Vicent Andrés Estellés
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Vicent Andrés Estellés
(Burjassot, 1924 – 1993)


ÈGLOGA VIII
EL GRAN FOC DELS GARBONS, 51, 61, 62, 103
HORACIANES, I, XII, XVII, XLII, LI
QUADERN PER A NINGÚ, VII, VIII, X
CORAL ROMPUT, 2
A SANT VICENT FERRER
ELS AMANTS
De PROPIETATS DE LA PENA
LES ACABALLES DE CATUL, V, VII
De HAMBURG
DEMÀ SERÀ UNA CANÇÓ
~
























 
 

ÈGLOGA VIII
 

                                        NEMORÓS

Ofés, humiliat i ple de sang i fang
no podia dir res. Correctament dempeus
acceptava els insults: Sí, senyor. Sí, senyor.
Té tota la raó. Li pregue que em perdone.
Ja no ho faré mai més. Sí, senyor. Moltes gràcies.
Pot disposar de mi per a tota la vida.
Sí, senyor. Sí, senyor. Sí, senyor. Sí, senyor.
Plorava pels carrers i en arribar a casa
sempre et telefonava. Però tu mai no hi eres.
Sonava el timbre en va. Potser, en algun lloc,
en algun llit potser, igualment assenties:
Sí, senyor. Sí, senyor. Té tota la raó.
Li pregue que em perdone. Ho faré com em mana.
Sí, senyor. Moltes gràcies. Sí, senyor. Sí, senyor.
Pot disposar de mi per a tota la vida.
Perseverava el timbre, mentrestant jo esperava.
Sonava en va el telèfon al teu pis solitari.
Irritat al principi, o al principi tristíssim,
a poc a poc anava trobant una delícia.
El timbre del telèfon, al teu pis solitari,
insistia en motius de confiança encara.
I pensava contentes les coses del teu pis.
Et rebrien, després —amargament cansada,
cansada de tants homes i humiliacions—,
invitant-te a una pobra confiança en la vida.
Havien escoltat una música, un timbre.
Algú et necessitava a tu en alguna banda.
Ho havien escoltat. Estaven ben segures.
Podies confiar humilment en la vida.
En penjar el telèfon, jo m’hi penjava un poc.
Però mai no em cridaves i ho comprenia sempre.
El cansament mortal. Queies damunt el llit.
Ja no et quedaven ganes ni de fer-te el sopar,
de traure’t les sabates o bé el sostenidor.
Igual que l’engonal et coïen els ulls.
Ho comprenia sempre i no et telefonava.
Et respectava sempre, com els amants antics,
i em sentia més prop que mai de Garcilaso,
per no citar l’adust Guillem de Berguedà,
o bé Ausiàs March, o Roís de Corella;
em sentia més prop del Petrarca que mai,
em sentia més prop que mai de Dostoiewski,
passejava i cruixia el passadís de fusta,
pujaven les olors de cigrons de les cuines.
Em pensava penjat amb el fil del telèfon
mentrestant insisties vanament: Diga! Diga!...
Des del carrer pujava a la meua finestra
una brisa insensata agitant el meu cos.
 

