Jaume Gassull
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Jaume Gassull
(País Valencià, ? – ca. 1515)


LA BRAMA DELS LLAURADORS DE L’HORTA DE VALÈNCIA
AL REVEREND MOSSÉN FENOLLAR, COM A PROCURADOR D'EN MORENO
~


































 

 
LA BRAMA DELS LLAURADORS DE L’HORTA DE VALÈNCIA
CONTRA LO VENERABLE  MOSSÉN BERNAT FENOLLAR, PREVERE
[Vegeu postil·la]

Estant de repòs, vetlava ma pensa,
portant-me record de coses passades;
dels mals i dels béns que amor me dispensa
ab goig i tristor fent jo recompensa,
sumava lo temps per anys i jornades
quan, sentint remor les mies orelles,
dubtava si era cantar de cigales
o so de sancerros, tifells o esquelles,
o veu de persones, o eixam d’abelles,
o passa de grues, o corbs, o cucales.

I estant en est dubte, quan més s’acostaven,
ixquí en la finestra del meu escriptori
i viu pel barranc avall devallaven
d’armats tals esquadres que cert me semblaven
algun gran roïdo o gran rebombori,
llançant les paraules a lliures i arroves,
que em sembla tenien entre ells molt gran cisma,
que els uns ab los altres fent contres i proves
ab molt gran desodi venien a noves,
que em par que en l’alfòndec oís la morisma.

I ab l’arc en la mà, cuití tost defora,
un pas davant altre, mostrant passejar-me,
per veure i sentir la tal via-fora;
i sens molt trigar, tant sobtí aquella hora
vers ells caminant, que vaig atansar-me.
«Mossényer, la vostra —los uns me digueren—,
i Déu vos mantinga i us llargue la vida»,
e jo, «Déu vos ait» dient-los, d’on eren
tantost responguí, i ells respongueren:
«Mossényer, d’a cens d’aquesta partida.»

«Oïu-me, si us plau, vosaltres sus ara,
puix só arribat ací de ventura:
quin és lo perquè que ab tanta gatzara
anau remorats, i ab tal gara-gara
que el cor de qui us ou meteu en pressura?
Ha-us algú fet sobres molt demasiades?
o han-vos llevat de l’aigua la tanda?
o anau a trencar assuts o parades?,
car no sens gran causa veig jo volotades
a totes les gents, deçà d’esta banda.»

«Mossényer senyor, si no us ho parlàvem,
la vostra mercé tampoc no ho sabria;
mas, puix que voleu saber on anàvem
ni tota la cosa de què raonàvem,
sens vot d’aquests altres jo no us ho diria.»
I així entre ells parlant, de mi allunyant-se,
crec jo que pensaven si dir-m’ho devien,
i a cap d’un poquet a mi acostant-se,
puix jo els viu tornar, vers ells jo m’atanse
per veure ço que ells a mi dir volien.

I dix u dels pròmens, ab veu entonada:
«Sapiau, mossényer, que antany, no ha molta,
en contra nosaltres, sens pus, fo donada
una... (com li diuen?) sentença malvada
(puix vostra bondat nos ou i ens escolta),
la qual fo d’inics i de molts ultratges
i en gran vituperi de tots i gran gangle,
car ella ens bandeja los nostres llenguatges;
per on s’han mogut los nostres coratges
a fer que, d’hui més, de nós ningú es jangle.»

E jo els responguí: «Qui és lo coronista
que us ha enfellonits ab eixa sentència?»
«Mossényer meu, no —dix ell—, no és jorista,
mas ans és prevere, i molt gran coblista,
i és d’esta Seu d’ací de València.
Té nom tan revés (mal dogal l’estire!)
que bé encertillar me par que el poguera:
“fenoll”, o “espígol”, me par que retire.»
Dic jo: «Fenollar.» «Oh llamp que el regire,
que ver vós dieu —dix ell—, car ell era!»

