GANIVET
¿Hi ha res de més grotesc que
tractar de reduir una vida,
una passió, a un sol adjectiu?
(Compte, a més, que el mot
no sigui de menyspreu, o tallant
com un ganivet: la nafra
esdevé més dolorosa, encara.)
¿Qui en sap res de ningú, llevat
d’allò que en diuen relacions
socials? Illes a la deriva,
(ens) neguem tot batec que
no s’acordi amb l’establert,
amb el precedent. I com un reflex
en un mirall, ens va fugint
el temps, que ja és quimera,
o record.
Antoni CLAPÉS,
Crepuscle
de mots, Ed. Columna, Barcelona, 1989.
~
BALADA
A la riba del Shannon, a la fronda de bedolls
i de roures,
damunt l’herba encara humida, escolto una
bella balada gaèlica
que parla d’amors perduts, d’afanys pretèrits
(que són un mateix
afany), del goig de cantar amb l’altre, de
ser l’altre.
El sol es pon rere l’arbreda: tanco els ulls
i deixo
que el pensament fugi, com l’aigua que flueix
sota el pont.
A la riba del Shannon enterro el meu nom i
un desig.
Antoni CLAPÉS,
Crepuscle
de mots, Ed. Columna, Barcelona, 1989.
~
GIORGIONE
Amb mà tremolosa es palpa
el gris que li aflora a les temples:
li costa de reconèixer-se
en aquell rostre macilent
—amb bosses sota els ulls
i l’esguard com aturat
en dies pretèrits—
que el mirall duplica, incansable.
Els records, tot de sobte, ressonen
com passos irregulars en una nau buida.
Un desig antic li revé. Un arbre
sembla néixer-li a dins,
i sent estendre el seu poderós brancam
més enllà d’ell mateix:
cossos, pells joves, llavis...
Engrunes d’amor
que els ocells del temps
picotegen.
Antoni CLAPÉS,
Trànsit,
Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1992.
~
COM
OR QUE ES VESSA...
Com or que es vessa, la llum
transporta l’aire desert
de l’ocàs, pols de records. Escoltes
els silencis de Webern, la pura veu
de l’absent. Amb llapis de fina
punta vols retenir aquest ara
que et sembla etern, tractes
d’habitar indrets que els mots
ja han abandonat.
I en no voler seguir cap camí
en vas fressant un de nou.