                                       CORINNA

No sé si açò que escric és el meu testament.
És el meu testament. No sé on ets, què és de tu.
Et recorde, aquells dies clandestins del cinema.
T’ho deixe tot a tu, perquè no et deixe res
més que allò que tingueres aquells dies obscurs.
Més que l’amor, buscaves, àvid, un cos, uns llavis.
Et vaig donar els llavis i et vaig donar el cos.
Jo recorde la teua mà per les meues cuixes.
Em semblava tan pura i tendra aquella mà
teua, que em recorria i em pujava les cames.
Et recorde, aquells dies de cinema i passeig.
Tornaves de la guerra o tornaves dels morts.
Raonaven els morts, insistien entercs.
Sempre estaven parlant, discutint, raonant.
Tu no podies més, tu no podies més
i te’n vares anar. Devies tenir febre.
Aquella obscura febre de qui torna dels morts.
Veies el llum, groguenc, per sobre la tauleta,
tots els morts discutint amb dents de nicotina.
Fórem breument feliços. Et tornava el record.
Jo et veia els ulls, només, la tremolor dels llavis,
les pupil·les humides. Te n’anares, saltant
entre tot l’enderroc, deixant-me a la barana
del riu, aquella nit. Ens vam tornar a veure.
Mai no ho oblidaré. T’ho jure per ma mare.
Vaig valorar la dolça virginitat perduda
molt abans des conéixer-te a tu, amb un sentiment
molt més pur que el de tots els Virgilis i Ovidis.
I vaig sentir per tu coses que semblarien
molt diverses i foren absolutament úniques:
un amor, un dolor. Nemorós, Nemorós!...
Vares tornar als morts, al teu lloc entre els morts,
que encara discutien, raonaven encara,
parlaven de la guerra, que si açò, que si allò...
No m’has telefonat. Però et recorde sempre.
Mai no t’oblidaré. Aquell cinema, pobre,
de corfes de cacau, on tu m’iniciaves
en tot allò que jo tenia ben sabut
i retrobava intacte com si els dos ho inventàssem.
Vares ésser feliç, immensament feliç,
mentrestant jo plorava en la foscor del cine,
car hauria volgut ésser pura, innocent,
com tu m’imaginaves o bé com tu em volies,
però ja no era així —i jo tampoc podia
dir-te per què no era com tu ho imaginaves,
i em besaves la boca amb aquells besos grans,
i no em veies els ulls que em creuava la pena.
Nemorós, Nemorós! Faig la lletra ben clara;
escric molt lentament; no sé si m’entrendràs...
Però t’he estimat molt. Et recorde sovint.
No t’he telefonat, però em consta que tu
tens de mi aquella dolça memòria que vull;
escolte, com un timbre, en el pis solitari,
aquells requeriments que em feies al cinema.
T’escric molt lentament, amb un amor molt gran.
En la cal·ligrafia rescate la infantesa.
Eixíem del cinema a la llarga avinguda,
eren les nits d’hivern i dels arbres pelats,
anàvem, contra el vent, vora el riu, les baranes.
El teu abraç em feia cruixir tot l’esquelet.
Miraves en les teues mans, de sobte, els meus pits;
i sorprés i febril, em miraves, somreies.
 

                                        NEMORÓS

Em moriré pensant-te, ¿i quina mort millor?
 

                                        CORINNA

M’han passat certes coses, han passat certes coses.
 

                                        NEMORÓS

Mai no t’oblidaré.
 

                                        CORINNA

                               Cada dia et recorde.
 

                                        NEMORÓS

Al dematí, en llevar-me, em tire un grapat d’aigua
bruscament a la cara i els meus ulls, nets, et pensen.
 

                                        CORINNA

Aquelles nits d’hivern de l’any 41...
Tenies una humil noció de la vida
que els morts reprovarien si l’haguessen sabuda.
Les teues mans pujaven pel meu cos com una aigua.
Després es demoraven, dolces, pels meus cabells.
Em deixaves, al muscle, un bes, com un gerani.
Em deixaves, al muscle, un bes, com un ocell.
No he pogut oblidar-te ja mai en cap de banda.
No sé on ets; et recorde. Un dia, en el cristall,
escric —i ningú ho veu— el teu nom, el meu nom,
i toque, en el cristall, com llavors, el teu rostre,
i mire les teulades de la banda d’enfront
i experimente coses que mai no sabré dir
i m’acompanyaran a l’hora de la mort...
Arrossegaves, llarg, un capot de la guerra,
aquell capot arnat de les pluges i el sol,
aquell capot llarguíssim com de desenterrat.
Em recorde dins ell, aquelles nits d’amor,
dempeus en un cantó d’un carrer solitari.
Nemorós, Nemorós...
 

                                       NEMORÓS

                                    Et telefone en va.
 

                                       CORINNA

Però res no és debades.
 

                                       NEMORÓS

                                       Em penjaré després
o em tallaré les venes.
 

                                       CORINNA

                                      M’estan esperant, ara.
Em rente l’engonal. Et recorde, em recorde.
 

                                       NEMORÓS

Estés al llarg del llit i sense despullar-me,
em mire les sabates, mire l’espill, les coses.
Sols espere la mort; però la mort no arriba,
i arriba el teu record com un vaixell de boira.
Però jo espere sempre, estés al llarg del llit,
mentre fume, amb les mans creuades sota el tos.
En arribar la mort, me n’he d’anar amb ella,
creuant la nit d’hivern, per la llarga avinguda,
amb el vent de la mar, vers les pobres baranes
on deu d’haver, encara, uns esguits seminals.
 

                                       CORINNA

Nemorós, Nemorós!
 

                                       NEMORÓS

                                 Escriuran el meu nom,
però no és el meu nom. I sols em moriré
si tu em crides, em dius, com em deies llavors.
Sé que, en alguna banda, em recordes encara,
perquè encara estic viu, em desperte de sobte.
 

