LO
COMTE GARÍ
Les dues germanes filen
al bell recó del jardí;
si l’una sembla una rosa,
l’altra sembla un gessamí.
L’una diu: —Si el coneguesses,
el meu bon comte Garí...!—
L’altra respon: —Déu t’empare
i et donga més sort que a mi!—
Se senten fortes petjades
part enfora del jardí:
lo comte truca a la reixa
amb la creu de l’espasí.
—Déu te guard, ma dolça vida.
—Benvingut, mon paladí.—
A la mà que ella li allarga,
ell li fa un petó molt fi.
—¿Quan me prendreu per esposa,
lo meu bon comte Garí?
—Quan tu vulgues, jo t’ho juro,
si al meu castell vols venir.—
Tot plegat, un crit d’angúnia
retruny per tot lo jardí:
—No el cregues, germana meva,
que també m’ho jurà a mi!—
. . .
. . . . . .
. . . . . .
Ell se n’ha anat a la guerra,
ningú n’ha sabut la fi.
Per ell preguen dues monges
al convent de Sant Martí.
~
CONFESSIÓ
GENERAL
Cansat d’aquest bullici que fins la fe soterra,
fugint per mig de roques del món que
em fa la guerra,
obiro amb alegria les platges de la mort:
lo desterrat desitja tornar-se’n a sa terra;
la nau, mig feta trossos, vol arribar a port.
Com àliga valenta, pels llaços
agafada,
que amb sos lligams batega, ferida, esparverada,
mossegant fusta i ferros, provant si pot
fugir,
mon esperit forceja per prendre sa volada
i solcar terres noves d’un horitzó
sens fi.
Mes sempre lo cos, sòpit pel baf de
les orgies,
pesant son vol detura; passen així
mos dies,
i, enmig d’aqueixa lluita d’esforços
impotents,
mon seny, sec per la febra, només
escup follies,
com llot i brossa escupen les ones dels torrents.
I així lluito amb mes culpes, i enmig
d’eixa amargura
ma vida és corcat arbre nodrit de
saba impura,
amb negres jorns per branques que mai donaran
fruit;
mon cos és només terra; ma
voluntat, locura;
volcà apagat ma pensa; mon cor, sepulcre
buit.
De mi mateix despresa, la pols los ulls me
cega,
lo fum de les tenebres lo meu respir ofega
i em cremen les entranyes les flames del
pecat;
com serp de fang nodrida que pel fang s’arrossega,
pel fang d’aqueixa vida, Senyor, m’he arrossegat!
I defallir me sento. De cruel melancolia
lo glop va aclaparant-me: la càndida
alegria
a mon impur contacte se desvaneix com fum;
per la dissort batuda, davant l’ànima
mia
se tornen nits de fosca los dies plens de
llum.
I això ha de durar sempre? Després
de l’hivernada
vindrà la primavera? Veuré
la matinada
d’aqueixa nit eterna? Quelcom me diu que
sí.
Senyor, si só un vell arbre vinclat
per la ventada,
no vullau que m’estellen. Tingau pietat de
mi!
Encara guspireja lo foc que hi vau encendre
dins d’eixa caixa d’ossos; lo món
no em pogué prendre
del tot lo que em donàreu: me queda
encara el cor!
I ací humil vos el porto: cobert lo
front de cendra,
davant Vós m’agenollo. Mirau-me amb
ulls d’amor!
Jo faré penitència. D’un sant
escapulari
cobertes mes entranyes, per cinturó
un rosari,
i lleuger d’eixes culpes que avui me perdoneu,
tot nu de peus i testa jo pujaré el
calvari,
de genollons per terra jo hi portaré
ma creu.
Donau-me dols i penes. A dins del cementiri
d’aqueixa vall d’angúnies, feu que
voltat me miri
de feres i d’abismes: la fe ja em farà
fort.
Cantant la vostra glòria jo passaré
el martiri
mentres m’obriu los braços a l’hora
de la mort.