VINDRÀ
EL SILENCI
Un jorn vindrà el silenci corferit
pel bes irremeiable de l’oblit.
S’esglaiarà en les ombres l’enyorança
per perseguir la llum de l’esperança,
i un jorn vindrà el silenci corferit!
Vindrà el silenci a estar-se entre
tots dos
fredolic de sentir-se consirós.
Farà un niu al cansanci entre les rames
que restaren a vora de les flames,
i així se’n vindrà a estar-se
entre tots dos.
Quin marge insuperable i sense mur,
impossible a les heures del futur!
I és que el record durà la seua
tofa
a l’ai sense elegia i sense estrofa
del marge insuperable i sense mur.
D’una banda el donyet del meu instint
i de l’altra el roser de tu florint!
L’aire esdevindrà tàctil de
tan gràvid
del teu triomf fidel i el càstig àvid
on s’afua el donyet del meu instint.
...I així vindrà el silenci...
amb un nard
sangonós entre els llavis del retard!
Xavier CASP,
Jo
sense tu, Ed. Torre, València, 1948.
~
JESÚS
ÉS DESPULLAT
A Lluís Margarit
Que esgarrats, entre tots, els teus vestits,
home que has arribat malmés i brut!
Pobre feix de silencis entre els crits
de qui creu que matant-te seràs mut!
Quina tendra collita de roselles
sobre el blat del teu cos que se’ns prodiga!
Les ungles dels soldats són les corbelles
que despullen la palla de l’espiga...
Què s’haurà fet de l’aigua del
Jordà
recollida en les mans del teu cosí,
quan encara era el Crist un bes de pa
esperant trepitjar la carn del vi?
Els cabells —des de l’aigua a la corona—
l’aire del temps vençut te’ls despentina,
ara que ja la mort se t’acarona
gota a gota d’amor i espina a espina...
No; ja no puc trobar-te encés de sang
ni cansat del Caín de cada Abel.
Sé que Déu, vingut home pel
teu fang,
t’embriaga de llum el cos rebel.
Cendra inútil és cada vestidura.
Carn i sang, totalíssima nuesa.
Nu perfecte, Jesús, fruita madura,
goig i dolor del tronc de la promesa!
Quieta majestat de Déu en Tu;
Déu mateix, Home d’Ell per Ell fet
Fill.
Els hòmens —òrfens d’ulls—
et deixem nu
amb la set de claror del teu espill.
Xavier CASP,
On
vaig, Senyor?, Ed. Institució Alfons el Magnànim, València,
1949.
~
FESTA
I FESTA
Un sol net, mentre l’octubre s’esllavissa,
porta encara prou claror a l’alt matí.
Vinc de missa
i està l’horta més en pau que
el meu destí.
El retorn a l’alqueria
em plau fer-lo desviat del camí fet.
No tinc pressa, que el diumenge és
l’únic dia
que fa goig portar el llom tranquil i dret.
¡Quin color i quina flaire!
Tot alena tan segur,
que per l’aire
vaga un suc massa madur.
La rambleta dels baladres, tan callada,
porta una aigua clara clara com un broll,
i amb les pluges de tardor, duu una tongada
quasi quasi pel genoll.
Són inútils les pedrotes de
passeres
que el corrent les deixa en fals.
—Si dins meu no hagués un feix de
primaveres...—
Però em ric i em faig descalç.
¡Quins pessics de neu sucosa!
¡I és que corre tan fresquíssima,
redell!
Se m’encén la inquietud voluptuosa
com si fos la deu de sang cada turmell.
...Allí arriba la filleta de la vídua
veïna.
Per ací no pot creuar.
Amb sabates, vestit nou i mantellina
no crec pas que es decidesca per saltar.
—¿Vols que et passe, criatura?
—Si vosté me fa el favor.
—¿Vas a ser clavariesa prematura?
—Vaig a oir missa major.
Sense dubtes ni corruixes,
se’n ve a mi com l’aire sa.
Jo l’agafe per les cuixes...
(¡Que rodones les té ja!)
L’aigua em punxa per les cames
i la sang em troba el gust.
La xiqueta porta flames
ajupides en el bust.
¡Xe, que estreta és la rambleta
dels baladres!
El matí sembla perfecte de tendror.
Els capricis són uns lladres
i el cervell un traïdor.
Ella, lliure,
vol mirar-me i s’enrojola, i se riu, i fuig
trencant tot el moment.
El silenci me sosté tot el seu riure
i el seu cos també el sosté
el meu pensament.
Les campanes omplin l’horta de veu neta.
(Ja té els pits com mitges llimes
de basalt.)
Justetet arribarà per a la missa,
la xiqueta.
(¿La xiqueta?, ¿o és
només que jo la mire des de dalt?)
¡Que sincers s’entenen l’aiguaj i el
diumenge!
(I els meus dits encara es creuen que la
duc.)
El volteig de les campanes té un bon
cel que les repenge.
(Quan corria, li vibrava un fresc desig cada
maluc.)
Té la pell com un manoll de bona seda.
¿Per què tot sembla acusar-me
d’impudent?
...¡I he llançat una pedrada
recta i freda
contra el clar espill magnífic del
corrent!
Octubre, 1942
Xavier CASP,
Esparses,
Ed. Torre, València, 1953.
~
ARBRES
Arbres!, vides amigues de la meua!