«Al cap de la llengua me par que el portàveu,
que jo estic pasmat com no l’escopíeu;
mas, puix sé qui és, vejam on anàveu
ni què per això fer delliberàveu,
que en est dubte estava com viu que veníeu
de punta en blanc.» «Tot dret a sa casa
de volta-volut anam a cercar-lo,
i a da-me’n i pren-te’n, i a foc i a brasa,
i al bell trico-traco, i a bon tall d’espasa
fins n’ixquen eixutes, molt bé castigar-lo.»

«O, val Déu, germans —dic jo—, i no ho fésseu
ni en tanta angoixa per res no us posàsseu,
i, ab tot que raó molt més ne tinguésseu,
contra ningun clergue nul temps permetésseu
de fer tal escàndil, ni anc ho pensàsseu;
mas sols un poquito vullau reposar-vos
i vostra furor un poc ara cesse,
perquè, Déu aidant, jo puc bé aidar-vos,
que més no us caldrà d’això curruixar-vos,
si tots sou contents que jo m’hi entravesse.»

«Plaer hi trobam i plau-nos, mossényer,
que us hi entravesseu, i haurem-ho a gràcia
per ço que ens façau valer i atényer
que els nostres parlars no ens vullen constrényer,
i aprés, del restant, fareu lo que us plàcia.»
I en tal delliber, puix tots hi assistiren,
partint-se de mi, ab cants i grans grites
deçà i dellà tantost s’espargiren
tornant a les viles i llocs d’on partiren,
les quals són aquestes ací sotascrites:

Torrent, Alaquàs i de Vistabella,
Picanya, Mislata, de Quart i d’Aldaia
i de Benetússer, Moncada i Godella,
d’Albal, d’Alfafar, Patraix i Xilvella,
i de Almussafes també, i d’Alboraia
i de Catarroja, Russafa i Sollana,
també d’Espioca, Carpesa i Paiporta,
de Massamagrell i de Meliana,
de Benimaclet i de Borriana
i, per abreujar, de tota la horta.

Venien armats en tantes maneres
que no puc estar del tot no us escriga:
ab uns marrassans i espases roperes
i molt engaltades les grans cervelleres
i, en guarda del nas, cascú una espiga,
portant les cuirasses damunt ben esteses,
sens cloure ni estrényer corretges ni baldes,
cuixots i sagnies de calces flandeses,
cuirasses prou altes de tall, genoveses,
que fins als genolls los pleguen les faldes.

I ab dards i ses llances i esgarradores,
rodelles també, i prou taulagines
i ronques i dalls i bones fitores
i bons galandarts, baslarts, podadores,
broquers de set rodes i grans pavesines,
espases cassudes i bons maneresos,
estocs i grans atxes i bones visarmes,
gorjals i manyoples del temps que els francesos
usaven los muscles i contra els inglesos
molt més que no ara exercien les armes.

Veuríeu punyals i espases guarnides,
crueres i poms del temps de les xapes,
olent a resclum les dargues podrides,
i de les ballestes les cordes florides,
i, en los pavesins, forats i grans trapes.
Qui porta la llança ab l’asta corcada
i plena de pols i polls de gallina,
qui porta cuirassa del tot desllandada,
qui porta la espasa tan fort rovellada
que traure no en pot per res la baïna.

Qui porta carcaix no hi porta les tretes,
qui porta tornet no hi porta tellola,
qui porta cordells en lloc de tiretes,
qui porta les calces tan justes i estretes
que prest als garrons lo pes les assola.
I a tal lo pessiga la cota de malla
que fa personatges torcent-hi lo morro,
i tal s’és armat per a la batalla
que par, embotit, un home de palla
que està per al bou plantat en lo corro.

I gent de tal forja, que sembla que fuja
o que ja se’n torne del mont de Calvari,
les armes untades, per por de la pluja,
de calç i de cendra, de fum i de suja,
mostrant que la cuina los era l’armari,
la u se afluixa i l’altre flastoma
al trist cuirasser, de culpa delliure.
Per veure tals gestes, d’ací fins en Roma
iríeu a peu, car no es pot per ploma
la tal visió pintar ni descriure.

