creurà que està
aixecada
i adreçarà les mans fins al
teu nom.
Aquestes mans obscures i afrontades,
no com a mans, sinó perquè
són d’home,
que, construint la mort, me tornen altes.
Encès de besos gir entorn de Tu,
i el món et volta i gira i volta i
brilla
de fonda i alta i circular Besada.
Blai BONET,
Cant
espiritual, Ed. Proa, Barcelona, 1953.
~
LA
DECLARACIÓ
Jo, com tu, sóc aquell. Quan entro
vestidíssim
de negre en el Palau de la Música
Catalana,
qui diu «aquest que ara entra és
en Blai Bonet Rigo»
ignora qui no és aquest pàl·lid
de raça.
Un no sembla qui és, tot i que la pell
verda
del rostre és el color que fa en mi
el qui sóc ara,
el que tinc com a meu, que sempre ha de venir,
perquè un ble i un ai! fan el Blai
que mai no acaba.
Visc ferm a Barcelona, sempre rival del món
de tots els vacunats contra el cel i la llàgrima
que degota a la cara de la divinitat
que és entregar les galtes als dos
punys i enyorar-se.
No enyoro en va. M’enyoro, a mi, aquest home
breu
de carnet i de bàscula però
llarg d’esperança.
Enyoro aquest que sempre va i ve com un camí.
Sóc un català fondo, que enyora
l’enyorança.
Sempre la veritat s’enyora a la cadira
de bova que enguany tinc per transcriure
que els arbres
de Sarrià m’ajuden a estimar les façanes.
Enyoro el qui no hi és però
seu aquí i dalla
absurds amb floridura, calla per escrit com
Déu calla per amor: sé prou
que això no és Pasqua
amb la flor, és Natzaret amb sol d’anar
per feina
dels qui es guanyen un pa i els arbres de
la plaça.
Sóc un rei natural entre els reis de
la indústria;
la idea d’un arbre pels col·legues
en rama;
davant la meva mare, un noi que fa pensar;
per Déu viu un nen bo, que fa molt
mala cara,
perquè li costa més del corrent
acabar
de créixer i deixar enrera el perfum
de les algues
de les mares, del mar d’on he nat cap a ser
un animal que prega fer-se un home del Pare.
En lloc de presentar-me marxista de saló
o un desenquadernat místic d’estat
salvatge,
confesso que algun cop no he entrat dintre
l’església
perquè no era digne dels homes que
hi cantaven,
tot i que era molt digne de la misericòrdia
i de la intel·ligència del
Déu del meu muntatge
psíquic, però una església
és sala de trobar-s’hi...
Jo no puc acotar les perseguides ales,
com el donar de beure a un colom: al cor
que vol i dol perquè, sempre que surt
de l’arca
antidiluviana, de la pau sols en troba
la tenaç olivera aturada a ser arbre...
Quan manca aquesta pau dels qui neixen de
dalt
i sobretot, però, quan en tinc prou,
m’agrada
retrocedir al mar vitenc de salabror,
al verdanc amb verdor i a la terra de mata.
«M’agrada» significa. Vol dir
que me’n recordo
fondo, orgànicament, de la mar aromàtica,
del marisc de la roca allisada pel llim,
del fonollar marí, dels abons de porrasses,
de l’ullastre esbrancat, de la viscosa estepa,
d’un pi entre els ametllers, de la pedra
trencada,
de les seques parets amb menta, de les fosques
orquídies de pagès prop de
la marinada.
Però puc reconèixer que, si
em crida aquest test
de geranis vermells, estirar-me a la platja
i sentir-me vestit per la mar, és
que estic
més prop del primer dia que del dia
de Pasqua.
La idea del cor és recta, però
l’home
és oscat com la terra fondal de les
muntanyes.
Vida d’home és pujar amb la roca on
la roca
ha arribat i seguir tot sol l’entotsolada
i conrada aventura d’aixecar la creixença
d’aquest pèl animal fins a la mà
donada,
i tan peluda, a l’home condemnat a salvar-se.
Perquè només els homes se salvaran.
Paraula
de condemnat a veure-ho. Vet aquí la
raó
perquè ma llibertat no espero mai
dels altres.
I també prefereixo la injustícia
al desordre.
Sóc jo qui tindrà compte de
ser just en l’obra alta.
Jo sóc tot llibertat. Els altres també
en tenen
per trencar-me la boca dels peus, i la mirada
fins a l’ansa del coll. Qui aspira a parlar
clar
i no vol que li passi res de nou fa de màscara
que no vol semblar home quan parla a la persona.
