Manel Garcia Grau
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui



 

 

Manel Garcia Grau
(Benicarló, 1962 – Castelló de la Plana, 2006)


VELLA HISTÒRIA A L’HOTEL SOCIETY
UN ALTRE GÈNESI, SI US PLAU
NO TRESPASSING
~


















 
 

VELLA HISTÒRIA A L’HOTEL SOCIETY
 

                                           Vaig sense tindre en realitat ni alegria, ni amor, ni llum,
                                           entre les nues engrunes del món.
                                                                                      RAY BRADBURY

A l’hotel Society —carrer Vell Món, número seixanta-nou— tres bagasses 
s’arreceren sota l’escalfor d’un llum vermell i d’una trista espera:
són la puta Dissidència, la puta Revolució i la meuca Opulència.
La primera, jove i atractiva, gairebé no té treball: és altiva i esquiva,
exigent en la tria de l’home o de la dona i altament coneixedora 
de l’art i la tècnica del seu ofici. Un dia la visità el Senyor del Sant Poder, 
mascle xulo del barri de la Violència, i li proposà certs negocis.
Al negar-se la Policia de la Realitat la detingué: passà molts dies a la presó
i rebé tortures de mans del Botxí de la Justícia.
La segona, vella i desendreçada, es mira a l’espill entre la deixadesa
d’unes parets esquerdades i repintades. Els seus pocs clients 
saben que ve del poble, és poc educada i la creuen mig boja:
sempre que pot surt de la cambra per anar-se’n a contemplar les estreles.
La tercera, enjoiada i creguda, és la més sol·licitada: bufona i refinada,
els clients diuen que saben que fou a un col·legi privat,
va viure molts anys a la Ciutat dels Rics Prodigis
i té allò que els homes en diuen tindre classe, 
però el seu embruix desapareix quan el client engominat se n’adona 
dels pots de maquillatge que porta a la cara, dels pits de silicona, del lifting
i de la perruca rossa, casposa i bruta, que es posa cada nit per sortir a escena.
                                 A vegades les visiten la meuca Esperança i la puta Resistència
i es conten antigues històries de quan els homes eren més mascles,
més atents i més interessants. «Ara —diuen— sols volen follar
com ho fan a la televisió i et conten maldecaps rutinaris i avorrits,
ah, aquells temps en què els homes et feien sentir com una reina
ja no tornaran…»
En aquell hotel de mala mort les tres bagasses recorden vells temps
i esperen, des de fa molts anys, que algú se les emporte
fora d’aquella ciutat emmirallada i hipòcrita:
saben que, en algun altre lloc, la puta Utopia i la puta Llibertat
els van parlar d’un bordell
                                           —carrer de la Benaurança, xamfrà amb la via d’Ítaca—
on els homes les tractaven amb dignitat i senzillesa
sota l’escalfor d’una llum diferent, blava i fulgent, regentat per la senyora Poesia 
i estimat entre les roses i els focs d’una vida creativa i profunda.

Si algun dia visiteu el Society
—recordeu: pany de la Veritat, cruïlla Existència amb Ideal,
entre l’avinguda del Somni i la travessera de la Persistència
encara les trobareu. I no oblideu tractar-les bé:
pagueu-les sempre al comptat i deixeu 
que us omplin de desig i d’atzurs les vostres mans receloses.


Manel GARCIA GRAU, Anatema, Ed. Bromera, Alzira, 2001.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

UN ALTRE GÈNESI, SI US PLAU
 

La primera nit Dante s’alçà, insomne, i creà el Paradís.
Abans, però, va bastir, quimèric i adust, una nova vida 
sota l’encens i el miratge de la pròpia vida 
i es va lliurar als plaers fulgents d’uns ulls d’ivori 
sota l’estrall i la fronda dels nous pecats capitals. 
A la segona nit va comprendre que la felicitat era impossible
i donà als mortals el terror i el goig del Purgatori:
llavors llaurà els mots amb la sang dels Déus
i esperà que l’aigua i l’argila habitaren els somnis 
dels homes.
                    Durant la tercera nit, demanà clemència al Sant Ofici
i sirgà els noms de l’ombra i la carn:
no hi va haver cap resposta entre els cants proscrits de l’ànima
i el cos vagà irredempt creant els versos i l’heretgia.
A la quarta i cinquena nits els digué el nom al Pare,
al Fill i a tots els esperits mentre dormien a la cambra luxosa
del Gran Sacerdot i, després, perdonà als mortals
perquè, efectivament, mai havien sabut el que havien fet.
Durant la sisena nit, fart de tant d’hipòcrita i tant de xarlatà,
irat entre tanta crueltat vinclada sota el lluent encís de l’or 
i esverat pel rostre bellíssim de la dona senzilla 
que l’esperava a la cambra prohibida
prop del PonteVecchio, creà l’Infern: 
des de llavors el crit mai no va tornar a ser crit,
ni la rauxa ni la brosta no van tornar a portar l’aroma d’espígol
entre les llambordes, ni cap esguard ha oblidat mai més
que la mort i l’estigma són l’encaix del cos entre la pols
del viure.
                 Una vegada contemplà la seua obra descansà.
I veient-la tan imperfecta i habitada
pensà en girar fulla i continuar-la sota el beuratge de l’escurçó
i l’encalç d’aquella dona fiorentina brodat entre les parpelles del desig
i guarnit més enllà dels delmes i la desesperança: 
des de llavors l’ànima té ànima, l’heretgia sap de l’heretgia,
l’aigua sap del glop i de la set, el mot sap el nom del mot,
la mirada sap de l’esguard de la dissidència, la bellesa
té carn i pedres sota la carn i les pedres de l’antiga ciutat,
el corrent de l’Arno sap de les barques de plaer esventrant-se
contra els cants llefrosos i llepaires 
de tots els falsos escrivans i bocamolls i profetes.

Dante, per fi, es retirà a la cambra.
I des d’aquella nit la paraula, tenaç i embriagadora, sap de l’home 
cercant-se entre els vastos senyorius de la misèria.


Manel GARCIA GRAU, Al fons de vies desertes, Ed. 62, Barcelona, 2002.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

NO TRESPASSING
 

No a la melsa del silenci més mesell 
ni a la falsa resistència de la prudència.
 

No al fang de milers de refugiats 
ni a la venjança dels sorolls i les seues ombres.
 

No a la pèrdua de la pell de les paraules: 
sols els noms beuen la saba sota l’escorça. 
 

No a la terra erma del màrqueting més golafre 
ni a l’aturall sinuós de la seua vanitat.
 

No a la baixada dels tipus d’interés de la consciència 
ni al seu toll d’aigües seduïdes.
 

No a la revolta de sang i àguiles: 
el corcó també es menja el tron dels dèspotes.

No a cap Pax romana: Espriu, Estellés i Llompart 
encara fiblen el tremp de l’espígol.

No a la serp que, voraç, devora la llibertat 
i escup el verí sobre la galerna de pau.

No al perill de no ser commogut per res: 
l’esguard còmplice crida a la revolta.
 


Manel GARCIA GRAU, La mordassa, Ed. Perifèric, Catarroja, 2003.
~