CANT
A LA TERRA NATIVA
Canto la pàtria,
canto la dolça, la pròdiga
terra,
la de les hortes immenses i càlides,
la de les aspres muntanyes altives,
la de la mar amorosa i tranquil·la.
Canto la pàtria.
Canto la pàtria captiva i soferta,
la dissortada pàtria oblidada,
la que un poble més fort li imposà
noves lleis i altra llengua.
Canto la pàtria, per a que mon cant
tots els bons fills de la terra l’escolten,
tots els homes, les dones i els tendres infants,
les bèsties, les flors, els arbres,
les plantes,
tot lo que és de la terra i torna
a la terra,
i té el regust d’ella, l’entranya,
expressió, el nexe i el nervi,
car no vull ser foraster en ma pàtria.
Canto la pàtria.
* * *
Canto la terra,
la dolça terra on sóc nat i
on he obert
per primer cop a la llum les febles parpelles
i les he clos baix l’incendi del sol,
que és el més fèrvid
aimant d’eixa terra,
car les besades de l’astre són fortes
i llargues
i al seu contacte l’entranya es remou, i
germina
la llavor nova, que esclata en prodigis
d’Abrils eterns i eternes Primaveres.
* * *
Canto la terra,
la dissortada terra amorosa i distreta,
la que és petjada per gent forastera,
d’estranya parla,
que xucla, avara, la sang de ses venes,
sense un batec d’amor nostre en el cor
ni el mot gentil de la gràcia en els
llavis;
i ella, insensible a les aspres ferides
que li han obert els estranys i els fills
que no l’aimen,
no es cansa mai de donar noves flors
i els saborosos fruits on l’ocell pelegrí
de mel s’abeura i refila després
la cançó clara de goig i de
festa.
Canto la terra.
* * *
Canto la terra, la terra amorosa,
que de florir i fruitar mai no es cansa
perquè encara el fornit llaurador
que la llaura,
i el sembrador que a grapats llença
en el solc la sement,
i el segador que pel juny dalla l’espiga
daurada,
i l’hortolana que alegre feineja en la pau
de la blanca masia,
i les fadrines que cullen taronges de sol
flamejades,
les que van pel setembre a l’alegre verema,
les que canten, i filen la seda i el lli,
i els homes i dones que porten als ulls visions
de la mar,
tots parlen i estimen encara la llengua materna,
la llengua immortal que és verb d’eixa
terra
on les flors i les fruites són belles
i eternes,
i són els dies clars i lluminosos,
i les nits tenen més amor i més
estrelles,
i més cançons les dones i els
ocells,
i els infants més goig en els ulls
i més rialles,
i els homes en el cor més fortalesa.
Canto la terra.
* * *
Canto la terra,
la dolça terra on sóc nat i
on el cor
sempre ha glatit per l’amor dels germans
i on ha sagnat pel dolor de la pàtria;
la terra mare on el vent del matí
m’ha dut la casta, la forta cançó,
la cançó coratjosa que el camperol
canta
quan va, a punta d’auba, a amoixar la terra,
a deixar-li una mica de vida i dolor cada
jorn,
a canvi del pa que ella dóna, que
és també la vida.
I encara en la parla materna vibra la cançó.
* * *
Canto la terra,
la terra mare on el vent m’ha portat
de l’horabaixa la cançó melangiosa,
quan a la llar retorna el camperol
i, a contrallum, la seva silueta
és ferma i dura sobre el blau incert
de les muntanyes;
i el cor deleix per la muller que espera
plena d’amor per al marit que arriba
i pel neguit té un mot alegrador
i un d’encoratjament per la fatiga;
la cançó enervadora del capvespre
quan pels camins va la formiga humana,
i els cans vigilen
i lladren a les gents desconegudes;
i les masies, apacibles, llencen
lleus fumerols, que sota el blau del cel
són com sospirs d’un benestar amable.
I encara en la parla materna vibra la cançó.
* * *
Oh, dolça terra nativa, desperta!
Vent de Llevant, a tu et dono mon cant!
Porta’l per tots els indrets de la pàtria,
per hortes i pobles, per valls i muntanyes,
allà on l’home és fort i l’odi
i l’amor en el cor agermana.
Car és mon cant per als fills de la
terra
que més l’estimen perquè la
treballen
i d’ells rep l’esforç, la suor i la
sang
com el present de la vida que llisca,
humil i bona, sense altre deler
que trobar a la fi de la ruta
un tros d’aiqueixa terra, bella i dolça,
on descansar el cos eternament.