                                       CORINNA

Nemorós, Nemorós! (No m’esgarres les bragues,
que m’han costat vint duros...) Nemorós...
 


Vicent ANDRÉS ESTELLÉS, Obra completa 1. Recomane tenebres, Ed. L'Estel, València, 1972.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

EL GRAN FOC DELS GARBONS
 

51

Em moriré escrivint els millors versos
de l’idioma català en el segle
XX, amb perdó de Rosselló i Salvat,
amb el permís de Pere Quart i Espriu.

Foix plorarà moltíssim en saber-ho
i inútilment intentarà un sonet,
l’únic sonet que li serà rebel
i mai no passarà del tercer vers.

Fuster, Ventura: no digueu que no
us he avisat a temps. En els papers
faran elogis precabuts —oh, sempre

es necessita certa perspectiva.
Pense en el nostre poble, i li demane
a Déu una mort digna. Déu que ho faça.
 

61

Es va morir a la primera, i tots
deien si hauria mort altres vegades,
de tan rebé com va morir, com si
ho tingués assajat, cara l’espill,

com els actors i com els oradors
que verifiquen o constaten certes
actituds. Va morir a la primera,
i ho féu sense faltar-li cap detall,

amb tota dignitat iconogràfica.
Interrogada sobre antecedents,
l’esposa no pogué adduir-ne massa,

com no fos aquell dia, ja llunyà,
que en culminar un coit tingué un pantaix
i tardà en recobrar-se tres quarts d’hora.
 

62

Homes mesquins i d’acurada lletra,
que comuniquen, puntuals i cauts,
amb una alarma fosca, despertant
la guàrdia, incitant-la a les espases,

la trèmula creixença de la rosa,
la satisfeta i repartida gràcia
de la brisa que encerta els pètals i
alegraria els aixovars domèstics,

homes covards i tortuosos t’han
exiliat i afiliat, datat,
t’han confinat i limitat, i ja

la teua veu recorre el teu país.
Intentaran, en va, aturar els vents;
i a tu ningú no et lleva la tristesa.
 

103

Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després

tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria, encara,

que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: «¿Que qui s’ha mort?»
I que li donen una breu notícia:

«És el fill del forner, que feia versos.»
Més cultament encara: «El nét major
de Nadalet.» Poseu-me les ulleres.
 
 


Vicent ANDRÉS ESTELLÉS, Obra completa 1. Recomane tenebres, Ed. L'Estel, València, 1972.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

HORACIANES
 

I

res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgraciqa,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

cloc els ulls i me’l fot.
 

XII

creu-me.

els déus els he tinguts sempre propicis
i és molt allò que els dec,

premis, dones, diners.

allò que més els agraesc
és que m’agrade tot, en seure’m a la taula,
sols amb que estiga raonablement cuinat.

no hi ha cosa millor,
creu-me.

una oloreta d’una cuina em torba com no ho sabria dir,
i això em sembla que em ve del meu bon pare.

amb quina delícia torrava una sardina i anava pessigant-la ben a poquet a poc.

molt dec al meu pare, que em va dur a una escola de roma,
molt li deu la cultura occidental i cristiana.
secretament, li dec molt més encara,

aquest gust humil i sempre agraïdament content.

al meu pare també li agradava moltíssim
i m’ensenyà a estimar-lo.
 

XVII

bon dia, grapat d’aigua,
escarpidor, gilette, sabó, dentífric,
bon dia, normalitat o hostilitat de l’oratge,
volum de merda que he amollat i mire.
oh, bon dia, veïna, que tornes del mercat.

aquesta bona merda, assaonada i fràgil,
dóna ganes
d’invitar a sucar-hi el venïnat.

com la merda s’esmuny en tirar de la cadena,
així són de fugissers els plaers
que la vida ens depara, els amors, tot això.

ens van parir amb merda i altres amenitats semblants,
i el nostre darrer acte o darrera voluntat
serà també una cagada gratuïta, uns orins.
 

XLII

m’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.

m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
                    aquell pètal
                                        allò
una parella que s’agafa les mans i es mira els ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquest passarell,
                                    aquell mlic,

com la primera dent d’un infant.
 

LI

aquest any miserable,
m.cm.lxiii. d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura desterrat a munic o parís,
joan fuster a sueca
—diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi—,
sanchis guarner recorre perplex la ciutat,
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.
 

