VELLA
HISTÒRIA A L’HOTEL SOCIETY
Vaig sense tindre en realitat ni alegria, ni amor, ni llum,
entre les nues engrunes del món.
RAY BRADBURY
A l’hotel Society —carrer Vell Món,
número seixanta-nou— tres bagasses
s’arreceren sota l’escalfor d’un llum vermell
i d’una trista espera:
són la puta Dissidència, la
puta Revolució i la meuca Opulència.
La primera, jove i atractiva, gairebé
no té treball: és altiva i esquiva,
exigent en la tria de l’home o de la dona
i altament coneixedora
de l’art i la tècnica del seu ofici.
Un dia la visità el Senyor del Sant Poder,
mascle xulo del barri de la Violència,
i li proposà certs negocis.
Al negar-se la Policia de la Realitat la
detingué: passà molts dies a la presó
i rebé tortures de mans del Botxí
de la Justícia.
La segona, vella i desendreçada, es
mira a l’espill entre la deixadesa
d’unes parets esquerdades i repintades. Els
seus pocs clients
saben que ve del poble, és poc educada
i la creuen mig boja:
sempre que pot surt de la cambra per anar-se’n
a contemplar les estreles.
La tercera, enjoiada i creguda, és
la més sol·licitada: bufona i refinada,
els clients diuen que saben que fou a un
col·legi privat,
va viure molts anys a la Ciutat dels Rics
Prodigis
i té allò que els homes en
diuen tindre classe,
però el seu embruix desapareix quan
el client engominat se n’adona
dels pots de maquillatge que porta a la cara,
dels pits de silicona, del lifting
i de la perruca rossa, casposa i bruta, que
es posa cada nit per sortir a escena.
A vegades les visiten la meuca Esperança i la puta Resistència
i es conten antigues històries de
quan els homes eren més mascles,
més atents i més interessants.
«Ara —diuen— sols volen follar
com ho fan a la televisió i et conten
maldecaps rutinaris i avorrits,
ah, aquells temps en què els homes
et feien sentir com una reina
ja no tornaran…»
En aquell hotel de mala mort les tres bagasses
recorden vells temps
i esperen, des de fa molts anys, que algú
se les emporte
fora d’aquella ciutat emmirallada i hipòcrita:
saben que, en algun altre lloc, la puta Utopia
i la puta Llibertat
els van parlar d’un bordell
—carrer de la Benaurança, xamfrà amb la via d’Ítaca—
on els homes les tractaven amb dignitat i
senzillesa
sota l’escalfor d’una llum diferent, blava
i fulgent, regentat per la senyora Poesia
i estimat entre les roses i els focs d’una
vida creativa i profunda.
Si algun dia visiteu el Society
—recordeu: pany de la Veritat, cruïlla
Existència amb Ideal,
entre l’avinguda del Somni i la travessera
de la Persistència
encara les trobareu. I no oblideu tractar-les
bé:
pagueu-les sempre al comptat i deixeu
que us omplin de desig i d’atzurs les vostres
mans receloses.
Manel GARCIA
GRAU, Anatema, Ed. Bromera,
Alzira, 2001.
~
UN
ALTRE GÈNESI, SI US PLAU
La primera nit Dante s’alçà,
insomne, i creà el Paradís.
Abans, però, va bastir, quimèric
i adust, una nova vida
sota l’encens i el miratge de la pròpia
vida
i es va lliurar als plaers fulgents d’uns
ulls d’ivori
sota l’estrall i la fronda dels nous pecats
capitals.
A la segona nit va comprendre que la felicitat
era impossible
i donà als mortals el terror i el
goig del Purgatori:
llavors llaurà els mots amb la sang
dels Déus
i esperà que l’aigua i l’argila habitaren
els somnis
dels homes.
Durant la tercera nit, demanà clemència al Sant Ofici
i sirgà els noms de l’ombra i la carn:
no hi va haver cap resposta entre els cants
proscrits de l’ànima
i el cos vagà irredempt creant els
versos i l’heretgia.
A la quarta i cinquena nits els digué
el nom al Pare,
al Fill i a tots els esperits mentre dormien
a la cambra luxosa
del Gran Sacerdot i, després, perdonà
als mortals
perquè, efectivament, mai havien sabut
el que havien fet.
Durant la sisena nit, fart de tant d’hipòcrita
i tant de xarlatà,
irat entre tanta crueltat vinclada sota el
lluent encís de l’or
i esverat pel rostre bellíssim de
la dona senzilla
que l’esperava a la cambra prohibida
prop del PonteVecchio, creà l’Infern:
des de llavors el crit mai no va tornar a
ser crit,
ni la rauxa ni la brosta no van tornar a
portar l’aroma d’espígol
entre les llambordes, ni cap esguard ha oblidat
mai més
que la mort i l’estigma són l’encaix
del cos entre la pols
del viure.
Una vegada contemplà la seua obra descansà.
I veient-la tan imperfecta i habitada
pensà en girar fulla i continuar-la
sota el beuratge de l’escurçó
i l’encalç d’aquella dona fiorentina
brodat entre les parpelles del desig
i guarnit més enllà dels delmes
i la desesperança:
des de llavors l’ànima té ànima,
l’heretgia sap de l’heretgia,
l’aigua sap del glop i de la set, el mot
sap el nom del mot,
la mirada sap de l’esguard de la dissidència,
la bellesa
té carn i pedres sota la carn i les
pedres de l’antiga ciutat,
el corrent de l’Arno sap de les barques de
plaer esventrant-se
contra els cants llefrosos i llepaires
de tots els falsos escrivans i bocamolls
i profetes.
Dante, per fi, es retirà a la cambra.
I des d’aquella nit la paraula, tenaç
i embriagadora, sap de l’home
cercant-se entre els vastos senyorius de
la misèria.
Manel GARCIA
GRAU, Al fons de vies desertes,
Ed. 62, Barcelona, 2002.
~
NO
TRESPASSING
No a la melsa del silenci més mesell
ni a la falsa resistència de la prudència.
No al fang de milers de refugiats
ni a la venjança dels sorolls i les
seues ombres.
No a la pèrdua de la pell de les paraules:
sols els noms beuen la saba sota l’escorça.
No a la terra erma del màrqueting més
golafre
ni a l’aturall sinuós de la seua vanitat.
No a la baixada dels tipus d’interés
de la consciència
ni al seu toll d’aigües seduïdes.
No a la revolta de sang i àguiles:
el corcó també es menja el
tron dels dèspotes.
No a cap Pax romana: Espriu, Estellés
i Llompart
encara fiblen el tremp de l’espígol.
No a la serp que, voraç, devora la
llibertat
i escup el verí sobre la galerna de
pau.
No al perill de no ser commogut per res:
l’esguard còmplice crida a la revolta.