* * *
Pensa, oh bon fill de la terra soferta!,
que aqueixos braços que avui la treballen
i aqueixes eines que avui la fereixen
poden servir per demà defensar-la.
Pensa amb el goig que rebria la terra
l’esforç i el cop de ton braç
vigorós
i la profunda ferida de l’eina
després d’haver-la amb amor defensada.
Llavors, la terra, oh fornit camperol,
et daria més pa per als teus fills,
més dolces fruites per calmar ta set,
més belles flors per al teu front
honrat,
més alegria als ulls i més
coratge.
I els camps foren més verds i més
florits,
i sanes i abundoses les collites,
més cert el guany, més pròspera
la vida,
més blau el cel i el sol més
resplendent.
* * *
Canto la terra nativa, la bella.
Canto la pàtria amorosa i distreta.
Canto la pàtria soferta, oblidada.
Canto la terra!
Miquel DURAN
DE VALÈNCIA,
Obra poètica, Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València,
1989.
~
LLIBERTAT
Homenatge a Tristan Tzara i Ilya Ehremburg
Als ulls interrogants de l’infant de ciutat,
Anhel d’ample carrer, d’asfalt, de jardí
urbà;
De terrat, on l’àvida pupil·la
Junta el blau i la plana,
La muntanya i la mar
I el pensament, el que l’esguard no abasta.
Llibertat!
A les ales batents de l’ocell engabiat,
Frisança de nous horitzons, d’espais
infinits,
De rutes blaves i daurades.
Llibertat!
Al cor en doble ergàstula del presoner,
Desig d’amor de dona, de sol rodó,
De calcigar les vies de la rodona terra.
Llibertat!
En el tràgic lament de la gent sense
pa
I el puny enlaire del proletari,
Sospirs adolorits, clams de justícia.
Llibertat!
En les idees, martells del pensament,
Deler de germinar com la sement fecunda
I d’expandir-se com el vent.
Llibertat!
En els grans ideals lliberadors
I els moviments de redempció dels
pobles,
Voluntat d’existir i ambició de crear,
Vigor d’arrel profunda i goig d’univers.
Llibertat!
I el cor de l’home, esclau,
Esclau i generós i bategant
Per a impulsar la llibertat dels altres,
Per a bastir la llibertat dels pobles,
Per a exaltar la pròpìa llibertat.
Llibertat,
llibertat, llibertat,
Llibertat,
llibertat, llibertat!
Miquel DURAN
DE VALÈNCIA,
Obra poètica, Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València,
1989.
~
CLAM
DE L’HEROI
Al poeta Enric Navarro i Borràs
Jo sóc l’enamorat d’un ideal sublim;
Jo sembre les idees entre les multituds;
Prò els febles, temerosos de no arribar
al cim,
Resten al meu costat indiferents i muts.
Jo sóc l’enamorat d’un ideal sublim.
Jo vull ànimes fortes i cors reblerts
d’amor,
Per a que m’acompanyen en l’espinós
camí;
Sofertes en les penes, dures per al dolor,
Ardides en la lluita i orbes en el destí.
Jo vull ànimes fortes i cors reblerts
d’amor.
No hi ha una ànima lliure, ni un cor
enamorat.
I sóc un incomprés entre la
multitud;
En un desert d’esprit em deixen isolat;
Malalts d’idealisme, pobres de joventut!
No hi ha una ànima lliure, ni un cor
enamorat.
Clamant pels irredempts he malversat la vida
I ni una sola veu d’amor m’ha aconsolat;
El meu pit mostra oberta la sagnanta ferida
I batega anguniós el meu cor llatzerat.
Clamant pels irredempts he malversat la vida.
Ta màscara, oh ciutat!, m’omplena de
dolor;
Et manca arrel i afany i un ver idealisme,
Ni l’odi et fa vibrar ni et fa glatir l’amor,
I sense adreç ni alè camines
a l’abisme.
Ta màscara, oh ciutat!, m’omplena
de dolor.
Ànima, companyona, fes-me forta la
vida!
Jo lluitaré isolat, que és
la meua fe,
I em donarà coratge cada nova ferida,
I el dol i les espines del cor m’arrencaré.
Ànima, companyona, fes-me forta la
vida!
