Josep Carner
LA IL·LUSTRACIÓ POÈT&K METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Josep Carner
(Barcelona, 1884 – Brusel·les, 1970)


ELS CODONYS TARDORALS
RETORN A CATALUNYA
CANÇÓ DE L’AMOR MATINER
SOLITUD SERENA
ANGOIXA DE L’ALTA NIT
PLANY EN LA FI DE GUERAU DE LIOST
A L’HORA FOSCANT
UNITAT
SI EM VAGA...
BÈLGICA
ESMENA
~














 
 
 

ELS CODONYS TARDORALS
 

Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa,
té una blancor molt gerda en tot el cos diví,
i corre, embriagada de tanta jovenesa,
i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.

Però ja saps com elles es tornen malgirbades
per fills i feines, o perquè no n’han tingut,
i amb cara tediosa caminen desmarxades
i són codonys, diries, el fruit més boterut—.

I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat,
nosaltres rondinem, esgarriant les passes,
i flagel·lem el dia amb folles amenaces,
saturns a la memòria del goig mal escampat.

Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,
dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,
i si l’amorosim al caliu de la llar
i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.
 


Josep CARNER, Obres completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1968.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

RETORN A CATALUNYA
 

Ja veig damunt la terra de foc el nostre pi
Oh gent que per les feixes daurades feu camí!
em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, oh noia catalana.)

Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,
entre pallers de bona companyia,
i cada mas ateny en curta rodalia
bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.

Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades
dir tes llaors, oh terra de salut!
enmig de coses fosques i vides oblidades
com aquest grill que canta dins un camí perdut.
 


Josep CARNER, Obres completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1968.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

CANÇÓ DE L’AMOR MATINER
 

De matinet l’Amor venia,
          de matinet.

—Jo, minyonet, la correntia
veia d’amor, mancat de set;
mai no sabré per quina via
ell s’atansava al meu indret.
De matinet l’Amor venia,
          de matinet.

D’una besada em deixondia:
—No saps la rosa què et promet?—
Ell em parlava i resplendia
entre la llum del roseret.
De matinet l’Amor venia,
          de matinet.

—Mira el cabell que el vent destria
i el jove si, naixent i dret;
mira el mirar, tot fantasia,
que ara s’allunya, ara escomet.
De matinet l’Amor venia,
          de matinet.

Juga a l’amor, massa que un dia
serà ton cor d’angoixa estret.
On tot cantava i tot floria
arribaran la neu i el fred.
De matinet l’Amor venia, 
          de matinet.

I acabaràs, quan l’hora sia,
mai més garlaire ni condret,
plorant d’una última follia,
sol i de cara a la paret.—
De matinet l’Amor venia,
          de matinet.
 
 


Josep CARNER, Obres completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1968.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

SOLITUD SERENA
 

          Mon cor s’adona
          del passerell
que havia refilat tota l’estona
i amb tu en els ulls no m’adonava d’ell.

          Tot m’asserena
          aquest llanguir
de la llum de biaix en la carena
i la pau de la pols en el camí.

I no val una fulla de ridorta
ni el plomissó de card volant al vent
          l’afany que et porta
a esguards, esguards i bonior de gent.

          Dolça m’inunda
la solitud, amb l’inoït cantar.
L’arbre i el riu i l’ànima profunda,
          tot es refà.

I lluny del goig amarg de tes senderes
          ve el meu conhort,
i faig més dolç i meu que tu no m’eres,
com ungit de rosada, el teu record.
 


Josep CARNER, Obres completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1968..
~

 
 
 
 
 
 
 


 
 

ANGOIXA DE L’ALTA NIT
 

Angoixa de l’alta nit,
quan el món fa olor de cleda,
quan és més gegant l’arbreda
pel caminal adormit.

La lluna, sense delit,
rutlla com vana moneda.
És l’hora callada i freda,
feta de mort i d’oblit.

Per cada testa adormida
passa un món mig esvaït
que no pesa i que no crida.

Angoixa de l’alta nit;
dorment o no, l’esperit
clos en una mitja vida.
 


Josep CARNER, Obres completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1968.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

PLANY
en la fi de Guerau de Liost
 

                              I

Desavinents teníem les estades.
De sobte, un any, anava a tu, de nit:
en gai insomni, a taules desparades,
cobràvem tot el goig endarrerit.

I ara el dol de tes cambres desolades
com d’una malvestat em fa contrit:
a la fi m’espolien tres anyades
d’aquell fruit amatent no mai collit.