A Barcelona signo que quan l’èxit
fracassa
és que ha parlat un home. En responc
jo, un tècnic
de creure en tots i dintre d’aquesta verda
cara.
Blai BONET,
L'Evangeli
segons un de tants, Ed. Proa, Barcelona, 1967.
~
PRIMAVERA
PÚBLICA
Al pati emblanquinat darrera els vidres,
els tres geranis amb alguna flor
són verds i humits entre les caputxines.
Les parets seques de les cases
són tot blanques de sol entre les
revellides
soques negres d’aquesta parra vella,
no verda encara però deixondida.
Darrera les tres tàpies on la humitat
verdeja,
les espines de ser cartró civil aguanto,
sepultat voluntari, entre el silenci
de les vermelles, verdes tanques grises.
Home amb en Blai per endavant, camino
ajudat per un llapis, Blai que parla
sempre després de Déu, Blai
sempre escrit,
com la terra que mai no fuig com l’herba
i que sobre el paper sempre és definitiva.
Avui el cor és antic com el solc, com
el vers,
i l’aparició de tantes margarides
a nivell del número de les sabates.
El cansament d’aquesta poesia, tan fina
com la gossa eivissenca, és la meva
cadira:
avui sóc l’home, vell com un soldat
que al front vol mirar encara la porta de
les liles.
I jo, l’emblanquinat com una casa nova,
rematat amb la creu i amb el nom que em persigna,
he d’anomenar l’om i el plàtan de
la taula,
i la fam que té el pa per a fer de
no res el meu dia
de la vida; un cartró on s’emmirallin
la corda de l’escrit i el plor de l’alegria.
Sóc fill de Déu i estic fotut.
Paraula.
Si contemplo els geranis, em cria corbs la
vista,
perquè tinc Déu i terra i no
tinc hora.
Menjo silenci: la paraula neta.
Mentre miro el capvespre violeta,
com qui contempla un ganivet i plora.
Blai BONET,
L'Evangeli
segons un de tants, Ed. Proa, Barcelona, 1967.
~
LA
TRANSCRIPCIÓ
Quan dins ca nostra el sol ja se ponia,
vaig sentir el trespoleig d’Una Verdor
que cap al Rostre del portal venia.
La finestra alta hi veia amb bona olor
com jo abans de ser creació.
Motada en una xícara, la rosa
era rodona amb cent cinquanta fulles
devora el pa, on l’ordi mut reposa
com en brodat reposen les agulles
i mans que cusen prats amb llum d’encrulles.
Vaig mirar l’ordre: vaig veure l’oblit.
Els plecs de les cortines: marbre en flor.
Trespol de pedra: llosa sense escrit.
El banc de roure, on el bosc no es mor.
Jo que no sóc la vida i era un cor.
Ja sense ordre ni llar, sense tinell,
sense avantguarda ni geometria,
jo caminava d’aturar, sense Ell,
talment un arbre que en els ulls fa via.
Lluïa, emmirallava, transcrivia.
Escriure és impossible. En la murada
dels mots, s’hi estavella qui vol viure
d’un ésser torrelló de cantonada.
Oh cristal·lina orella, oh sant transcriure
de qui amb ambdues mans beu lliçó
lliure.
L’amor és herba. Tots els que passaven
en mi topaven. De la seva gana,
jo en transcrivia els trèvols que
esmussaven,
els antics lliris que la mort debana,
mentre el món cria el tro de la magrana.
Eren humans, però no éssers:
bells
de natura eren tots, però tenien
talent comptada: en ser farts són
vells.
En lloc d’un cos, una clovella havien.
No eren amb Sentit, no transcrivien.
Tots se’n varen anar sense fugir.
Ells s’allunyaven, però jo els perdia.
Era prop: em parlava en romaní.
Paisatge seu ni vista no sentia.
D’Ell, just el romaní en mi romania.
Tot sol, entotsolat amb el llenguatge,
Qui em feia badocar en mi badocava:
em parlava de mi: del companatge
dels anys, que són pins, corns, mar
d’almadrava,
rossinyol embrunit, catedral blava,
la meva ànima, que no em pertanyia,
i la creació, meva tota ella.
Ell creava amb set pròpia i me bevia.
La set de mi li era anell i anella.
L’Absolut li sabia a vinagrella.
Del Tot baisà al Carrer de la Portella.
De fit a fit mirà el cedre que hi
manca.
Sacsà cinc flors. Va escriure en paret
vellal
un nom que fos sa perllongada branca:
Tomeu Salom de l’Alqueria Blanca.
Blai BONET,
El
jove, Ed. Empúries, Barcelona, 1987.
~
