LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Francesc Fontanella
(Barcelona, 1622 – Perpinyà, 1680/85)


A LA MORT DE NISE
DAFNE VELOÇ, SIRINGA FUGITIVA
A GILETA
DESENGANY DEL MÓN
~

















 
 

A LA MORT DE NISE
 

Oh, dures fletxes de mon fat rompudes,
rompudes per ferir més doloroses,
que, llevant-me les plomes amoroses,
deixau al cor les puntes més agudes!

Flames més eclipsades que vençudes,
aurores algun dia lluminoses,
ombres ja de ma vista tenebroses,
tenebroses, mortals, però volgudes.

Principi trist de penes inhumanes,
terme feliç de l’ànima afligida
que per alívio son dolor adora;

fletxes sereu i flames soberanes
si llevau a mon cor la trista vida
per donar a mos ulls eterna aurora.
 


Francesc FONTANELLA, Antologia poètica, Ed. Curial, Barcelona, 1998.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

DAFNE VELOÇ, SIRINGA FUGITIVA...
 

Dafne veloç, siringa fugitiva,
de Febo i Pan castiguen l’esperança,
braços una vegeta a la venjança
i l’altra llengües a la queixa aviva.

Mes falta als braços força venjativa
i emmudeix a les llengües la mudança
quan mal desenganyat Amor alcança
harmonia vocal, corona altiva.

Oh, desditxa feliç, feliç tristesa,
per qui brota corones la porfia
i nous consuelos l’harmonia dóna!

Ai de mi, que perdent major bellesa
me resta lo plorar per harmonia
i sols la mort espero per corona.
 


Francesc FONTANELLA, Antologia poètica, Ed. Curial, Barcelona, 1998..
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

A GILETA
 

Tu vols olvidar, Gileta,
i si vols ho podràs fer;
jo, si volgués, no podria,
no voldria si pogués.

Podràs, perquè no volies,
jo no puc per tant voler,
però fes tot lo que vulles,
jo faré lo que podré.

Si ton cor m’anomenaves,
jo deia que eres lo meu;
tu menties d’enganyosa
i jo d’enganyat també.

La veritat i mentida
de mon cor trist i del teu,
tu la dius i no la sentes,
jo la callo i la patesc.

I, pus que vols olvidar-me,
adéu, bella ingrata, adéu.
No sabré mudar-me, no,
no, no. Sí morir sabré.
 


Francesc FONTANELLA, Antologia poètica, Ed. Curial, Barcelona, 1998.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

DESENGANY DEL MÓN
 

Passen edats i vides
ab moviment subtil,
les unes nos segueixen,
a les altres seguim.
Los anys se precipiten
tan veloçment al fi,
que és començar a víurer
començar a morir.
Los termes corresponen
en cercle repetit:
lo que un sospir anima
acaba altre sospir.
Aquell alat i coixo,
que és nou sempre i antic,
la dalla té per véncer,
les ales per fugir.
Fugen volant les hores,
i en globus cristal·lins
la pols que cau desperta
a la que està dormint.
Plora la font al nàixer
lo breu de son camí,
del bressol d’esmeralda
a l’urna de safir,
quan ab agenes aigües
inunda lo jardí,
si riu no la sepulta,
se precipita al riu.
Vola vaixell superbo
ab les ales de lli
i troba lo naufragi
tan prest com lo perill.
A la dubtosa vida
ab lo crepúscol ix
la meravella bella
en son primer matí.
A la viola dèbil,
al girasol altiu,
mortalla són comuna
los tendres gessamins.
És en florida esfera
fragant emperatriç
efímera de nacre,
cometa de carmí.
Ni sa guarda espinosa
ha pogut encobrir
a la invisible Parca
de sa verdor lo fil.
Des del més noble lliri
fins al clavell més viu,
totes les flors acaben
sols de l’haver florit.
Si fuig la nit vençuda,
en va l’alba se’n riu,
pus que venja lo dia
les mengües de la nit.
No canten la victòria
los ocellets festius,
si causa son eclipse
qui la fa resplendir.
Del temps lo gran monarca,
del temps no s’eximí,
si principi de viure,
exemple de morir.
D’esta manera passen
mos dies fugitius,
que no els tinc per mos dies,
pus són los que no tinc.
Si per los que passaren
altres han de venir,
uns són de l’esperança,
los altres de l’olvit.
Mes olvit favorable
contra mals envellits
que, renovant memòries,
aumenten lo perill.
Desconec la figura
de mi mateix en mi,
tots los colors confusos,
mudats tots los perfils.
Tan lluny d’aquella imatge
del gran pintor diví,
que sols la pot conèixer
qui la pot corregir.
Anticipat cadàver,
si no sepulcre trist,
de mortes altiveses
i de cuidados vius.
Del llum resten les ombres,
del foc la cendra vil,
del cos lo tronc inútil
i del cor lo patir.
Mes, pus la vida tota
és un punt infeliç,
pensem en altra vida
que és nostra fi sens fi.
 


Francesc FONTANELLA, Antologia poètica, Ed. Curial, Barcelona, 1998.
~