Narcís Comadira
LA IL·LUSTRACIÓ POÈT&K METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Narcís Comadira
(Girona, 1942)

DISSET LIRES PER UN POETA AVANTGUARDISTA
JO
AIGÜES PROFUNDES
DESOLACIÓ
~











 
 
 

DISSET LIRES PER UN POETA AVANTGUARDISTA
 

          Si el meu pobre bolígraf,
oh Pere Gimferrer!, pogués escriure
          versos dignes d’epígraf
          que ajudessin a viure
i que, a més, una mica fessin riure,

          i que, editats en llibres,
entendrissin dels cors desesperats
          les catalanes fibres
          i, un cop assossegats,
poguéssim celebrar-ho tots plegats:

          ben segur em passaria
hores i hores assegut rimant
          i fins m’oblidaria
          dels mesos que, passant,
les coses remourien del voltant.

          Somriuria el país
al ritme benvolent del seu poeta.
          Oh inigualable encís!
          Tota la roba neta,
l’esquerra ben amiga de la dreta.

          Com en els temps antics,
pasturarien junts serp i coloma,
          lleó i anyell amics;
          la verinosa poma
sense fer mal als mestres de la ploma.

          Les editorials
amb una economia ben segura,
          serien de tants mals
          remei, i la figura
del temple sacrosant de la cultura.

          Però el ressò poètic
és avui dia tan desestimat!
          Millor un àcid sintètic
          que un poema rimat
perquè somniï tota una ciutat.

          On han anat les lires,
les clares estructures del sonet?
          Per què si te les mires,
          foll poeta ximplet,
sents com et puja un tremolí de fred?

          Si la dura batalla
de Llull, de March, sembla llunyana avui,
          perquè després tot calla
          i perdem el camí
i sembla que ens malmenen el destí,

          les llavors han viscut
en ombrejats racons, i bells, colgades;
          que en anys de solitud
          i enmig de maltempsades
les protegeix la cura de les fades...

          I així aquell bell jardí
un capellà plantà tot d’assutzena,
          i un altre hi afegí,
          sobre cintes d’arena,
grans pins vessant-hi pau a copa plena.

          Més tard, jorns venturosos,
el jardí clerical es reformà;
          i fruits molt saborosos
          i roses va donar
i una pista de tennis per jugar.

          Mes ai!, un cop de vent
se’ns endugué aquella pilota un dia.
          I no hi ha sol ponent
          —ja qui se’l miraria?—
ni oficials que ens facin cortesia.

          Queden dels anys feliços
de llibertat, pel mite exagerada,
          estàtues, tapissos,
          una porta tancada,
la leica que el poeta té amagada.

          I no en queda res més.
Uns quants poemes bons i lletra morta
          damunt de molts papers.
          No cal tenir mà forta
ni que provem d’esbatanar la porta.

          La terra és ben glaçada,
i la llengua i els versos i els escrits.
          Hi haurà llavor colgada?
          Aquest i altres neguits
em turmenten els dies i les nits.

          Oh Pere Gimferrer!,
tu que ets novell i et resta encara ensunya,
          digues si saps d’on ve,
          i per què no s’allunya
aquest fred que també fa a Catalunya.
 


Narcís  COMADIRA, El verd jardí, Edicions 62, Barcelona, 1972.
~

 
 
 
 


 
 

JO
 

Sóc mascle i gironí. Mitja estatura.
Cabell castany, ullets de marrec trist.
Romàntic una mica, cosa dura
en el temps que vivim. Prou ho tinc vist.

Mozart més que cap altre m’entabana,
i, en versos catalans, Josep Carner.
Crec en l’amor, la taula quan tinc gana,
els plaers de la carn, que em moriré.

I si a estones em vaga de fer versos
i confegeixo quatre mots dispersos,
no ho faig pensant en un darrer sentit,

que no vull fer carrera de poeta.
Ai las! Lletraferit de l’A a la Z
en llengua fosca i en país petit!
 



Narcís  COMADIRA, El verd jardí, Edicions 62, Barcelona, 1972.
~

 
 
 
 


 
 

AIGÜES PROFUNDES
 

Aquesta llum d’agost que tot el dia
ha fet dansar abusiva els seus dimonis,
ara la lassitud la venç i cau
aplomada, desfeta, vespre avall,
cap a un mar de tenebra que la salva
de l’excés de certesa.

Jo amb ella també caic. Lent, m’esllavisso
—mentre una lluna minvant, mig despectiva,
ho vol emmelar tot amb ironia plàcida—
i m’enfonso en les aigües profundes dels meus dubtes.

 


Narcís  COMADIRA, En quarantena, Ed. Empúries, Barcelona, 1990
~

 
 
 
 


 
 

DESOLACIÓ
 

Tant el cos se’m desfà per les juntures
i l’ànima, fidel, el vol seguir,
que ja no queda enteniment en mi
ni pensaments, idees ni figures.

Trossos només de tanta trencadissa,
esmaperduts, em volten pel cervell.
I també a trossos se’m desfà la pell,
aspra i eixuta i rude com terrissa.

La llengua se m’encasta al paladar,
els fantasmes em criden a la dansa
i jo, batut, no faig sinó plorar.

I si busco punyal o daga o llança,
una mà solta em ve a aturar la mà:
tan desfeta també tinc l’esperança.
 



Narcís  COMADIRA, En quarantena, Ed. Empúries, Barcelona, 1990.
~

 

ñ