Doncs, vós, reverend, puix veu que a mi toca
la part de aquestos per ara defendre,
puix dret i justícia en tot los advoca,
tallau del juí les rames i soca,
car res no és mal dit si mal no es vol pendre.
¿Sou vós mustassaf d’aquestes mesures,
que enventariau d’aquestos los actes?
o sou femater plegant les bassures?
o sobrejuntero, que ab grans desmesures
rompeu les antigues usances i pactes?

En què us perjudiquen, aquests, ni us ofenen,
que així els voleu córrer mortalment la terra?
Puix ells los se parlen i ells los s’entenen
i ells los se crien i ells se n’avenen,
a vós, qui us hi mescla, en fer-los tal guerra?
“Teniu-me aquest ase, metré’m en lo bando”
lo fet vostre em sembla, mossényer, que sia,
puix ab tal cautela i calla-callando
voleu usurpar-vos lo ceptre i lo mando
i metre divorci a on no us calia.

Si d’ells vos romanen grans malenconies
del temps ja passat, no els deu això noure,
puix no són blasfèmies tals mots, ni heretgies,
ni contra vós menys són grans vilanies
que us deguen a ira mortal així moure.
Car, què us toca a vós si l’u diu “ja el gafa”
i l’altre “jaqueix-me, puix veus que a tu em prostre”,
i l’altre a la burla li posa nom “nyafa”
i “ab un cudolàs lo xafa i esclafa”,
i “ab això meu reguem això vostre”?

Ni vull que en passeu treball ni fatiga,
mas que romangam almanco a la mira,
ni “ell se trespon”, ni “ell me paltriga”,
ni “cal que us ho faça”, ni “cal que us ho diga”,
ni “no hi cal coixí”, ni “sí hi cal cadira”,
ni “no us cal capell”, ni “no us cal corasses”,
ni “no us cal cosir, que està a la revessa”,
ni “no t’ho cal fer”, ni “cal que m’ho faces”,
ni “cal caragols”, ni “cal carabasses”,
ni encara llentilles, puix tinc fava fressa,

ni “ja fo tramés”, ni “fo tras lo lladre”,
ni “fo tret del pou”, ni “cal cota aquesta”,
ni “ell fo triaga”, ni “cal que tant lladre,
compare, ruixau-lo ab cua d’aladre”;
i per “no n’hi ha”, “colló no n’hi resta”;
i “fo travat l’ase, i encara maixcava”,
i “fo triat d’anques en molt gran rabera”,
i “al trunfo te’l juga, que tot ho guanyava”;
doncs, “si trunfo té, per què no el jugava?”,
que ara, per “deüna”, “molt bé estic encera”.

Ni “jo el m’he engolit” ni “ell lo se traga”,
sorbiu-ne un glop, ni “sényer, ja em colgue”,
dentera me’n ve, ni “cala la braga”,
ni “ara me’n dine”, ni el mot “de baldraga”,
ni “jo s’ho faria, compare, mas folgue”,
ni “lo reverend prou bé ho recita”,
ni “ja em só escapat”, i no és impossible,
ni “cal que hi anem”, “d’això no en fas fita”,
i “no picoteges, que prou està trita”,
mas encara això “és cosa fatible”.

Ni “ja estic ungat” ni “ell ensopega”
i “el dard ab gangalles i bona virolla
s’és tret a mallol”, “la porta ensodega”,
i “el temps s’engurgusa” i “tot m’ho sorrega
ab l’enmescuït, que res no hi afolla”,
i “l’empollastrit” i “tot s’enllafarda”,
i “el met borra en bast”, que molt s’acostuma,
i l’u “les hi perxa”, i l’altre “l’albarda”,
i “de fit a fit la fita i aguarda”,
i “met-n’hi bon raig, que tot se consuma”.

Ni “encara llamp te fira i soflime”,
i “mal aire et toc, torçó que t’estrenga”,
i “allà mal traïdor sobtós te llastime”,
i “fic que te fic, te bloque i arrime”,
de males adives prec Déu te comprenga,
i gint i suau “s’acatxa i s’aplata”,
i “fo trista hora d’aquella jornada,
que a mi encara, llas, lo cor me n’esclata,
perquè encara Llot no fo tras la mata
quan ja la profembra en sal fo tornada”.