 

Vicent ANDRÉS ESTELLÉS, Obra completa 2. Les pedres de l'àmfora, Ed. L'Estel, València, 1974.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

QUADERN PER A NINGÚ
 

VII

no em moriré d’amor.
em moriré de qualsevol cosa.
però en el moment darrer,
amb els ulls ben oberts,
els ulls dels moribunds,
estrenyeré els llavis per no dir el teu nom.
el vull per a mi sol
per a tota la mort
 

VIII

hauré estat a la teua vida
un episodi insignificant.
no hauré deixat en tu l’efímer senyal del jonc en l’aigua.
en tot cas, em recordaràs algun dia
en agafar un llibre meu,
en oir que parlen de mi.
ah, sí, jo el vaig conéixer.
i si de cas t’ho demanen, rescataràs de l’oblit alguns detalls, alguns fragments,
i continuareu bevent i parlant d’altres coses
 

X

passen els cels
però és el mateix cel que sempre passa.
als meus modestos versos sempre passa el mateix vers,
aquell que tracta d’evocar-te.
tu mai no ho sabràs
 


Vicent ANDRÉS ESTELLÉS, Obra completa 2. Les pedres de l'àmfora, Ed. L'Estel, València, 1974.
~

 
 
 
 
 
 
 


 
 

CORAL ROMPUT, 2
 

                                 Ab molts testimonis i grans inventaris
                                 i ab actes rebuts...
                                                        BERNAT FENOLLAR

