LOS QUI AMAU, PRENEU AQUESTA CENDRA...
 

Los qui amau, preneu aquesta cendra
sobre lo cap, que no perdau l’arbitre:
Amor és tal que, si us obre la porta,
tard s’esdevé que pels altres la tanque;
la part del mur que el fort enemic trenca
mostra camí per on se puga vençre.
E som tan folls, los ferits d’esta fleixa,
que tots pensam tenir un esmaragde
ab tal virtut que ens fa trobar la senda,
vedant aprés algun altre no hi passe.

Amà Narcís a si mateix en l’aigua;
Pigmaleon volc bé una imatge
que ell ab ses mans esculpí en lo marbre;
a aquests dos sols no els calia gens tembre
de llurs amants altri n’hagués triümfo.
Però jo viu mon lluminós carboncle,
ab gran repòs en mans del qui amava,
fer-li present de festa tan ben colta
que no hi romàs d’amor una centil·la
no s’acabàs, venint al darrer terme.

E no us penseu que parle gens en somnis,
que no és tan clar lo sol alt en lo cercle
com jo viu clar aquest tan gran oprobi,
e, del record, tan gran dolor m’assombra
que el meu cor trist en quatre parts vol rompre.
 
 
 

---

Joan ROÍS DE CORELLA, Poesías, Ed. Denes, València, 2004.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

De la TRAGÈDIA DE CALDESA
 

Mourà’s corrent la tremuntana ferma
e tots ensems los cels cauran en trossos,
tornarà fred lo foc alt en l’esfera,
i, en lo més fons, del món veuran lo centre,
tinta de sang se mostrarà la lluna
e, tot escur, lo sol perdrà la forma,
ans que jamés de mi siau servida;
e lo meu cos, del prim cabell fins l’ungla,
mirant-ho vós, sia partit en peces,
e, tornat pols, no prenga sepultura,
ni reba el món tan celerada cendra,
ni es puga fer algú gire la llengua
a dir «Bon pos!» a l’ànima maleita,
si Déu permet mos ulls vos puguen veure.

E, si és ver vos diguí mai senyora,
no es trobe en l’any lo jorn de ma naixença,
mas lo meu nom, a tots abominable,
no sia al món persona que l’esmente;
ans, del tot ras de les penses humanes,
sia passat com un vent lo meu ésser,
tinguen per fals lo que fon de mon viure,
e res de mi en lo món no hi romanga.
E si, per cas, del meu cos gens ne resta,
sia menjar als animals salvatges:
prenga’n cascú la part d’una centil·la,
perquè en tants llocs sia lo meu sepulcre
que, el món finit, no es trobe la carn mia
ni es puga fer que mai jo ressuscite.
 

Resposta de Caldesa
 

Clarament veig que, en la mundana orla,
Déu no ha fet persona tan culpable:
jo us he comés abominable culpa,
tal que en l’infern no trob pena conforme.
És-me la mort més dolça que no sucre,
si fer se pot en vostres braços muira;
en vós està que prengau de mi venja:
si us par que hi bast, per vostres mans espire,
o, si voleu, coberta de celici
iré pel món, peregrinant romera.
Déu no farà que el passat fet no sia;
mas, si esperau esmena de mon viure,
jo la faré, seguint a Magdalena,
los vostres peus llavant ab semblant aigua.
 
 

---

Joan ROÍS DE CORELLA, Poesías, Ed. Denes, València, 2004.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

PER CALDESA
 

Si el ferro cald refreda la mà casta,
calfar l’heu vós, encara que fred sia;
si tot lo foc en lo món se perdia,
pendrien-ne de vós, que en sou molt basta;
si en algun temps, cremant, la terra es gasta,
no perreu vós, vivint com salamandra,
ni perdreu l’ús de bona haca d’Irlanda
perquè us deixeu de vostra gentil casta.

Casta serà, la vostra, no poc bella,
sens que jamés serà orfe de pares:
no crec lo món vos baste a compares,
si gens pariu; segons vostra querella,
en dubte estic que fósseu mai donzella;
dot sens escreix demana la llei vostra,
e tot lo món de vostre cos té mostra:
fels e infels e los de la Llei vella.

En flames grans fon verd la gavarrera,
e vós, sens foc, teniu calor que us crema;
pendran gran llum, si s’acosten ab tema
de batre en vós com en la pedrenyera;
per vós se dix la dona baratera,
que portau foc davall les vostres faldes
del qual tothom, puix no el tancau ab baldes,
pendre’n porà com d’una gran foguera.

