Francesc Pelagi Briz
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Francesc Pelagi Briz
(Barcelona, 1839 - 1889)


PENEDIMENT
QUAN SIA MORT
LO FONER
~

















 
 

PENEDIMENT
 

Las ne duc l’esperit, l’ànima mia
cansada està dels goigs i les ventures
ab què lo món l’emmantellava alegre,
foragitant la veu que al cel me duia,
entre esbarzers, per perillosa via.
Ab fe t’ho dic, de cor jo t’ho demano:
gira els ulls envers meu i ajuda dóna’m,
que, ab Tu, jo puc surar; sens Tu, m’enfonso.

Tu ets i tot ho pots: fes que l’espurna
de fe que encara en lo meu cor aniua
cresca a l’igual del foc que tot ho abrusa.
D’aquesta runa d’una fe corcada,
fes-ne un palau soberg de fe novella.
Jo t’am, jo vull ser teu, i teu puc ésser
si Tu, que el cor podrit sanitós deixes,
mon ’sprit malalt ric de salut me’l tornes.

Tardaner truco a ton portal; recull-me:
no per trigar en lo fruit la maduresa
se jutja el fruit dolent. Un pas encara
abans del clot, m’he repensat per fer
eixa preguera perquè Tu l’escoltes.
Com pus gran lo pecat, pus gran se mostra
qui, perdonant, misericòrdia ensenya.
Jo he pecat com un hom; com Déu perdona.

Astrucs jorns, vius plaers, nits falagueres
han deixat en mon cor son bavós rastre
com lo cargol pertot on passa deixa.
M’ha caldejat lo sol de la impuresa;
m’ha refredat la fe lo gel del dubte;
per ’xò hui cerco perlejant rosada
que mon esprit a nova calma torne
de tebi alè que lo meu cor revife.

Jo no dec esperar a que desnua
ma ànima sia de sa carnal vesta;
la nau, «socors» ans d’englotir-se crida;
lo sol ponent, ans de colgar’s, llumena.
Veig lo llindar boirós de la posada
on lo farcell de ses misèries l’arma
ne deu deixar, e com a prop l’esguardo,
veient lo temps decréixer, creix ma angúnia.

He perseguit los goigs com les colomes
l’afamat esparver quan les albira.
Al cel, febrós d’orgull i de supèrbia,
he motejat, i, oh trist!, sobre ma testa
ha caigut altra volta la blasfèmia,
somovent mon albir, que ferm se creia.
Del meu enrunament ja els cruixits sento.
Pensava’m ser un gegant; com nin tremolo.

Valen remors per a lo cel atènyer?
En un mar d’ells lo meu trist cor hi neda.
Hi val la fe? Ja nova fe m’abilla.
Perdó, Senyor! I, si de nou m’allunyo,
haja per cert trobar ta orella sorda.
Confés ne só, d’haver estat culpable:
los ulls del cos m’han allunyat ta glòria;
que me l’atansen fes los ulls de l’ànima!
 
 

~


 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

QUAN SIA MORT
 

Si mon record no t’és plaent,
dóna a l’oblit tot lo passat;
mai en ton cor greu sentiment
per mor de mi sia hostatjat;
mes, grat o no, trist o plaent,
no maleesques mon record
             quan sia mort.

Si en el meu clot, un cop a l’any,
a renovar ton jurament
véns, o a plorar un desengany,
de ton trist cor novell turment,
jo, des del cel, ab tot afany
t’enviaré pau i conhort
             quan sia mort.

Mes ai!, què he dit? No vingues pas,
que augmentaria ton neguit;
sols queda el fang dintre del vas,
al cel se’n va nostre esperit.
Allí, si guaites, lo veuràs;
serà un estel brillant com l’or,
             quan sia mort.

Busca’l allí i, parpellejant,
lo que em diràs escoltaré,
i cada nit, d’amor vessant,
la fe en ton cor crèixer faré;
lo teu prec dolç, volgut i sant,
lo duré a Déu com ric tresor
             quan sia mort.

I Déu, per ell, de bat a bat
portes del cel me farà obrir;
a los seus peus, enamorat,
li pregaré que et duga a mi,
i, als raigs de sol d’eternitat,
de nostres cors farà un sol cor
             quan sia mort.
 
 

~


 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

LO FONER
 

                    I

Quan el brau rei caigué del poltre
          de mort nafrat,
collir-lo van els nervuts braços
          d’un vell soldat.

Ab dol i afany d’enmig la brega
          se l’endugué.
Darrer badall del rei va veure,
          sos ulls clogué.

Sobre d’un roc la freda testa
          del rei posà:
taca de sang damunt la pedra
          negra hi quedà.

Soldats fidels el rei en Pere
          se’n van dur lluny;
ell s’ajupí, collí la pedra
          i alçà lo puny.

De venjâ el rei, ab tota l’ànima
          féu sagrament.
Des d’aquell jorn ningú en sa terra
          d’ell parlar sent.

El jurament que féu ple d’ira
          ne fou de mort.
«Sang tastaràs —va dî a la pedra—,
          sang d’en Montfort.»

Des d’aquell jorn, de nit i dia,
          tothom el veu
sempre portant damunt la pedra
          pertot arreu.