Braços a l’aire
i arrels a terra,
pobre cor estirat, vertical de les ànsies!
Arbres!, fills de la terra
i amants de l’aire!
Com jo, com jo,
tronc fidel a l’enigma de les ales!
¿Qui em diria el secret
si els fracassos floreixen esperances?
Ja vaig tornant-me espill:
mireu-me els arbres!
S’hi vindria dins mi —en un ofici d’ombres—
la vostra primavera per l’estiu de les ànimes,
i aquest esforç
que em fan les meues branques
òrfenes de les fulles
que podrien vibrar-me l’aire,
sabria cantar: Salve,
vida meua, germana
dels arbres!
Abril 1948
Xavier CASP,
Braçat,
Ed. Moll, Mallorca, 1955.
~
EN
EL XXIV ANIVERSARI DE LA MORT DE MIQUEL COSTA I LLOBERA
Mon cor estima uns versos! Més vells
que un buf de vida,
més forts que un ai de mort, més
verds que un pensament,
conserven de llurs mots l’emoció ferida
que descobreix l’arrel que signa la florida
des de l’esforç absent.
No guaiten les paraules d’inútil galanura,
ni els naix la fontanella joiosa del bon
dir;
mes Déu els ungí l’ànima
d’abismes i d’altura
i esclaten amorosos la sola positura
serena del sentir.
Versos: mon cor enveja l’harmònic nuviatge:
fidel percepció, fidel concepció.
I el pi és un canelobre amb braços
a l’oratge,
hissant-me l’esperança de fer-vos
l’homenatge
de l’íntim horitzó.
Octubre 1946
Xavier CASP,
Braçat,
Ed. Moll, Mallorca, 1955.
~
AL
GRAN POETA MIQUEL FERRÀ, MORT
No et cal el comiat des de la vida.
Bronze de la campana que és marcida,
quina veu sense temps és la que ens
deixa!
Adéu, adéu, amic sense ferida!
Estimaves la seda de la queixa
i el vellut del teu pas ens la dibuixa
amb el gest acabat que se t’esqueixa...
Quin goig sentir la terra massa fluixa
per a ofegar el to d’aquella flama
guanyada entre la rosa i la maduixa!
Carn i sang, gust i flaire, tot reclama
la nit on despullar-se la figura
mentre l’ànima en vol ja no s’ablama.
I tu, senyorejant la positura
d’agermanar les mans a la collita,
has escampat senderes de dretura...
Que Déu t’accepte el feix quan l’aire
imita
l’alosa del record vers el teu rastre
que entre el mont i entre el núvol
s’il·limita,
mentre et florim un bes amic de l’astre
que il·lumina el descans irreductible
del teu cos detingut en alabastre...
No et cal el comiat. L’indefinible
t’ha vestit l’ombra exacta de la creu.
Adéu, adéu, amic sense impossible...
L’oració ja et diu amic de Déu!
Novembre 1947
Xavier CASP,
Braçat,
Ed. Moll, Mallorca, 1955.
~
ABANS
QUE RES
Abans que res
vull reconéixer, així com cal,
que a mi la vida no em va tal mal
i que l’estime per ser com és.
A colps d’instint,
des que em furgueja l’enteniment,
mastegue el viure com a aprenent
en la feinada d’anar vivint.
I ací un arrap
i allà una fruita i enllà una
flor,
puc dir que porte madur al cor
i honest el premi d’alçar el cap.
A poc a poc,
a crits i a besos, vaig anant... vaig;
l’any no és a soles el mes de maig
i cada dia té un so i un toc.
Anar a peu
fitant la terra per prendre impuls,
fa tenir l’ànim sempre convuls
sabent si guanyes i a com el preu.
I així he arribat
a ser qui pense o a ser qui sóc.
Si porte sempre a punt el perboc
és perquè en l’aire del meu
combat
els mots cairuts
no són protesta, sinó neguit;
l’home que és home va pit a pit
i es dol quan troba tants geperuts.
Dins mi se’m feny
un rastre bíblic d’auspici i clam
que em cou les hores de set i fam
per a forjar-me l’acer del seny,
i ja sé el goig
de traure el tempre del meu metall;
sé amar en acte d’enclusa i mall
maridant l’himne sensat i boig.
Però això sí,
malgrat el ritme del malaveig,
sempre tinc fibres a gust d’oreig
perquè en la vida cal viure així.
Entre fe i risc,
a mi la vida no em va tan mal,
car en la lluita per ser com cal
sent com em viuen els que jo visc.
Xavier CASP,
Jo, cap de casa, Balenguera, Mallorca, 1962.
~
QUIET,
SENSE MÉS RITME QUE L’ALÉ...
Quiet, sense més ritme que l’alé;
el pensament complet, resolt en llac;
un núvol alt —demà— guaita
el sotrac
i un sol concret —ahir— calfa la fe.
Dins mi, el sabor insigne del café
amb l’apressada força del conyac;
per fora se’m delata, pel tabac,
el nerviós desig d’estar seré.
No diré res, cor meu; només
tu ho saps;
no duré res allí on només
tu caps,
perquè tinc tot allò que cap
en tu.
Vull estar-me quiet amb tu, quiet!,
ensenyorit pel goig de no estar fet
i anar vers el dolor de restar nu.
Xavier CASP,
Jo,
cap de casa, Balenguera, Mallorca, 1962.
~