Mira, amiga —diria—: les coses, certes coses,
no ocorren perquè sí. Hi ha clàusules secretes,
hi ha processos ocults, hi ha juntes generals
al voltant d’una taula de pi, ben basta i pobra,
sobre la qual a voltes penja un llum miserable.
Sabem els resultats, els brutals resultats
que ens aturen de sobte, com un llamp, al camí.
Podria il·luminar-te el passatge evocant
el camí de Damasc; però no és necessari.
Ara, mira, la tarda, les arbredes, el riu.
El rei parlant amb Curzio: veges tu si ho entens.
No és temps encara, amiga, que els arbres —els arbres
verds i esvelts del jardí— esdevinguen donzelles.
Ara van entre els arbres, renillant, els cavalls.
Hi haurà un moment que els arbres esdevindran donzelles,
verdes donzelles nues, terriblement esveltes,
i entre elles els cavalls, renillant com els hòmens
quan arriba l’instant que ja no poden més.
Aleshores veurem porcellanes amables,
porcellanes que tenen uns lents dibuixos òptics
tots fets d’arrels torpíssimes: formiguers anagrames
com els que tots tenim a les boles dels ulls,
uns petits mapes òptics dels països on som
destinats —¿per què no?— des de l’instant de nàixer:
el país que se’ns deu, no et càpia cap dubte,
el país del qual som amargs exiliats.
En cada ull portem, potser, un hemisferi,
tristament dibuixat, en línies de sang
—o potser, ben mirat, en línies d’espant—
i el lloc on no poguérem arribar quan nasquérem
per això, perquè vàrem nàixer possiblement.
Coses absurdes, coses dites per no callar.
Bé, conforme; d’acord. Però ¿i què em dius d’açò?
Les porcellanes duien des de «chez Proust» a Xina.
La de Mao Tse Tung... És com si s’escrigués
un poema en un gra d’arròs pintat de verd.
¿Que no? Que sí, que sí. Quan Suetoni parla
de Tiberi... És precís recordar Suetoni.
Ara escric veient Capri com no l’havia vist.
He recordat la calç amerant les parets.
I oliveres, i vinyes, i barques, i pecats.
Bé. Seguint, recordem aquell estiu horrible
amb la mort a l’esquena o entre el pit i l’esquena,
semblant un colomí calent de fang i calç,
i l’habitació, ben blanca, de la clínica,
la persiana verda, el rector al costat
del seu llit, al capçal. Sabem —crec que ho he dit!—
el resultat. ¿És prou? Ara jo crec que sí;
demà, despús-demà, voldré segurament
saber-ho tot del tot. Oh amiga, oh tendra amiga.
Jo no tinc res a dir. Esdevé simplement.
¿Per què vols tu que parle? ¿No és prou? ¿És que no és prou?
És com si s’agafàs, un dia qualsevol,
un diari, i anar parlant de tot allò
que parlava el diari, i seguir, i ja està.
Ara el castell naufraga tristament en la boira.
Ara el rei surarà damunt un llit de boira.
Ara les porcellanes flotaran en la boira.
El renill dels cavalls ofegant-se en la boira.
S’esdevindran les xiques amargs arbres de boira.
Jacques Prévert escriurà tristes cançons de boira.
Ara anirà Simone Signoret per la boira.
Ara estaran xopant-se de boira els empedrats
de París i les lloses del Pati de Sant Roc,
i les torres de Hamlet, els versos de Rimbaud...
Estaran rovellant-se les obres de Carné.
Devallarà la boira pels espills del castell,
pels escalons gastats, per les velles cadenes,
per l’escut del comtat, per la noble sintaxi,
pels dignes episodis, pels crims inoblidables,
per totes les ofenses que encara hi ha en carn viva.
Amiga, amiga, amiga! Oh amiga més que mai!
On ets? On ets? Jo et cride. Jo et necessite, amiga!
Jo et vull al meu costat per a tota la mort!
On ets? On ets? Jo et cride. Sense tu no puc viure.
On ets? Contesta, amiga! Torna-te’n. No te’n vages.
No em deixes ací sol, espantosament sol,
sentint com va caent-me la humitat des dels ossos
en gotes que em podreixen tota la calavera!
La comtessa s’ha mort de tristesa esperant
el retorn del seu fill. Oh vella, oh trista Europa!
¿Què farem de les gerres gregues que hi ha en el claustre?
¿Què, dels sarcòfags; què, dels capitells, dels marbres?
Je suis un citoyen pâle au milieu des morts.
Ara han commemorat a l’Ovidi en Itàlia.
No he trobat en cap lloc una traducció
honesta de l’Horaci. Els domassos antics
pel passadís en l’ombra, enllà el finestral gòtic.
A la plaça, dessota els porxos, hi ha la font,
la font antiga i bruta, i després els comerços,
els comerços antics i bruts, un carreró,
unes pedres hebrees amb breus inscripcions,
una finestra plena de foscor. Aleshores
buscàvem un camí remorós de xiprers;
el trobàrem molt tard i no el vàrem recórrer;
tornàrem a l’hotel. Fou la primera nit.
(Transcriuria l’Epístola tarragonina. O bé
l’Ègloga a Catalunya i molt pocs versos més.)
Per primera vegada vam jaure junts i nus.
Recorde els llençols, blancs. Vàrem ser molt feliços.
Al dematí tornàrem al camí de xiprers;
havíem vist la Seu. I veiérem la mar.
El mar hi era allí i no l’havíem vist
i ens riguérem els dos. I callàrem de sobte.
Ens recordàrem, nus, a l’habitació
tota obscura, tan nus entre els llençols tan blancs.
L’altre hotel fou distint; tot fou distint també.
He tornat altra volta. Oh vella, oh trista Europa!