Aquests i molts altres tan llisos vocables,
qui pot defensar no sien d’admetre?,
puix són a la vista i al toc agradables
i al gust i a l’oir així delitables
que en ceda i en llibre se deuen tots metre.
Però no els coneix qui bé no els remuga,
i així la finor d’aquells tan poc senten;
mas qui els escorcolla i els tria i espluga
veurà que no deuen ab mà tan feixuga
esser maltractats, puix tant representen.

Doncs, puix que les coses del món raó volen
i en res la raó per res no vol força
i aquests de tal pèrdua se planyen i dolen,
donau vós tal orde que prest se consolen,
puix bona equitat la part d’ells esforça.
Llevau-los les traves, fluixau lo cabestre,
jaquiu-los anar a regna ben solta,
i de tals deixebles jamés siau mestre,
que, per molt que fósseu subtil i més destre,
eixir no en poríeu sens molta revolta.

I contra tals gents, prohòmens i savis,
aquestes empreses, mossényer, deixau-les;
puix los ho mostraren sos pares i avis
i ho han heretat de sos rebesavis,
deixau-los usar tals mots i paraules
i no tempteu Déu i la paciència
de gent tan enorme, cruel i salvatge,
i no els llimiteu, mas dau-los llicència
i prest revocau aqueixa sentència,
i, als mots bandejats, donau-los guiatge.

Mas si en mes cobles vostra reverència
algun mot hi troba que no és de paratge,
jo us prec no ho prengau ab impaciència,
mas que ho reputeu a ma negligència,
puix veu que no ho dic per fer-vos ultratge.

Car diu-se que més que la pestilència
s’agafa i apega lo mal de bocatge;
per ço ara en veig en mi esperiència,
que, aprés que a València neguí la presència,
ací m’han pegat tals mots i llenguatge.
 
 

~


 
 
 
 
 
 
 


 
 

ESCRIU LO MAGNÍFIC MOSSÉN JAUME GASSULL, CAVALLER,
AL REVEREND MOSSÉN FENOLLAR, COM A PROCURADOR
D’EN MORENO
 

Report d’unes noves me força que us diga
lo que ja no puc cobrir ni callar
com veig, reverend mossén Fenollar,
voleu ab tot hom tenir enemiga,
i, cas acordat, cercar mil baralles,
debats i porfídies, contrasts i qüestions,
passant tots los punts, los térmens i ratlles
per fer que prevalguen les vostres raons.

Si en vostre jovent cercàveu revoltes,
quan vós fes la Brama també com ral quaix,
encara que fésseu llavors alt o baix,
lo temps, la edat, cobrien tals voltes;
mas veure que us dure fins ara el mal vici
i no us esmeneu de pràtiques tals!
Voleu de diable usar de l’ofici,
trepant, pessigant, cercant tostemps mals.

I, per lo que us ame, lo cor no em comporta
callar lo que vull ojau vós de mi,
i més recordant-me per vós què em seguí
en dies passats defora, en l’horta,
en l’any de les morts, quan vós dels pagesos
hagués bandejat los mots casolans:
jo sé quins estaven, quant braus i encesos,
si jo no hi hagués tengudes les mans.

I encara voleu vós fer inventari
dels actes i vida de qui no us coneix,
i gens no pensau que no us ho mereix
ni quant és bon home i digne notari.
Per ço jo us suplic, perquè altra vegada
en altra congoixa semblant no us trobeu,
vullau recordar-vos que en boca serrada
no hi entra la mosca, com vós bé sabeu.

Per uns olivars o peus d’oliveres,
que no sé si fan olives de llor,
voleu malcorar i metre mal cor
a qui les conrea en moltes maneres,
dient-li raons que són escusades,
i més per a vós, segons quin estau,
que ja, diu la gent, ab vostres pedrades
dreçades a ell, a vós encontrau.

