RECORD
DE LA INFANTESA
Per més que brins de neu lo temps esbulla
per mos cabells castanys,
quan vaig a Montserrat o a Puig d’Agulla
no tinc més que quatre anys.
La sàlvia, el romaní, la sajolida,
amb ses fragants olors,
sembla que em criden, refrescant ma vida:
«Som les mateixes flors!»
L’avi, quan jo era xic, m’hi conduïa
amb un ram a la mà:
«Vés a ofrir-lo a la Verge -—em
repetia—,
que ella et beneirà.
Si quan ets gran la terra t’atropella
i et persegueix la sort,
quan te vegis perdut, acut a Ella
i arribaràs a port.»
I en aixecar-me, amb ses dos mans de ferro
em sostenia dret
i, estirant-me, ficava dins d’un gerro
lo meu humil ramet,
i em feia dir després l’Avemaria
i em besava després,
i, un cert perfum del cel que allí
sentia,
no l’he sentit mai més.
No sé si era del cor la pura essència
o si era una il·lusió:
llavors era jo un àngel d’innocència,
i ara... no sé què só!
Só un pelegrí que l’ombra necessita
perquè acaba el delit
i torna a visitar la santa ermita
com quan era petit.
Só un cor tot fet malbé que
solitari
arriba cap al tard
a respirar l’olor del santuari
i a dir-li: «Déu vos guard.»
Les amples tombes que la terra enllosen
em semblen llit suau,
i fins los morts me sembla que hi reposen
amb un somni de pau.
I em ressona en entrar, dins de l’orella,
la veu de l’avi mort:
«Quan te vegis perdut, acut a Ella
i arribaràs a port.»
Jo els diré a mos fills: «No
vull que acabi
aquell santíssim zel.»
Jo els faré dur son ram, com lo meu
avi,
que Déu lo tinga al cel.
~
DESIG
DE L’ÀNIMA
Ja que de cor per l’infinit sospiro,
jo vull davant de mi
que ni al cel ni la terra a on jo miro
mai se li vegi el fi.
Jo vull sentir de nit les brises soltes
passar pel meu costat,
i aquell brunzir del mar que tantes voltes
m’ha omplert de soledat.
Les mil estrelles que els meus ulls albiren
d’ençà que visc al món,
les aguaito de lluny i elles em miren,
i vull saber què són.
Vull desertar d’aquestes platges mudes
on tot és tan petit;
vull seguir les regions desconegudes
on s’amaga la nit.
No vull que l’ombra dels meus ulls m’amagui
l’eterna veritat;
jo vull que el mateix Déu amb sa mà
apagui
la set que m’ha donat.
En l’ambició de tot lo gran que alento,
en lo foc del cervell
i en la febre del cor que em bull, hi sento
que só guspira d’Ell.