Et je vis devant moi au fond d’un carrefour.
Mentre escric, mentre tracte de no morir del tot,
mentre la nit segueix, mentre els corcons no cessen,
mentre els cambrers agranen, mentre cau el ruixim.
¿Què quedarà a la fi? Gironella escrivia
de Papini. Recorde la crònica prou bé.
¿Papini a Sancta Croce? ¿L’hauran traslladat ja?
Pense el cap de Papini com un cap de Beethoven.
Pense el cap de Papini com el d’un ofegat,
fet amb les adherències successives d’argila,
fet amb pètals d’argila, a cops, iradament,
com per un violent escultor amb el dit
gros tocant, insistint, oprimint, retocant,
amb un dit gros horrible, tot brut de nicotina.
Després es lleva el fang i aleshores sorgeix,
noble, el cap de Beethoven. Emil Ludwig. ¿I el cap
d’Emil Ludwig, de Goya, de Quevedo? A Sagunt
hi havia uns caps ibèrics: tu no els vas voler veure.
Tampoc vas voler veure un fang bastant eròtic.
I no obstant... ¿Les columnes, els temples, les estàtues...?
Bé. Sí, naturalment. Però, no obstant... Bé. Calle.
Et diria: Aleshores... ¿I què? No em comprendries.
No em voldries oir. Em quedaria sol.
Et veuria amb un fons d’oliveres i vinyes.
L’aire em diria el verd veïnat de la mar.
Em posaria trist. No sabria què fer.
Voldria ser més pobre, aquestes nits d’hivern.
Voldria conduir un camió, de nit,
per França, per León: voldria anar a Arévalo.
Tout est mort en Europe —oui, tout— même l’amour.
Creuar de nit Arévalo, de nit i en camió.
Tordesillas, Arévalo, Astorga, Rodrigatos
de la Obispalia, i més endavant Villalibre
de la Jurisdicción. Un record delicat
a Margaret O’Higgins, sense sostenidor
pels camins de Corea entre soldats i pols,
els mugrons divertits i després escaldats.
Menjar i beure on mengen i beuen els mecànics.
Oh Anna de la rosa tatuada en el pit!
El salt definitiu. Recomane tenebres.
Escoltant Carossone, com plou en el corral,
com van pel pis de dalt, com passen pel carrer.
Veig guerres, tot l’horror de les guerres, les aigües
del Tíber totes roges de sang. Vegeu l’Eneida:
consulteu els oracles; consulteu, consulteu...!
És com si les paraules em duguessen a mi,
no ja al cant, a certs llocs, a claredats, respostes
a preguntes que mai no havia formulat,
que no sabia que poguessen formular-se,
que... Bona nit, bon dia. Un vent, un vent d’arena,
un vent tot ple d’arròs que ompli tota la tarda
de forats petitíssims. Les fustes del conyac.
Oh vella, oh trista Europa! En casa l’herbolari.
No passa res; no passa res de particular.
Així, potser, l’astònom, assetjant, per la nit,
al·lusions claríssimes a tot el que es va perdre
quan allò d’Adam i Eva; obstinant-se, potser,
en que, damunt la nit, hi ha el dia incaducable.
No està mal. Un astrònom assetjant, espiant,
menjant-se, a mos rodó, el seu pa amb oli i sal.
Esdevé simplement. S’ha mort Norma Talmadge.
Amablement escèptic, considerant a penes
els cúmuls de ruixim, volent fer versos sàfics,
deixant-me l’existència a trossos pels cantons,
desitjant una pedra on seure’m i esperar.
Lletres d’agraïment. Aquest amor a Itàlia,
aquest amor a Itàlia que em mata de tristesa,
que em plou des del cervell, des dels ulls, des del cor,
aquest amor a Itàlia, o bé l’aigua en cistella.
Només diria això de vegades: Itàlia.
I una trista retòrica: M’estic morint per tu,
em moriré per tu un dia qualsevol.
Em pense el cor, oh Itàlia, com un vaixell, com un
vaixell que du el teu nom escrit en lletres blanques
al costat de la proa. El meu cor el vaixell
anomenat Itàlia, perdut pel mar, a soles,
volent, i no podent, tornat a tu, tornar.
És ben trist: és un cor el meu cor que no pot
tornar, i mai no avança: només fa que insistir,
voler tornar només, intentar-ho altra volta,
en cercles successius, tristament insistents.
La sal em crema els ulls, em rosega les boles
dels ulls tota la sal del migdia, d’un nom.
Em trobe ací. Em van dir que aquest era el meu lloc.
Potser no m’ho digueren. Però això ja no importa.
O sí: m’ho varen dir. Em varen dir: Tu, aquí.
O no m’ho varen dir. O sí. No me’n recorde.
És com si sí i si no. ¿Com? ¿Que no ho enteneu?
Jo tampoc. Però jo no puc dir: No ho entenc.
A mi no m’han parit per a entendre o no entendre.
M’han parit: simplement. No sé res. Però jo
no puc dir: No sé res. Si no ho haveu comprés
ni lamentar-ho puc. Tot és així. Bon dia,
bona nit. Com si sí, com si no. ¿Com si sí?
Com l’ascensor que puja i baixa gents alegres
i tristes i s’atura, per la nit, siga el cant,
amb gents amunt i avall, ple de gents, de cistelles,
pouant una aigua humana a voltes cristal·lina,
quasi a punt de trencar-se, altres vegades tèrbola.
Així el cant, així el cant, ple de gents i de coses,
o ascensor o cabina de telèfon amb fustes
greixoses en certs llocs, amb una olor de gents,
amb la fusta greixosa de suor en certs llocs.
Aturat, de vegades, amb tots els llums encesos,
quan és la nit. Així, des d’ara, el cant. Bon dia,
bona nit, cavallers. ¿Què hi ha? ¿Com van les coses?
Bé, prou bé, ja se sap. Oh vella, oh trista Europa.
 