I a mi en estrem, mossényer, me pesa
(i tant que no ho baste del tot encarir)
que, en mal ni en bé, negú puga dir
que vós no tingau la llengua cortesa;
i l’u diu que ho feu de pura enveja,
i l’altre, que és tal lo vostre costum,
i l’altre respon que és cosa molt lletja
que prenguen de vós, en lloc de llum, fum.

Ferit crec que sou del mal de Ximeno,
com veig que la rata acaça al gat:
si vós en lo nàixer vos sou avançat,
quin mal vos hi mir lo bo de Moreno?
Tornau, reverend, tornau a la ratlla;
mirau-vos, mossényer, un poc a l’espill,
i no direu oncle al qui en la talla,
en dies i en obres, vos pot ésser fill.

Consell haveu dat a qui no el demana;
per fur d’aquest regne, cinc sous li deveu.
Mas ja sé què ho fa: que, puix no podeu,
voldríeu que tots perdessen la gana.
Comunament vem, tantost que el temps passa,
se pega l’enveja molt més que el rovell.
Clamau-vos de vós, que us sou cuitat massa
ab «no hi puc fer pus», com feia en Borrell.

Car bona us diria que fósseu, mossényer,
tallat de tal lluna com és lo Joan,
i, almenys, no rebent en ell tal engan,
no crec tan avant vos véssem empényer.
I encara en daríeu la clotxa de ales,
i ab ella, de tornes, lo vostre serró,
i no us gastaria lo pes de les bales,
dels anys que teniu, tan fort lo gipó.

Que no sé què hi veu en ell vós, fins ara,
per on lo dejau tenir en tan poc;
que jo crec que basta passar tan bé el joc
que no restaria deutor de la tara,
car veig de bon melis la mostra defora;
si dins és corcada, això jo no ho sé,
mas crec que porà, a llegua per hora,
anar a son pas encara molt bé.

Puix ell no us demana favor ni ajuda,
a vós qui us consella passar tan avant?
Que em par que voleu posar a l’encant
la força que vós teniu ja perduda.
Renom de bon metge voleu vós, i fama
(si hi creu molt guanyar, usau-ne pels dos),
i, a mal de renyons, faixau vós la cama
(si mai lo guariu, jo pague per vós!).

¿Haveu-ho llegit en cartes molt velles,
o en l’Avicena, o en l’Hipocràs?
Jo no sé nengú que no s’enganàs
en veure de vós tan grans maravelles.
Moreno son mal confessa, i atorga
que està en lo desig tan fundo com veu;
i sense eixarops donau-li vós porga?
En lloc de guarir-lo, matar-lo voleu!

No crec que n’ixcau per ara bon mestre
ni sé què s’és fet lo vostre saber,
car veure los trets tan lluny del paper
senyalen no ésser de home prou destre;
doncs, pràtiques tals, mossényer, deixau-les,
que vós per a elles no sou de son for,
car mai ab eixarms, conjurs ni paraules
he vist jo guarir de basques de cor.

Si vós lo jutjau segons vostre força,
en cert, reverend, gran erra preniu,
car veig-lo anar asit i tan viu
que mostra tenir molt prima l’escorça,
i el caragol seu deu ser lo d’en Maura,
que pren ab les baves les mosques al sol,
i, on fica la banya, tant cava i llaura
que moltes vegades forada el trespol.

D’uns gats que hi ha llépols me sembla que sia;
que, si dins en l’olla pot metre lo cap,
per molt que li diguen «xo!», «fora!» ni «sap!»,
jamés del llepar deixar se sabria,
i així com uns gossos que són d’una casta
que diu lo refrany: «Criat de l’Urgell,
que ans que mai deixe lo mos de la pasta,
cent mil bastonades podeu dar en ell.»

I el gat ab gest simple prou voltes arrapa,
i tots dies vem mentir los senyals,
i moltes vegades trobam menestrals
i bons bevedors davall mala capa.
Deixau-li, doncs, vós menjar les olives,
que més que l’estruç té fort lo ventrell,
puix per a guarir-li aquelles adives
no li satisfà lo vostre consell.

