TU CANTES
 

Tu cantes, i una llàgrima
tremola en nostres ulls de catalans.
Ella diu el secret de la nostra ànima;
per ella coneixem que som germans.

La virtut de ton cant que així se’ns mostra,
sense estimat, no la sabrà ningú.
          Oh dolça cançó nostra!
Tot allò que estimam palpita en tu.
 

---

Miquel FERRÀ, A mig camí, Barcelona, 1926.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

CELS D’HIVERN
 

El camp llagrimeja solitari i erm,
sota l’agonia d’aquests cels d’hivern.

Dos riells de gebre solquen el camí;
dues fulles seques van pel ventolí.

Humitats dolroses xopen les arrels;
estremeixen l’aire tremolins crudels.

Un silenci pàl·lid regna en tot indret;
tot és mort: sols viuen les llavors i el fred.

Soledat glaçada, gestos desolats
de les branques nues sobre els cels morats.
 

---

Miquel FERRÀ, A mig camí, Barcelona, 1926.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

LLUNA D’ESTIU
 

Lluna d’estiu qui en ta claror tranquil·la
mires flotar dispersos els estels,
banyant els olivars de fora vila
i les muntanyes tènues com a vels,

i el pallús argentí que daura l’era,
i el campanar que s’alça transparent;
tu deus brillar anit com temps enrera,
mes l’antiga il·lusió de mi és absent.

Fongué el dolor les irreals boirines:
qui em refarà l’encantament trencat?
Lluna d’avui que mon camí il·lumines,
àrida i trista com la veritat...
 

---

Miquel FERRÀ, A mig camí, Barcelona, 1926.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

SETEMBRE
 

Aquella primavera ja és lluny per no tornar;
fugí batent ses ales en la claror xalesa.
De sos daurats ensomnis, una tristesa en resta,
i de ses flors tan belles, ni una en va fruitar.

Ara, que com una ombra l’estiu declina ja
i es va emboirant de llàgrimes sa lluminosa festa,
no sents pertot difondre’s, ànima meva, aquesta
sentor de flor marcida qui en l’aire se desfà?

Potser l’abril, d’enfora, l’últim adéu t’envia.
El seu record perfuma l’estiu en sa agonia,
encomanant als aires un mal d’enyorament.

Somriuen en les postes diafanitats llunyanes.
Amb una delicada tristesa de germanes,
les roses de setembre s’esfullen lentament.
 

---

Miquel FERRÀ, A mig camí, Barcelona, 1926.
~

 
 

L'ALTA REMOR DELS PINS
 

L’alta remor dels pins en el serè migdia
per sobre un mar de llum, s’enduu mon pensament
cap a la terra d’on el meu camí partia,
al càndid paradís del pobre cor dolent.

En hores estivals, de blanca poesia,
quantes vegades, dins l’atzur incandescent,
l’alta remor dels pins en el serè migdia
bressà de ma infantesa el clar encantament!

Avui, bressa només mes buides enyorances,
s’emporta el meu dolor damunt les ones manses, 
s’eixampla i el difon pel blau de l’infinit.

I un bàlsam immortal, en la ferida oberta,
vessa del cel, en tant que l’ànima desperta
s’adorm en la cançó del temps i de l’oblit.
 

---

Miquel FERRÀ, A mig camí, Barcelona, 1926.
~