Blai Bonet
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Blai Bonet
(Santanyí, 1926 – 1997)


DÉU COMPANY
ORACIÓ SECA A JESUCRIST
LA DECLARACIÓ
PRIMAVERA PÚBLICA
LA TRANSCRIPCIÓ
~

















 
 
 

DÉU COMPANY
 

Jo som el vostre ca que bava,
el meu clamor és una saliva amarga.
Des del llim de la terra, la meva veu com un colomí,
com un colom de mar ferit pels caçadors.
Les meves mans no han cantat,
estic a la fosca com un munt de baleigs
i la meva memòria me cruix com una garba d’aritges.
Jo no he tret espiga; només herba, Senyor.
Te cant com un marge ple de canyarussins.
Però en la meva soca desficiosa pel banyarriquer,
de cada aurora, de cada dia, de cada lluna,
és més alta la flama vibrant del vostre amor,
que ara és el meu amor, Senyor.
Les meves malures brillen com a rams fosforescents de civada,
i és l’amor damunt el meu front com un batall joveníssim.
I Vós, Senyor, vora els meus ossos incendiats,
vora la meva carn agra com un pa florit,
estau com un ca fidel,
llepant-me aquestes nafres que, amb la seva claror,
canten la misericòrdia de la vostra saliva.
 


Blai BONET, Cant espiritual, Ed. Proa, Barcelona, 1953.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

ORACIÓ SECA A JESUCRIST
 

Per què, Crist olorós de pena obscura,
em deixares, Tu, l’ànima afrontada,
després de caminar damunt la mar,
i tombar el cap damunt l’espatla amarga
del teu fill i germà que menja terra
amb la seva cullera i et té a taula?
Oh, Crist, jo ja no som el que creares
perquè tengués la clara consciència
del teu foc preciós, perquè la terra
sonàs amb el teu vent actiu, amb la paraula.
El cristal·linament encès té son,
i jo, el despert, som el que Tu damnares:
aquest que fuig de si mateix, que està
a damunt el portal, mai en la casa.
Jo ja no visc tal com Tu me plantares.
Com me damnares visc, encès de tedi,
morint desficiós damunt cada acte.
No hauré sabut, oh Crist, allò que és vida;
de la no vida n’he fet una pàtria.
Em capares, capaç fent-me d’ofendre.
No és amb la mort, Germà, que em mustiares.
Mes jo que tenc ja l’aigua a la cintura,
el foc encès tenc en la meva casa.
No he jagut amb el mal: em manca l’odi.
Assegut en la meva podridura,
m’escur la nafra, jo, amb un tros de teula,
i aquest munt ardorós que se desferra
de mi, du més amor que una aurora alta.
L’odi és l’amor del mal, Crist de la pena.
I a mi ja em sobra amor perquè me vincl.
La humilitat és tot l’amor del bé.
I tot quant dic no sé si és vertader,
però és bo perquè ho dic amb el cap baix.
Pecam, oh Crist, oh Crist, patim de fosca;
i jo call ardentment perquè l’amor
no em basta per a cloure aquesta nafra.
Fidel segueix la mort a nostra vida,
havent menjat pa i peix, i herbes amargues,
la teva boca, i els teus ulls fondíssims,
la ira, la son, la pena solitària.
Però ets amb nosaltres i conserva
la teva sal la nostra oliva; i torna
aigua de beure la meva aigua fada.
Vivim igual que abans. Túniques mortes
tapen el cansament de nostra esquena.
Però aquestes titel·les de difunts
tenen cristalls de Cristal·lina gràcia.
I oblid, oh Crist, que em condueix la mort,
morint de mort dins la teva mort alta.
Besa’m amb besos de la teva boca,
i aquesta mort creurà que està aixecada
i adreçarà les mans fins al teu nom.
Aquestes mans obscures i afrontades,
no com a mans, sinó perquè són d’home,
que, construint la mort, me tornen altes.
Encès de besos gir entorn de Tu,
i el món et volta i gira i volta i brilla
de fonda i alta i circular Besada.
 


Blai BONET, Cant espiritual, Ed. Proa, Barcelona, 1953.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

LA DECLARACIÓ
 

Jo, com tu, sóc aquell. Quan entro vestidíssim
de negre en el Palau de la Música Catalana,
qui diu «aquest que ara entra és en Blai Bonet Rigo»
ignora qui no és aquest pàl·lid de raça.