Perquè, ben mirada la pràtica sua,
jo el veig molt conforme al bon esquirol
que, estant a la pluja, a l’aire i al sol,
s’adarga i es cobre tostemps ab la cua.
I tinc, per ma fe, per cosa molt certa
que, d’algunes bregues en què s’és trobat,
encara li resta anar «alaerta»,
portant de continu lo dard embagat.

Puix canes ni banyes per dies no vénen,
jutjau per les obres i no pels cabells,
majorment que hui dels jóvens i vells
les dones repelen, agafen i prenen,
e quan los vells fluixen, llavors elles tiren
a casa lo moble, la roba i diners,
car bé sabeu vós que, els qui bé ofiren,
aquells a l’estola arriben primers.

Car no és lo temps qual ésser solia
com vós d’aquest hàbit anàveu vestit,
que de la cançó que déieu de nit
ab un «gran mercés» pagaven de dia,
i, ab un ramellet i ab una floreta
que us dava la dama, restàveu content,
pensant que teníeu soberga bestreta,
i així us governaven de fum i de vent.

I aquelles amors se deien beneites,
car no s’encantaven a qui hi dóna més,
ni estaven les dones sobre l’interés
de nit ni de dia, vetlant ni asseites.
I ab tot que mai fon amor raonable,
car mai per raó amor se regí,
si en vostre temps la ves variable,
poc ferma i fràgil, pitjor està hui,

segons lo que jo puc dir ni escriure,
mas sol per oïda, que alre no hi sé,
ab tot que jamés un dia de bé
m’he vist, per a veure’m, de pena delliure.
E hui ja no s’usa que molt se detinga,
perquè l’esperar no els porte afany;
mas, si hi ha què pendre, desitgen que vinga,
e, puix sia prest, si es vol en mal guany.

Si contra l’amor valgués saviesa,
saber ni lo seny, ni menys la edat,
és cert que David se’n fóra guardat;
mas veig que els més savis jamés l’han entesa.
Puix no ignorau lo text ni la glosa
de quant vos puc dir, ni menys lo secret,
usau lo refrany: «No sap on se posa,
en qui ni per què, amor ni lo fred.»

I, ab tot que per jove no es deja entendre,
car prou se coneix que va cap avall,
posar no el deveu tan poc en lo ball,
que entre els espatlats se puixa compendre;
car bé conec jo que els vells que hui s’usen
i tenen bon cor bravegen tostemps,
i aprés ells mateixos s’enculpen i acusen,
com volen dels jóvens seguir los extrems.

I aquests, entre l’any, alguna vegada
si passen carrera per un bell delit,
encara que els faça aprés mal profit,
alegres ne resten, d’haver-la passada;
però, si és forçat que tornen a córrer,
ab tanta congoixa s’aferren als crins
que, per molt que els vulla fortuna socórrer,
prou mala jornada daran als rossins.

Si ell és d’aquests que fan tals mesures
(que prou, per la mostra, també no ho descrec),
a vós què us hi va que porte son plec
lo cloure el contracte a mitges costures?
Doncs, no li bequeu sobre la berena
en dir-li què fa, si pot o no pot,
que prou té què fer de mala faena
si, sense menjar-ne, bestrau a l’escot.

I així es pot bé creure que sia possible
lo sí com lo no, segons va lo temps,
que tant veig les coses anar pels extrems
que res jo no dubte esser impossible;
e no façau cas si ella se n’alta
si el deu o no el deu voler ni amar,
que, estant la raó en elles malalta,
prou voltes se’n poden los comptes errar.

Perquè hui les dones estan malveades
en fer lo revés del que deuen fer
i fan lo que deuen quan no ho han mester,
si mai per desastre ho fan a vegades.
Però, si alguna se’n troba que sia
defora d’est compte, traeu-la’m del viu,
i almenys ab raó per ella es diria:
«Una oroneta tampoc no fa estiu.»