Lassat que só per la minvant sendera,
sols buit estreny la decebuda espera.
De tu, però, mal deslligat encar,

veig que un somrís, fet d’altra llum, m’invita;
i mig en un estel em dónes cita,
mig devora xiprers, davant la mar.
 
 

                             II

¿Som els d’antigues primaveres tendres,
lligats de somnis, ignorant l’enuig?
Munta damunt mon polsinós rebuig
l’espiral de la flaire de tes cendres.
 
 

                            III

Taques de cera vilifiquen ma ciutat;
de Coll Pregon la boira ja el cor em nuaria.
¿Ho fa mon desconhort o bé ta gelosia,
que em poses desdesig als llocs que havia amat?
 
 

                            IV

El vas recera la jaent despulla,
àrid senyal de ton departiment.
Tos endolats t’enyoren onsevulla:
la llum els torba, no els respon el vent.

Però mon esperit és la curculla
on hi ha ta veu, per a mi sol brunzent.
La mort ens deixa, amb sa corbada fulla,
a mi, ferit, i ton secret, vivent.

D’ara endavant, mentre el meu dia duri,
de tot un caire no sabré florir;
i no podem, per més que el fat en curi,

jo del tot viure, tu ben bé morir;
ni vindrà marciment al teu murmuri
fins l’hora fosca de la meva fi.
 
 

                             V

Desig, tremor, lleu música suspesa,
urc de nissaga, res no fina. Car
ja transfigures en dolçor lunar
el record de la nostra jovenesa.
 
 

                             VI

Com de puntetes, la Primavera m’envia
          records, avui dolor, de joventut;
muntanyes de quaresma fan casta companyia
          al pensarós de son amic perdut.

I dels borrons em diu una rogent frisança:
          —Ben tost, vora un camí sens vianant,
argentaràs, secret, el plor de l’enyorança
          al clar de lluna del Divendres Sant.
 


Josep CARNER, Obres completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1968.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

A HORA FOSCANT
 

És tard, els camins ja no em tempten.—
I us sé, del verger dins el clos,
caiguts, trepitjats en la boira,
oh dies, oh fulles, oh flors!

Mes passes es tornen furtives
com d’un indecís estranger.
Sospiren espectres de dàlies
enmig del foscam ploraner.

Al lluny neda un so de campanes
que uneix els vivents als caiguts.
S’escampa la nit invencible,
mar d’illes que són solituds.

I em criden el llum a la taula
i algun voleiant pensament,
la vella cadira malmesa
i un full de paper malcontent.
 


Josep CARNER, Obres completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1968.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

UNITAT
 

En el més llarg viatge ens acompanya
          la llinda vella del portal.
Ella invisiblement, en terra estranya,
          jutja, afaiçona el termenal.

Llisca a l’intent de l’última besada
          un plor d’infant que sobreviu,
i la mateixa mort és enllaçada
          a la por primera del niu.

L’afany, de bella, imprevisible cursa,
          quan tot just mesura el planell,
va replegant-se en àmbit que s’escurça,
          com fil estirat pel cabdell.

I bé caldrà que un dia, fi del nombre,
          jo sigui cert i definit.
I finalment, sota el gran mur de l’ombra,
erm de senyals, em collirà l’oblit.
 


Josep CARNER, Obres completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1968.
~

 
 
 
 
 


 
 

SI EM VAGA...
 

Viuré, si em vaga encar de viure,
supervivent d’un cant remot.

Viuré amb la cella corrugada
contra les ires, contra el llot.

Viuré dreçant-me com un jutge,
només mirant, sense dir mot,

com la paret en el seu sòtol,
com una pedra en el seu clot.
 


Josep CARNER, Obres completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1968.
~

 
 
 
 
 
 
 


 
 

BÈLGICA
 

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.
 


Josep CARNER, Obres completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1968.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

ESMENA
 

Temps ha vivia solitari, esquiu;
tot m’era hostil o fred en ma sendera;
parar volia el temps i sa quimera
amb un esclat de mon turment altiu.

Ara, la meva pietat reviu;
la fosca em parla de gentil manera,
i si vaig, alta nit, per la ribera,
em segueixen estels, mirant-se al riu.

Traüt ni solitud no m’acompanya;
sento veus en el cim de la muntanya
i pau dins el brogit de la ciutat.

Sô germà de tothom per mes ferides
i a vora meu es van obrint les vides
il·luminades d’hospitalitat.
 


Josep CARNER, Obres completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1968.
~



 
 


Torna amunt