Vicent ANDRÉS ESTELLÉS, Obra completa 6. Les homilies d'Organyà, Ed. Eliseu Climent, València, 1981.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

A SANT VICENT FERRER
Epístola amb segell d’urgència
 

                                               A BOQUETA NIT

Escric sota una lluna amarga com la fel.
(Ja sé que açò que em passa no és res de l’altre món...)
Tinc l’ànima coenta com la planta d’un peu.

Em pesen les sabates com si fossen de plom.
No tinc ganes d’escriure, si vols que et parle clar.
Només tinc ganes, ara, de rascar-me els genolls.

M’he assegut un moment mentre es calfa el sopar.
S’ou, baix, la melodia tendra del Limelight.
Un infant plora i plora en el pis del costat.

La meua dona jau, fa deu dies, al llit.
No tenim ganes ja de parlar, de dir res.
Per la finestra, oberta, ve l’escàndol dels grills.

Tinc que posar-me a escriure’t, car no hi ha altre remei.
T’escriuen els poetes, i jo sóc un poeta.
Dec d’escriure un poema a sant Vicent Ferrer.

Açò és tot: ací em tens. Sent que l’ànima em crema,
ací, com un taló ben coent, ben amarg.
L’aire fi de la mar em colpeja l’esquena.

¿He de dir que tu ets un gran valencià
i he de dir tot això i allò de «nostra parla»
i he de cantar la teua lucidesa allà a Casp,

i el teu verb, i la teua voluntat unitària
als mapes i l’Església, i el goig dels teus miracles,
i el teu nom com la pedra que cau, de sobte, en l’aigua?

M’afluixaré els cordons —permet— de les sabates.
O em quedaré, dempeus, descalç sobre els taulells.
Diré una lletania de quatre coses clares.

M’esmolaré la llengua, si vols, en un rastell.
Em llavaré les mans amb aigua i amb sabó.
Em tallaré les ungles ben acuradament.

Mira: he de lluitar. Déu em vol vencedor.
No em dónes, doncs, la pau, car me la vull guanyar.
El cor em creix i em creix, com el pa en l’alcavor,

mentre vaig, vinc i torne. No em dónes, doncs, la pau
ni la serenitat: són un luxe, només,
i no estem per a luxes. Vull anar i tornar

i fer el meu camí, cada jorn, ardentment.
El meu camí, les meues coses, calentes, meues.
Dóna’m lluita, car jo ja posaré el demés.

Que em facen les paraules servei concret de pedres
per tirar-les a un riu o tirar-les a un cap.
Deixa’m, així, dempeus: açò, només, et pregue.

Dóna’m lluita, car no vull posar-me a adorar
els ídols imbecils de les paraules, ara
que és el temps d’agafar-les com ganivets o malls.

És el temps d’agafar-les i fer-les foc i flama,
de dir açò i allò clarament i tenaç.
Dóna’m lluita i motius de plany o d’esperança.

Si no tingués què dir, tapa’m la boca amb fang.
No em deixes a la vora de l’ègloga i les dàlies.
No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.

No em deixes a la vora del riu de les paraules.
Ni vull saber nadar i guardar bé la roba.
Vull llençar-me, de cap, i jugar a les clares.

No em dónes, doncs, la pau. Et demane altra cosa.
Solament que em sostingues ben calent, ben humà.
El camí de la punxa conclou sempre en la rosa.

Jo sóc un entre tants: em sent un entre tants
que agafen el tramvia i ploren, cada jorn,
silenciosament, quasi sense plorar.

Europa em dol i els dies de la seua tristor.
Europa em dol i em dol ben concreta i calenta,
com un pa que es fa agre de no portar-lo al forn.

Com un pa entre les mantes d’una por inconcreta,
que creix i creix amb una tristíssima buidor.
És l’hora de creuar-lo amb una ganiveta,

és l’hora violenta, per fi, de la saó!
És l’hora clara i alta dels cors i els peus oberts.
De dir allò que hi manca. I de dur el pa al forn.

De cremar les paraules i fer, del fum, el llenç
que òmpliga el món, la tarda, altra vegada el món.
És l’hora de parlar clar i ras, sant Vicent.

(¿O de seure’s a un còdol i callar ja del tot?)
 


Vicent ANDRÉS ESTELLÉS, Obra completa 1. Recomane tenebres, Ed. L'Estel, València, 1972.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

ELS AMANTS
 

                                                 La carn vol carn
                                                   AUSIÀS MARCH

«No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que li faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.»
 