Però, per no perdre lo tranc d’esta dansa,
ni d’esta madeixa lo cap ni lo fil,
mostrar-vos vull jo raons més de mil
per on lo Moreno no deu fer mudança;
perquè, si hi pensau, per molts bons respectes
tantost mudareu de opinió,
si d’estes olives mirau los efectes
ni quant fortifiquen la mia raó.

Olives són fruita portant avantatge
en moltes maneres als altres fruitals,
i d’elles lo suc guareix de molts mals,
i valen les fulles a mal de bocatge,
i, verds o madures, tan grans béns reporten,
i no menys si són olives d’olor,
que el cap i el ventrell apuren, conforten,
preserven d’humor i alegren lo cor.

Olives són fruita que l’oli ix d’elles,
prement i estrenyent-les segons se pertany,
i a Déu i als sants pregam entre l’any
ab molts paternostres semblants a d’aquelles,
dels quals molt se alten i s’ampren les dames,
i d’olis també no resten de buit,
i el dia de Rams beneeixen les rames
de llor d’olivera, car tots fan un fruit.

Olives són bones als cors, i molt sanes,
car mouen i exciten del gust la sabor,
i a voltes afilen tan prim lo raor
que fan molt espesses alçar les capçanes.
Olives són fruita que en l’any se reserva
molt fresca, molt tendra, molt verd i gentil,
i, a causa del bàlsem que tant les conserva,
al preu de la grana compram lo brasil.

Olives són past de tanta dolçura
que en poden menjar los jóvens i vells,
i els metges no el veden als dèbils ventrells
puix sien menjades ab tento i mesura;
i res no hi ha en elles que no aprofite,
car molt bon caliu se fa dels pinyols;
doncs, com se pot dir que no ressuscite
la sua licor als morts caragols?

Car tanta virtut d’aquelles emana
que no pot sens oli cremar lo cresol,
ni menys té sabor sens oli la col,
ni es pot sense oli cardar bé la llana;
per ço, quan la llàntia fa llum esmortida,
se pot bé conéixer, ab justa raó,
que deu tenir l’oli escàs i a mida
o és de la metxa roín lo cotó.

Doncs, puix lo Moreno s’esforça i treballa
cercar del camí la senda i atall
per metre en pollera i en past lo seu gall,
deixau-li menjar lo gra o la palla,
devore si es vol les rames i fulles,
la soca, los brots, lo cor i raels,
car, puix que d’oliva sien par a fulles,
millors li sabran que les canyamels.

Però si a vós, llegint estes noves,
vos creix la saliva o poc o no res,
oint i parlant així de l’arnés,
per res no vullau venir a les proves;
mas si, per ventura, se mou gens la broca,
podeu fer lo compte d’aquell castellà
que, estant mort de fam, al fum de la oca,
tres pans de mitjans en sec se menjà.

  Finida

També si voleu, per lo que us conselle,
que pague per vós los vostres cinc sous,
puix és lo roïdo major que les nous
i vós sou content, de res no m’apelle;
i més, si no us sembla que prou a mi toque
voler-vos reptar, i us par que he fet mal,
puix part tan segura procure i advoque,
si no us ve a compte, restem al cabal.

  Fi

~


 
 
 
 

 

 
 
 
 
 
 
 


 
 
 

POSTIL·LA AL MARGE DE «LA BRAMA...»
 

