Miquel Duran de València
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Miquel Duran de València
(València, 1883 – 1947)

CANT A LA TERRA NATIVA
LLIBERTAT
CLAM DE L’HEROI
~
















 
 

CANT A LA TERRA NATIVA
 
 

Canto la pàtria,
canto la dolça, la pròdiga terra,
la de les hortes immenses i càlides,
la de les aspres muntanyes altives,
la de la mar amorosa i tranquil·la.
     Canto la pàtria.

Canto la pàtria captiva i soferta,
la dissortada pàtria oblidada,
la que un poble més fort li imposà noves lleis i altra llengua.

Canto la pàtria, per a que mon cant
tots els bons fills de la terra l’escolten,
tots els homes, les dones i els tendres infants,
les bèsties, les flors, els arbres, les plantes,
tot lo que és de la terra i torna a la terra,
i té el regust d’ella, l’entranya, expressió, el nexe i el nervi,
car no vull ser foraster en ma pàtria.
     Canto la pàtria.

                              *  *  *

Canto la terra,
la dolça terra on sóc nat i on he obert
per primer cop a la llum les febles parpelles
i les he clos baix l’incendi del sol,
que és el més fèrvid aimant d’eixa terra,
car les besades de l’astre són fortes i llargues
i al seu contacte l’entranya es remou, i germina
la llavor nova, que esclata en prodigis
d’Abrils eterns i eternes Primaveres.

                              *  *  *

Canto la terra,
la dissortada terra amorosa i distreta,
la que és petjada per gent forastera,
d’estranya parla,
que xucla, avara, la sang de ses venes,
sense un batec d’amor nostre en el cor
ni el mot gentil de la gràcia en els llavis;
i ella, insensible a les aspres ferides
que li han obert els estranys i els fills que no l’aimen,
no es cansa mai de donar noves flors
i els saborosos fruits on l’ocell pelegrí
de mel s’abeura i refila després
la cançó clara de goig i de festa.
     Canto la terra.

                              *  *  *

Canto la terra, la terra amorosa,
que de florir i fruitar mai no es cansa
perquè encara el fornit llaurador que la llaura,
i el sembrador que a grapats llença en el solc la sement,
i el segador que pel juny dalla l’espiga daurada,
i l’hortolana que alegre feineja en la pau de la blanca masia,
i les fadrines que cullen taronges de sol flamejades,
les que van pel setembre a l’alegre verema,
les que canten, i filen la seda i el lli,
i els homes i dones que porten als ulls visions de la mar,
tots parlen i estimen encara la llengua materna,
la llengua immortal que és verb d’eixa terra
on les flors i les fruites són belles i eternes,
i són els dies clars i lluminosos,
i les nits tenen més amor i més estrelles,
i més cançons les dones i els ocells,
i els infants més goig en els ulls i més rialles,
i els homes en el cor més fortalesa.
     Canto la terra.

                              *  *  *

Canto la terra,
la dolça terra on sóc nat i on el cor
sempre ha glatit per l’amor dels germans
i on ha sagnat pel dolor de la pàtria;
la terra mare on el vent del matí
m’ha dut la casta, la forta cançó,
la cançó coratjosa que el camperol canta
quan va, a punta d’auba, a amoixar la terra,
a deixar-li una mica de vida i dolor cada jorn,
a canvi del pa que ella dóna, que és també la vida.

I encara en la parla materna vibra la cançó.

                              *  *  *

Canto la terra,
la terra mare on el vent m’ha portat
de l’horabaixa la cançó melangiosa,
quan a la llar retorna el camperol
i, a contrallum, la seva silueta
és ferma i dura sobre el blau incert
de les muntanyes;
i el cor deleix per la muller que espera
plena d’amor per al marit que arriba
i pel neguit té un mot alegrador
i un d’encoratjament per la fatiga;
la cançó enervadora del capvespre
quan pels camins va la formiga humana,
i els cans vigilen
i lladren a les gents desconegudes;
i les masies, apacibles, llencen
lleus fumerols, que sota el blau del cel
són com sospirs d’un benestar amable.

I encara en la parla materna vibra la cançó.

                              *  *  *

Oh, dolça terra nativa, desperta!
Vent de Llevant, a tu et dono mon cant!
Porta’l per tots els indrets de la pàtria,
per hortes i pobles, per valls i muntanyes,
allà on l’home és fort i l’odi i l’amor en el cor agermana.
Car és mon cant per als fills de la terra
que més l’estimen perquè la treballen
i d’ells rep l’esforç, la suor i la sang
com el present de la vida que llisca,
humil i bona, sense altre deler
que trobar a la fi de la ruta
un tros d’aiqueixa terra, bella i dolça,
on descansar el cos eternament.