Un no sembla qui és, tot i que la pell verda
del rostre és el color que fa en mi el qui sóc ara,
el que tinc com a meu, que sempre ha de venir,
perquè un ble i un ai! fan el Blai que mai no acaba.

Visc ferm a Barcelona, sempre rival del món
de tots els vacunats contra el cel i la llàgrima
que degota a la cara de la divinitat
que és entregar les galtes als dos punys i enyorar-se.

No enyoro en va. M’enyoro, a mi, aquest home breu
de carnet i de bàscula però llarg d’esperança.
Enyoro aquest que sempre va i ve com un camí.
Sóc un català fondo, que enyora l’enyorança.

Sempre la veritat s’enyora a la cadira
de bova que enguany tinc per transcriure que els arbres
de Sarrià m’ajuden a estimar les façanes.
Enyoro el qui no hi és però seu aquí i dalla

absurds amb floridura, calla per escrit com
Déu calla per amor: sé prou que això no és Pasqua
amb la flor, és Natzaret amb sol d’anar per feina
dels qui es guanyen un pa i els arbres de la plaça.

Sóc un rei natural entre els reis de la indústria;
la idea d’un arbre pels col·legues en rama;
davant la meva mare, un noi que fa pensar;
per Déu viu un nen bo, que fa molt mala cara,

perquè li costa més del corrent acabar
de créixer i deixar enrera el perfum de les algues
de les mares, del mar d’on he nat cap a ser
un animal que prega fer-se un home del Pare.

En lloc de presentar-me marxista de saló
o un desenquadernat místic d’estat salvatge,
confesso que algun cop no he entrat dintre l’església
perquè no era digne dels homes que hi cantaven,

tot i que era molt digne de la misericòrdia
i de la intel·ligència del Déu del meu muntatge
psíquic, però una església és sala de trobar-s’hi...
Jo no puc acotar les perseguides ales,

com el donar de beure a un colom: al cor
que vol i dol perquè, sempre que surt de l’arca
antidiluviana, de la pau sols en troba
la tenaç olivera aturada a ser arbre...

Quan manca aquesta pau dels qui neixen de dalt
i sobretot, però, quan en tinc prou, m’agrada
retrocedir al mar vitenc de salabror,
al verdanc amb verdor i a la terra de mata.

«M’agrada» significa. Vol dir que me’n recordo
fondo, orgànicament, de la mar aromàtica,
del marisc de la roca allisada pel llim,
del fonollar marí, dels abons de porrasses,

de l’ullastre esbrancat, de la viscosa estepa,
d’un pi entre els ametllers, de la pedra trencada,
de les seques parets amb menta, de les fosques
orquídies de pagès prop de la marinada.

Però puc reconèixer que, si em crida aquest test
de geranis vermells, estirar-me a la platja
i sentir-me vestit per la mar, és que estic
més prop del primer dia que del dia de Pasqua.

La idea del cor és recta, però l’home
és oscat com la terra fondal de les muntanyes.
Vida d’home és pujar amb la roca on la roca
ha arribat i seguir tot sol l’entotsolada

i conrada aventura d’aixecar la creixença
d’aquest pèl animal fins a la mà donada,
i tan peluda, a l’home condemnat a salvar-se.
Perquè només els homes se salvaran. Paraula

de condemnat a veure-ho. Vet aquí la raó
perquè ma llibertat no espero mai dels altres.
I també prefereixo la injustícia al desordre.
Sóc jo qui tindrà compte de ser just en l’obra alta.

Jo sóc tot llibertat. Els altres també en tenen
per trencar-me la boca dels peus, i la mirada
fins a l’ansa del coll. Qui aspira a parlar clar
i no vol que li passi res de nou fa de màscara

que no vol semblar home quan parla a la persona.
A Barcelona signo que quan l’èxit fracassa
és que ha parlat un home. En responc jo, un tècnic
de creure en tots i dintre d’aquesta verda cara.
 


Blai BONET, L'Evangeli segons un de tants, Ed. Proa, Barcelona, 1967.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

PRIMAVERA PÚBLICA
 

Al pati emblanquinat darrera els vidres,
els tres geranis amb alguna flor
són verds i humits entre les caputxines.
Les parets seques de les cases
són tot blanques de sol entre les revellides
soques negres d’aquesta parra vella,
no verda encara però deixondida.