Per bé que, ara com ara, no m'abelleix acompanyar els textos que incloc en aquest lloc web de notes explicatives de cada edició, faig una petita excepció en aquest cas en atenció a les característiques especials d’aquesta obra.
    Precisament per tractar-se d’una edició destinada prioritàriament a la lectura i no a l’estudi del poema, aquest cas requereix més que no altres una justificació de l’aparat tipogràfic amb què he considerat necessari presentar-lo. El motiu ha estat el fet que una lectura plaent de «La brama» només és possible si es distingeixen clarament, en la «veu» de l’autor, les frases i paraules citades com a exemples de mal ús. Sense aquesta distinció, el discurs pot tornar-se totalment incongruent i incomprensible per al lector inadvertit. Més encara tenint en compte que és precisament en aquests passatges on Gassull juga insistentment amb l’ambigüitat d’unes expressions que, segons el to i la prosòdia amb què seran dites, tindran un sentit o un altre, o que, en començar-les a dir, apunten a un sentit que serà substituït per un altre en completar-les. Es tracta, doncs, d’un poema que només pot desplegar tot el seu potencial expressiu en la seua realització oral, a condició de reproduir l’èmfasi en algunes síl·labes, les pauses i les entonacions que ressalten els efectes buscats per l’autor, però que, pel seu caràcter suprasegmental, solen restar fora de la seua representació escrita.
    Per ajudar a superar aqueix entrebanc, he emprat les cometes llatines («  ») per a distingir, com és habitual, les veus que l’autor posa en boca d’ell mateix o d’altri, en estil directe; però també a les angleses ( “  ” ) per a distingir, en alguna d’aquestes veus, les nombroses locucions o frases esmentades com a tals i que, per tant, no s’entrellacen semànticament entre elles ni amb la resta del discurs en la construcció d’un sentit únic. A més a més, dins d'aquestes locucions he posat en cursiva les síl·labes o lletres que, agrupades entre elles, formen els mots ocults que en la lectura podrien passar desapercebuts. El lector caurà així més fàcilment en les lectures dobles de què són susceptibles molts d’aquests passatges. Per exemple, «...perquè encara Llot no fo tras la mata [és a dir, no s’havia allunyat molt] / quan ja la profembra en sal fo tornada», on el segon vers decanta la comprensió del primer cap a un dels dos sentits possibles, quan l’oient, induït per una elocució entremaliada, podia haver percebut «...perquè En Carallot no fotràs la mata...». A més de vulgarismes lèxics, morfosintàctics o semàntics presentats sense recambra, quan apareixen els mots ocults són quasi sempre fàcils de reconéixer avui: fotre i carall i les seues variants, fonamentalment; però també calcar, que aleshores devia tenir igualment algun sentit escatològic. En algun moment, com que he substituït per la forma avui ortogràfica les grafies que se n’apartaven per mor de la pronúncia, especialment en el cas de les vocals modificades per sintaxi fonètica (com ara en «...cantar de cigales, u so de sancerros...», aquesta conjunció u substituïda ací per o), els mots ocults poden ser menys reconeixedors si això no es té en compte: aquest és el cas de la frase: «...lo reverend prou bé ho recita», el segon (i irreverent) sentit de la qual, ressaltat per una elocució intencionada, seria: «...lo reverend prou beu – recita» (amb una pausa ben marcada en el lloc del guió).
    Té molts altres aspectes dignes d'esment, aquest poema genial, com ara la detallada exposició irònica dels pertrets dels llauradors (aiqueixos «polls [tan grans que, més que polls del cap, semblen polls] de gallina»!) i de les seues peroracions (aquelles redundàncies «mossényer senyor», «plaer hi trobam i plau-nos» amb què intenten elevar el seu dir en dirigir-se a un cavaller!), i la sarcàstica defensa que en fa, que en realitat, com es veu cap al final, on els tracta de bèsties, és un assenyat consell a Fenollar per tal que no es fique en fregalls perillosos, volent donar lliçons de ben parlar a qui no les demana i exposant-se a la fúria d'una gentola tan roïna. Però entrar en aquests detalls ja allargaria massa aquesta nota, i en definitiva són de competència exclusiva de l'agudesa del lector. Al qual estalvie també l'explicació d'algunes correccions textuals no gens agosarades que, si algú les detecta, ben mirades, cauen pel seu pes.
   Com a única salvetat a això darrer, vull advertir que, a tall de broma que no sé si em sabran disculpar els guardians del rigor filològic, m’he divertit inventant-me un vers fals per a suplir el que manca en l’original, que és el que fa cinc de la cobla vuitena. Ho explique així perquè sé que ningú no em creurà que el mateix Gassull me l'ha dictat en somnis. Així que, confessió feta, pecat remut.

València, darreries d’agost de 2003

Torna a «La brama...»