Calda cremant més que el foc en l’espera,
per a dir «no» feu vós serrar les dents,
que no es pot dir algú dels requirents
en negun temps oís de vós «espera».

 
 

---

Joan ROÍS DE CORELLA, Poesías, Ed. Denes, València, 2004.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

[LA BALADA DE LA GARSA I L’ESMERLA]
 

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
pennatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que, del mirar, mos ulls resten alegres.
I al seu costat estava una esmerla
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il·lustre
que pogués dir les llaors de tal perla.
I ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:

«Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tals que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja morir.

Si muir per vós, llavors creureu
l’amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d’aquell que ara no voleu.

Que el mal que pas no em pot jaquir
si no girau
los vostres ulls que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja morir.»
 

---

Joan ROÍS DE CORELLA, Poesías, Ed. Denes, València, 2004.
~

 
 
 
 
 
 
 

 
 

MOS ULLS, TANCATS...
 

Mos ulls, tancats perquè altra no mire,
si els obre mai, la mort suplic los tanque;
l’aigua de plor, puix no es pot fer s’estanque,
un poc espai pendrà, per on espire.
Sol pel desert, fugint la primavera,
en ram florit no pendré mai posada;
ab plorós cant, en aigua reposada
nunca beuré, en font ni en ribera.

Flor d’honestat, estarà en la bandera,
sobre el meu vas, un mot de lletres negres:
«Corella és mort, qui en dies poc alegres
sempre vixqué, per amar ab espera.»
 

---

Joan ROÍS DE CORELLA, Poesías, Ed. Denes, València, 2004.
~

 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

COBLA ESPARSA
 

Si en lo mal temps la serena bé canta,
jo dec cantar, puix dolor me turmenta
en tant estrem que ma pensa és contenta
de presta mort; de tot l’aldre s’espanta.
Mas, si voleu que davall vostra manta
muira, prop vós hauran fi mes dolors:
seré l’ocell que en llit ple de odors
mor, ja content de sa vida ser tanta.
 
 
 

---

Joan ROÍS DE CORELLA, Poesías, Ed. Denes, València, 2004.
~

 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

A SA ENAMORADA
 

És vostre cor d’acer, ab tan fort tempre
que els diamants por acunçar e rompre,
i els braus lleons venç en lo ésser aspre,
i, en crueltat, de l’Orient les tigres.
I l’alta mar, moguda fins al centre,
escolta més lo cant de les serenes
que vós, cruel, mon trist plorar e plànyer,
al meu gran plant més sorda que no l’aspis.

E coneixent que sou tal com blasone
e que per vós ma vida se deu perdre,
só ja content per amor sia martre,
puix que dins mi vos tinc en bella forma,
treta del viu en perfeta figura,
ab les colors sobre el fresc, e la empremta
que ni la mort ni el temps ni l’altre segle
raure no us pot, ni del riu Letes l’aigua.

És tot mon dan perquè en vostra imatge
mostrar no es pot la crueldat cuberta,
ans vostre gest, que par sia benigne,
quan vull pintar, tinc davant per exemple.
 
 
 

---

Joan ROÍS DE CORELLA, Poesías, Ed. Denes, València, 2004.
~

 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

DESCRIU LA SEPULTURA DE SA ENAMORADA
 

En lletres d’or tendreu en lo sepulcre
la mia mort per excel·lent triümfo,
on clar veuran m’haveu llançat del segle
ab honestat matant ma vida morta.
E jo, esculpit als vostres peus en marbre,
agenollat, mostraré gest tan simple
que tots diran, ab los ulls corrents aigua:
«Cruel virtut, que no la pogué vençre
gest tan humil d’aquest, qui fon un fènix
en vera amor, més amant que tot altre!»

Estareu vós d’alabaust en figura
treta del viu, imatge de Helena,
en lo dit quart tenint un esmaragde
i, en l’altra mà, un ram de agnus castus,
sobre lo qual planyerà una tortra.
E dirà el mot, escrit sobre verds lliris:
«Si per algú virtut se degués perdre,
sol per a vós jo la volguera rompre;
però lo mal no es deu jamés concebre
per esperar algun bé en puga nàixer.

Si no poguí restaurar-vos lo viure
sol per temor de honestat ofendre,
no us vull negar com aprenguí de doldre:
a Déu pregant guardàs del fondo carçre
vostre esperit, que al meu era conforme.»
Mudarà el gest la mia forma en pedra
quan llegiran aquest mot en la tomba,
pensant: «Per mi haveu aprés de plànyer!»
E no em doldrà la mia vida trista,
que sol per vós la poguí bé despendre.
 