Darrera les tres tàpies on la humitat verdeja,
les espines de ser cartró civil aguanto,
sepultat voluntari, entre el silenci
de les vermelles, verdes tanques grises.

Home amb en Blai per endavant, camino
ajudat per un llapis, Blai que parla
sempre després de Déu, Blai sempre escrit,
com la terra que mai no fuig com l’herba
i que sobre el paper sempre és definitiva.

Avui el cor és antic com el solc, com el vers,
i l’aparició de tantes margarides
a nivell del número de les sabates.
El cansament d’aquesta poesia, tan fina
com la gossa eivissenca, és la meva cadira:
avui sóc l’home, vell com un soldat
que al front vol mirar encara la porta de les liles.

I jo, l’emblanquinat com una casa nova,
rematat amb la creu i amb el nom que em persigna,
he d’anomenar l’om i el plàtan de la taula,
i la fam que té el pa per a fer de no res el meu dia
de la vida; un cartró on s’emmirallin
la corda de l’escrit i el plor de l’alegria.

Sóc fill de Déu i estic fotut. Paraula.
Si contemplo els geranis, em cria corbs la vista,
perquè tinc Déu i terra i no tinc hora.
Menjo silenci: la paraula neta.
Mentre miro el capvespre violeta,
com qui contempla un ganivet i plora.
 


Blai BONET, L'Evangeli segons un de tants, Ed. Proa, Barcelona, 1967.
~

 
 
 
 
 
 
 


 
 

LA TRANSCRIPCIÓ
 

Quan dins ca nostra el sol ja se ponia,
vaig sentir el trespoleig d’Una Verdor
que cap al Rostre del portal venia.
La finestra alta hi veia amb bona olor
com jo abans de ser creació.

Motada en una xícara, la rosa
era rodona amb cent cinquanta fulles
devora el pa, on l’ordi mut reposa
com en brodat reposen les agulles
i mans que cusen prats amb llum d’encrulles.

Vaig mirar l’ordre: vaig veure l’oblit.
Els plecs de les cortines: marbre en flor.
Trespol de pedra: llosa sense escrit.
El banc de roure, on el bosc no es mor.
Jo que no sóc la vida i era un cor.

Ja sense ordre ni llar, sense tinell,
sense avantguarda ni geometria,
jo caminava d’aturar, sense Ell,
talment un arbre que en els ulls fa via.
Lluïa, emmirallava, transcrivia.

Escriure és impossible. En la murada
dels mots, s’hi estavella qui vol viure
d’un ésser torrelló de cantonada.
Oh cristal·lina orella, oh sant transcriure
de qui amb ambdues mans beu lliçó lliure.

L’amor és herba. Tots els que passaven
en mi topaven. De la seva gana,
jo en transcrivia els trèvols que esmussaven,
els antics lliris que la mort debana,
mentre el món cria el tro de la magrana.

Eren humans, però no éssers: bells
de natura eren tots, però tenien
talent comptada: en ser farts són vells.
En lloc d’un cos, una clovella havien.
No eren amb Sentit, no transcrivien.

Tots se’n varen anar sense fugir.
Ells s’allunyaven, però jo els perdia.
Era prop: em parlava en romaní.
Paisatge seu ni vista no sentia.
D’Ell, just el romaní en mi romania.

Tot sol, entotsolat amb el llenguatge,
Qui em feia badocar en mi badocava:
em parlava de mi: del companatge
dels anys, que són pins, corns, mar d’almadrava,
rossinyol embrunit, catedral blava,

la meva ànima, que no em pertanyia,
i la creació, meva tota ella.
Ell creava amb set pròpia i me bevia.
La set de mi li era anell i anella.
L’Absolut li sabia a vinagrella.

Del Tot baisà al Carrer de la Portella.
De fit a fit mirà el cedre que hi manca.
Sacsà cinc flors. Va escriure en paret vellal
un nom que fos sa perllongada branca:
Tomeu Salom de l’Alqueria Blanca.
 


Blai BONET, El jove, Ed. Empúries, Barcelona, 1987.
~

 
 
 

Amunt