Fona de mà de son cos penja
          d’espès trenat;
pedra que n’ix xiulant, mai deixa
          el blanc errat.

Quan vagatius los altres jauen
          al ras o al clos,
ab la fona, ell s’ensaja i prova
          sense repòs.

I si li diu algú, estranyant-ho,
          el perquè ho fa,
«Pel roc aquest —respon— quan tiri
          bé aprofitâ.

I signa el roc tacat de negre
          de sang de mort,
i baix baixet, febriu, murmura:
          «Per tu, Montfort.»
 

                    II

Ja fa molt temps, tornà a sa terra
          del rei l’estol:
deixant els seus, ell a Provença
          s’ha quedat sol.

Prou li ha dolgut no tornâ a veure
          lo cel nadiu;
mes ans que tot hi ha sa paraula,
          no se’n desdiu.

Fonê era abans del rei en Pere
          de gran renom:
foner avui del de Provença,
          l’admir tothom.

Sap que en Montfort setja Tolosa;
          ple de neguit,
dret se n’hi va; lo cor l’hi crida,
          més l’esperit.

Per ço a travers de la Provença
          i el Llenguadoc,
de dia i nit, tras tras, camina
          sens parâ enlloc.

El cel ans pur, ara n’és tèrbol,
          esblanit és;
els camps cremats; viuen en pobles
          serps i esparvés.

Ne veu castells fets una runa,
          viles cremant,
sempre atordint a ses orelles
          de guerra el bran.

Hòstia i altar ne veu a miques
          ell a Besiers;
caps de quinze anys oberts per terra,
          n’ha vist milers.

Rossos cabells, de cares d’àngels,
          encís abans,
ara en el fang enllotats formen
          munyocs sagnants.

Mes a través de la tempesta
          de sang i foc
de dia i nit per ço camina
          sens parâ enlloc.

A l’últim, veu fumâ en la plana
          per llargs milers
els foguerralls de la llopada
          dels merceners.

Obira al pla llurs banderoles
          de tots colors,
el brill dels elms; d’enginys de guerra
          sent les remors.

Tolosa enmig (de sang traspua
          son muradal!)
com el colom entre les ungles
          del girifalt.

Sent negra nit, hi entra ab cautela
          pel lloc segur.
Del pit damunt, dins la gonella,
          la pedra hi du.

Troba carrers, de fumants runes
          tots ells farcits,
morts i nafrats pertot just piles,
          pertot greus crits.

Ne veu de gent de fam migrada
          replé el mural,
tres d’en Montfort podrits i a trossos
          penjant del pal.

Ne troba arquers, serrant les cordes
          ab tot deler;
dones i nois pilotant pedres
          vora un pedrer.

I el vent gelat de nit plujosa
          ferint son front,
glaçant son cor, li ha fet fins témer
          la fi del món.

Bo i arrambat a la muralla
          ne sent un vell
que parla aixís a un soldat jove,
          foner com ell:

«Demà es veurà qui millor brega,
          qui morir sap,
si pot més creu del cor a dintre
          que sobre el drap.»
 

                    III

Després de nit feresta i negra,
          un bell matí,
lo brau foner vetlla en la tanca
          de Sant Serní.

Allà, enfilat a l’estacada
          vora un pedrer,
ab ull tranquil l’enemic guaita
          que amunt se’n ve.

Veu el llegat ab vesta roja,
          rodó capell;
veu a Montfort en cavall negre
          ben a prop d’ell.

L’altre Montfort colca a la dreta
          del fer cabdill:
del cer polit, al fonê el cega
          el potent brill.

Veu-los als tres a tret de pedra,
          vora un redós.
La fona estén, la pedra encaixa
          mig tremolós.

Mes un arquer que li endevina
          el pensament,
per ser primer, la fletxa posa,
          la corda estén.

Xiula el plomall, l’arquer l’aguaita
          de fit a fit.
Gui de Montfort cau ab la fletxa
          clavada al pit.

Ell que ho veu, diu: «Vaja, arquer, desa’t,
          no és per tu això.
Nafra mortal, sols la fa un destre
          foner com jo.»

I quan Simó descolca i corre
          vers son germà,
crida a l’arquer: «Guaita, vols veure
          com això es fa?»

De son capell la fona roda
          ben frec a frec;
aprés s’estén, llançant la pedra,
          petant en sec.

La pedra brunz, vola, a la vibre
          li bada el pols.
Montfort ne cau bocaterrosa,
          morreja pols.

Mentres, de dalt de l’estacada,
          el vell soldat,
ab veu de tro, la vista encesa,
          el braç alçat,

«Quedes venjat —diu—, gran monarca
          de nom etern.
Nou jurament avui envia
          Simó a l’infern.

Vés-hi, Montfort, digues ab ràbia
          qui t’ha nafrat.
Cap de verí, mors de la pedra
          d’un trist soldat.»

Joves i vells, els que l’ematllen,
          febrius, inquiets,
li diuen tots: «Oh, tu que ens salves,
          respon: qui ets?»

«L’ombra d’un rei en mi encarnada,
          venjant un greu.
Só la venjança de dalt eixida,
          só el llamp de Déu.»
 


Francesc Pelagi BRIZ, Primaveras, Barcelona, 1881.
~