 
 

---

Joan ROÍS DE CORELLA, Poesías, Ed. Denes, València, 2004.
~

DEMANA MOSSÉN FENOLLAR A MOSSÉN CORELLA
 

Ma volentat, no menys freda que marbre,
en servir Déu pus dura ve que pedra;
volent mirar de la virtut en l’arbre,
ab lo cor verd me trobe cenyit d’hedra.
A vós, senyor mossén Corella, cerca
mon esperit li demostreu la causa
ni què fa fer ma volentat enterca,
puix tant en vós la Teulegia pausa.
 

Respon mossén Corella
 

Tres causes són que, ab fredor de marbre,
lo nostre cor fan molt pus dur que pedra:
lo primer crim de l’hom, comés en l’arbre
bell e florit, semblant a la verd hedra,
i el nostre cos, que els seus apetits cerca,
aquells tots sols que el sensual li causa,
hoc i també la voluntat enterca,
per ser en nós dels mals hàbits la pausa.

Fenoll molt dolç, esculpir-vos han marbre
on sereu tret del viu en bella pedra,
e dirà el mot: «Aquest és lo bell arbre
que parla flors en rims pus verds que l’hedra.»
 
 

ESPARSA
 

Des que perdí a vós, déu de ma vida,
perquè vejau porte corona casta,
està el meu cos que extrema set lo gasta,
car jo sol bec aigua descolorida.
Ni em pose mai en rama verd florida,
mas vaig pel bosc passant vida ermitana,
e prest responc, si alguna em demana,
que sola vós de mi sereu servida.
 
 
 

---

Joan ROÍS DE CORELLA, Poesías, Ed. Denes, València, 2004.
~

ORACIÓ A LA SACRATÍSSIMA VERGE MARIA,
TENINT SON FILL DÉU JESÚS EN LA FALDA
DEVALLAT DE LA CREU
 

Ab plor tan gran que nostres pits abeura
e greu dolor que nostre cor esquinça
venim a vós, filla de Déu e mare;
que nostra carn dels ossos se arranca
i l’esperit desitja l’ésser perdre,
pensant que, mort per nostres greus delictes,
ver Déu e hom, lo fill de Déu e vostre
jau tot estés en vostres castes faldes.

Ab fonts de sang regà lo verge estrado
on, xic infant, lo bolcàs ab rialles,
i els vostres ulls estil·len tan gran aigua
que pot llavar les sues cruels nafres,
fent ab la sang un engüent e col·liri
d’infinit preu, per llevar-nos les taques
que el primer hom, com a vassall rebel·le,
nos ha causat, ensems ab nostra culpa.

Lo vostre cor, partit ab fort escarpre
de gran dolor, vos mostrà tan gran plànyer
que els serafins, ensems ab tots los àngels,
mirant a vós planyent, aprenen dolre.
Plany-se lo món, cobert d’aspre celici;
crida lo sol, plorant ab cabells negres,
e tots los cels, vestits de negra sarga,
porten acords al plant de vostra llengua:

«O fill tot meu, oïu a mi que us parle, 
que en lo dur pal haveu oït lo lladre,
puix no voleu que de present jo muira
e siga ab vós tancada en lo sepulcre.
Jo us acollí en lo meu verge ventre;
ara vós, fill, rebeu-me dins la tomba,
que no es pot fer entre els vius jo converse,
puix que, vós mort, és ja ma vida morta.

En major lloc no penseu jo m’estenga
del que vós, fill, pendreu dins en la pedra.
Giten a mi primera en la fossa,
que no us és nou dormir en los meus braços.
Cobrir-vos ha lo mantell que a mi cobre,
e, si no us par vos baste tal mortalla,
la mia carn, que viu haveu vestida,
no us sia greu que, mort, encara us cobra.»

Mare de Déu, humil tostemps e verge,
llum d’aquest món, del cel lluent carboncle,
mirra portam de nostra vida amarga,
dolent-nos fort com havem fet ofensa
al vostre fill, Déu e senyor benigne;
encens tenim que nostre cor perfuma,
que som contents se faça sacrefici
de nostra carn, si el vostre fill ho mana.

 Fi

E no gosam les nostres mans estendre
per a untar de vostre fill insigne
lo cos sagrat, mas preneu aquest bàlsem;
que sens temor nostra llengua el confessa
redemptor Déu, a Déu plaent oferta,
qui, al terç jorn, traent del fondo carçre
los sants catius, lo veureu dins la cambra
més clarejant que el sol alt en lo cercle.