Anicet de Pagès
LA IL·LUSTRACIÓ POÈT&K METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Anicet de Pagès
(Figueres, 1843 - Madrid, 1902)


LO COMTE GARÍ
CONFESSIÓ GENERAL
~



 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

LO COMTE GARÍ
 

Les dues germanes filen
al bell recó del jardí;
si l’una sembla una rosa,
l’altra sembla un gessamí.

L’una diu: —Si el coneguesses,
el meu bon comte Garí...!—
L’altra respon: —Déu t’empare
i et donga més sort que a mi!—

Se senten fortes petjades
part enfora del jardí:
lo comte truca a la reixa
amb la creu de l’espasí.

—Déu te guard, ma dolça vida.
—Benvingut, mon paladí.—
A la mà que ella li allarga,
ell li fa un petó molt fi.

—¿Quan me prendreu per esposa,
lo meu bon comte Garí?
—Quan tu vulgues, jo t’ho juro,
si al meu castell vols venir.—

Tot plegat, un crit d’angúnia
retruny per tot lo jardí:
—No el cregues, germana meva,
que també m’ho jurà a mi!—

.   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .

Ell se n’ha anat a la guerra,
ningú n’ha sabut la fi.
Per ell preguen dues monges
al convent de Sant Martí.
 


~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

CONFESSIÓ GENERAL
 

Cansat d’aquest bullici que fins la fe soterra,
fugint per mig de roques del món que em fa la guerra,
obiro amb alegria les platges de la mort:
lo desterrat desitja tornar-se’n a sa terra;
la nau, mig feta trossos, vol arribar a port.

Com àliga valenta, pels llaços agafada,
que amb sos lligams batega, ferida, esparverada,
mossegant fusta i ferros, provant si pot fugir,
mon esperit forceja per prendre sa volada
i solcar terres noves d’un horitzó sens fi.

Mes sempre lo cos, sòpit pel baf de les orgies,
pesant son vol detura; passen així mos dies,
i, enmig d’aqueixa lluita d’esforços impotents,
mon seny, sec per la febra, només escup follies,
com llot i brossa escupen les ones dels torrents.

I així lluito amb mes culpes, i enmig d’eixa amargura
ma vida és corcat arbre nodrit de saba impura,
amb negres jorns per branques que mai donaran fruit;
mon cos és només terra; ma voluntat, locura;
volcà apagat ma pensa; mon cor, sepulcre buit.

De mi mateix despresa, la pols los ulls me cega,
lo fum de les tenebres lo meu respir ofega
i em cremen les entranyes les flames del pecat;
com serp de fang nodrida que pel fang s’arrossega,
pel fang d’aqueixa vida, Senyor, m’he arrossegat!

I defallir me sento. De cruel melancolia
lo glop va aclaparant-me: la càndida alegria
a mon impur contacte se desvaneix com fum;
per la dissort batuda, davant l’ànima mia
se tornen nits de fosca los dies plens de llum.

I això ha de durar sempre? Després de l’hivernada
vindrà la primavera? Veuré la matinada
d’aqueixa nit eterna? Quelcom me diu que sí.
Senyor, si só un vell arbre vinclat per la ventada,
no vullau que m’estellen. Tingau pietat de mi!

Encara guspireja lo foc que hi vau encendre
dins d’eixa caixa d’ossos; lo món no em pogué prendre
del tot lo que em donàreu: me queda encara el cor!
I ací humil vos el porto: cobert lo front de cendra,
davant Vós m’agenollo. Mirau-me amb ulls d’amor!

Jo faré penitència. D’un sant escapulari
cobertes mes entranyes, per cinturó un rosari,
i lleuger d’eixes culpes que avui me perdoneu,
tot nu de peus i testa jo pujaré el calvari,
de genollons per terra jo hi portaré ma creu.

Donau-me dols i penes. A dins del cementiri
d’aqueixa vall d’angúnies, feu que voltat me miri
de feres i d’abismes: la fe ja em farà fort.
Cantant la vostra glòria jo passaré el martiri
mentres m’obriu los braços a l’hora de la mort.
 


~
 
 
 
 
 

 ñ