                              *  *  *

Pensa, oh bon fill de la terra soferta!,
que aqueixos braços que avui la treballen
i aqueixes eines que avui la fereixen
poden servir per demà defensar-la.
Pensa amb el goig que rebria la terra
l’esforç i el cop de ton braç vigorós
i la profunda ferida de l’eina
després d’haver-la amb amor defensada.
Llavors, la terra, oh fornit camperol,
et daria més pa per als teus fills,
més dolces fruites per calmar ta set,
més belles flors per al teu front honrat,
més alegria als ulls i més coratge.

I els camps foren més verds i més florits,
i sanes i abundoses les collites,
més cert el guany, més pròspera la vida,
més blau el cel i el sol més resplendent.

                              *  *  *

Canto la terra nativa, la bella.
Canto la pàtria amorosa i distreta.
Canto la pàtria soferta, oblidada.
     Canto la terra!
 


Miquel DURAN DE VALÈNCIA, Obra poètica, Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1989.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

LLIBERTAT
 
 

               Homenatge a Tristan Tzara i Ilya Ehremburg
 

Als ulls interrogants de l’infant de ciutat,
Anhel d’ample carrer, d’asfalt, de jardí urbà;
De terrat, on l’àvida pupil·la
Junta el blau i la plana,
La muntanya i la mar
I el pensament, el que l’esguard no abasta.
       Llibertat!

A les ales batents de l’ocell engabiat,
Frisança de nous horitzons, d’espais infinits,
De rutes blaves i daurades.
       Llibertat!

Al cor en doble ergàstula del presoner,
Desig d’amor de dona, de sol rodó,
De calcigar les vies de la rodona terra.
       Llibertat!

En el tràgic lament de la gent sense pa
I el puny enlaire del proletari,
Sospirs adolorits, clams de justícia.
       Llibertat!

En les idees, martells del pensament,
Deler de germinar com la sement fecunda
I d’expandir-se com el vent.
       Llibertat!

En els grans ideals lliberadors
I els moviments de redempció dels pobles,
Voluntat d’existir i ambició de crear,
Vigor d’arrel profunda i goig d’univers.
       Llibertat!

I el cor de l’home, esclau,
Esclau i generós i bategant
Per a impulsar la llibertat dels altres,
Per a bastir la llibertat dels pobles,
Per a exaltar la pròpìa llibertat.
       Llibertat, llibertat, llibertat,
       Llibertat, llibertat, llibertat!
 


Miquel DURAN DE VALÈNCIA, Obra poètica, Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1989.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

CLAM DE L’HEROI
 
 

                              Al poeta Enric Navarro i Borràs
 

Jo sóc l’enamorat d’un ideal sublim;
Jo sembre les idees entre les multituds;
Prò els febles, temerosos de no arribar al cim,
Resten al meu costat indiferents i muts.
Jo sóc l’enamorat d’un ideal sublim.

Jo vull ànimes fortes i cors reblerts d’amor,
Per a que m’acompanyen en l’espinós camí;
Sofertes en les penes, dures per al dolor,
Ardides en la lluita i orbes en el destí.
Jo vull ànimes fortes i cors reblerts d’amor.

No hi ha una ànima lliure, ni un cor enamorat.
I sóc un incomprés entre la multitud;
En un desert d’esprit em deixen isolat;
Malalts d’idealisme, pobres de joventut!
No hi ha una ànima lliure, ni un cor enamorat.

Clamant pels irredempts he malversat la vida
I ni una sola veu d’amor m’ha aconsolat;
El meu pit mostra oberta la sagnanta ferida
I batega anguniós el meu cor llatzerat.
Clamant pels irredempts he malversat la vida.

Ta màscara, oh ciutat!, m’omplena de dolor;
Et manca arrel i afany i un ver idealisme,
Ni l’odi et fa vibrar ni et fa glatir l’amor,
I sense adreç ni alè camines a l’abisme.
Ta màscara, oh ciutat!, m’omplena de dolor.

Ànima, companyona, fes-me forta la vida!
Jo lluitaré isolat, que és la meua fe,
I em donarà coratge cada nova ferida,
I el dol i les espines del cor m’arrencaré.
Ànima, companyona, fes-me forta la vida!
 


Miquel DURAN DE VALÈNCIA, Obra poètica, Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1989.
~