Vicent ANDRÉS ESTELLÉS, Llibre de meravelles, Ed. L'Estel, València, 1971.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

De PROPIETATS DE LA PENA
 

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
 


Vicent ANDRÉS ESTELLÉS, Llibre de meravelles, Ed. L'Estel, València, 1971.
~

 
 
 
 
 
 


 
 

LES ACABALLES DE CATUL
 

I. V

Enyore molt, amb tot el cos i l’ànima,
el jorn aquell que vaig prendre uns gesmils
i els vaig posar, trèmul, als teus cabells.
Els vaig furtar, en passar, d’algun hort.
Enyore molt, vull dir, una innocència,
un lloc perdut o possibilitat,
encara cast i molt segur amant.

¿Per què no em vaig morir aquell moment?

Em vas mirar. Et creuaven els ulls
ocells petits de tremolosa festa.

No ens vam dir res durant tot el trajecte,
ric d’alguns béns que ignoràvem encara,
cor sense fel i amor a didals d’aigua.

Si hagués sabut, n’hauria posat d’altres
en el melic i en el trau del teu sexe,
i àdhuc al cul. Hauria estat bonic.
 

III. VII

No he conegut cap lleure cap de dia.
He treballat des del matí a la nit.
El meu esforç ha valgut per un segle.
No ho haveu dit i algun dia ho direu,
però llavors serà tard, massa tard.
He llaurat camps que no estaven llaurats
des de fa cinc o tres o quatre segles.
Heu censurat el meu constant treball.
En arribar açò a les vostres mans
jo no hi seré, i no ho sent, amb vosaltres.
Car, malgrat tot, penseu que sóc lleuger,
home de vida dissoluta, coses.
 


Vicent ANDRÉS ESTELLÉS, Obra completa 3. Manual de conformitats, Ed. L'Estel, València, 1974.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

De HAMBURG
 

Si ve la mort, amb peu coix, d’os romput,
m’ha de trobar assegut en el llit.
Em llevaré molt prest i sense ajut;
me n’entraré foscament en la nit.

Lleuger, a bord d’un incògnit taüt,
rescataré la plenitud —l’oblit.
Mai no es sabrà qui sóc, qui m’ha parit;
mai no es sabrà de quin lloc he vingut.

·····························································

Des d’aquest lloc, fosc, de la discothèque,
entre aquest fum espesseït, barat,
distanciant un glop i un altre, bec.
M’he mort i no m’ho han comunicat.

·································································

Se’t riu l’infant que t’ha vist cridar, ebri,
i tu li vols aclarir que no ets ebri,
i ell es riu més amb les teues raons.
Podries dir, en un moment terrible:
«Jo sóc aquest que es diu Vicenç Andrés!»
Però comprens que tampoc comprendria...
T’has assegut al rastell, al remat.
Es pixa un gos en la teua sabata.

································································

Amb mans com d’orb et vaig temptar el cos
precipitat per un fosc desig brusc.
Vaig avançar pel teu cos com per un
incendi espés, entre un fum, unes flames,
obrint-me pas, decidit i penós.
Tinc un record vermell a les pupil·les
—la vermellor d’unes flames o sang—,
com el record d’una boca de forn
on hagués vist tota la llenya encesa.
Ulls socarrats, incendiats, de veure’t.

·································································

Potser diràs, un dia, decebut,
amb un conyac, en algun bar espés:
Algun cordell massa tens s’ha romput...
I evocaràs —t’ho jure— l’Estellés.
 


Vicent ANDRÉS ESTELLÉS, Hamburg, Ed. 62, Barcelona, 1974.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

DEMÀ SERÀ UNA CANÇÓ
 

                           Ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat.
                                                     PERE MARCH

Animal de records, lent i trist animal,
ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes
haver viscut alguna volta en alguna banda.
Felicitat suprema, l'hora d'escriure els versos.
No els versos estellats, apressats, que escrivies,
sinó els versos solemnes —solemnes?— del record.
Et permets recordar amb un paisatge i tot:
les butaques del cine, el film que es projectava,
del que no vàreu fer gens de cas, està clar;
i evoques l'Albereda, les granotes del riu,
les carcasses obrint-se en el cel de la fira,
tota València en flames la nit de Sant Josep
mentre féieu l'amor en aquella terrassa.
Animal de records, lent i trist animal,
ara evoques i penses la carn fresca i suau
per on les teues mans o els teus besos anaven,
la glòria d'unes teles alegres i lleugeres,
els cavallons de teules rovellades, la brossa
que creixia, adorable, de sobte, entre unes teules.
Animal de records, lent i trist animal.

1971
 


Vicent ANDRÉS ESTELLÉS, Llibre de meravelles, Ed. L'Estel, València, 1971.
~