Marc Granell
LA IL·LUSTRACIÓ POÈT&K METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Marc Granell
(València, 1953)

VESPRADA D’AMOR I ÚNICA
MATERNITAT
RAONS DE DESIDENTITAT
VALÈNCIA SOTA LA LLUNA
RÈQUIEM
L’ARRIBADA
ELEGIA
~














 
 

 
VESPRADA D’AMOR I ÚNICA
 
   Llavors va dir-li Jesús...
              MARC, 7, 29


Mira, Joan, l’amplíssima vesprada.
És mentida l’home
i la serp
i l’arbre.
Sols el teu cos i el meu existeixen.
Després ja no. Però em sent
tranquil i els teus llavis
em saben, corren pas a pas
aquesta pell tan feble que suporte.
La teua abraçada és l’única memòria.
Saps?,
hi ha gent que em vol déu
i escriuen
fantàstiques històries que mai no he procurat.
Els poderosos necessiten
l’arma més perfecta.
I seré l’arma més perfecta.
L’engany
és allò que més dura.
I algú, així,
qualsevol dia,
parla aquesta vesprada
on tant t’estime i bese
el teu cos fet de cos i no-res.
 



 Marc GRANELL, Refugi absent, Edicions del Mall, Barcelona 1979.
~

 
 
 
 
 
 


 
 

MATERNITAT
 

Esperant.
Esperant que vinga la mare.
Esperant.
Esperant que escolten. Esperant.
Esperant la nina que prometeren.
Esperant.
Esperant parar taula. Esperant.
Esperant que el pare acabe de mirar el futbol.
Esperant.
Esperant que cresquen els pits.
Esperant.
Esperant brodar l’aixovar pulcríssim.
Esperant.
Esperant l’orgasme. Esperant.
Esperant fer el sopar
per quan l’home torne. Esperant.
Esperant tenir el fill.
Esperant.
Esperant que el fill cresca.
Esperant.
Esperant el metge. Esperant.
Esperant veure Déu.
Esperant.
El rector ho assegurava. Esperant.
Esperant.
Almenys ser pols. Esperant.
 



 Marc GRANELL, Materials per a una mort meditada, Ajuntament de Gandia, Gandia .1980
~

 
 
 
 
 
 
 


 
 

RAONS DE DESIDENTITAT
 

Miraré de fer-me ric
                                     i bell
                                                i poderós,
atlàntic i atlètic,
elàstic somriure d’escuma puríssima,
flexible cos de platja salvatge,
àvid esguard metrallant pupil·les.

Hi ha massa carrers foscos
i vaixells aturats als tolls de la memòria.

¿Sap algú la naturalesa exacta
d’aquest mal de cervell
que envaeix tots els porus
dels somnis?
Tota llei ens obliga a la renúncia.
I, a més, és segur
que en la pròxima mort moriran
també les estàtues.
 



 Marc GRANELL, Exercici per a una veu, Edicions del Mall, Barcelona 1984.
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

VALÈNCIA SOTA LA LLUNA
 

La lluna és més llum aquesta nit.
Rellisca façanes emmudides,
finestres cegues,
carrers cansats.
                             Els teus carrers.
Solitaris i humits com la pell ferida del record.

On la rosa i la veu cridant campanes?

Ara no pots amagar-te darrere de cap torre
ni cercar llavis de fusta on mentir la lloança.

Amb les mans tallades i el cap entre els genolls
beus amb avidesa la sang dels fills que et puden
i t’han fet el ventre ample de traïcions i taronges
podrides entre els dits del ponent i la derrota.

Blanca entre el fem t’alces ben segura
sobre el cos d’un mar adormit, taüt de les estrelles.

Verds enllà, no sents?, sonen petjades.

Has tancat prou fort totes les portes?
 



 Marc GRANELL, Exercici per a una veu, Edicions del Mall, Barcelona 1984.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

RÈQUIEM
 

Petit, el món, monòton, i a més , per sobrepuig,
dia a dia ens presenta la nostra pròpia imatge:
un oasi d’horror dins un desert d’enuig!
                       Charles BAUDELAIRE


Que la pau siga amb tots vosaltres,
germans en l’egoisme i l’estultícia.
Que us siga favorable i acollent
el parany que durant segles hem bastit
sota la pell indestructible de cada innocència.

Són durs els temps i fa bo d’amagar-se
les mans en les butxaques del conhort
propici i estudiat ben a propòsit
per ocultar l’olor de la intempèrie,
del buit sense resposta possible
que ens despulla els camins i la mirada.
No hi ha raons que ens facen sospitar
l’existència imprescindible de la culpa
que, com un bosc conegut i confortable,
hem instal·lat al bell mig de les venes.
I, tanmateix, és la casa on habitem
l’angúnia de saber-nos la mort
quan naixem nascuda a les entranyes.

Potser un dia intentaran clarícies
aquells en qui ens volem mentir perpetus.
Trencaran els panys i colgaran una a una
per sempre més les nostres calaveres
sota l’única i blanca, gloriosa rialla.
 



 Marc GRANELL, Fira desolada, Ed. Columna, Barcelona 1991
~

 
 
 
 
 
 
 


 
 

L’ARRIBADA
 

Cremàrem les naus. Totes.
                                                 També aquella
plena de lluna i gessamí.

La platja era gran, quasi blanca.

N’érem tants, però, que no podíem
moure ni un peu.
                                 Callàrem.

Algú ens digué
amb veu molt dolça
que el mar era el cadàver.

Immòbils,
                    dempeus,
                                       vam aprendre
a morir-nos les paraules una a una.

A poc a poc
tancàrem la mirada.

Quant de temps ha passat, no ho recorde.

De tant en tant
aquella veu tan dolça
ens fa saber-nos perfectes i feliços.
 



 Marc GRANELL, Fira desolada, Ed. Columna, Barcelona 1991
~

 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

ELEGIA
 

Els poetes alemanys van morir a les trinxeres
quan tenien vint anys, divuit anys, setze anys, trenta.
La sang amerà els seus ulls. Després callaren.

Perquè,
què dir?, què solcar?, què resoldre?

Només es resol un problema fictici: un armari.
Només es resol un problema fictici: un negoci.
Només es resol un problema fictici: un semàfor.
Només es resol un problema fictici: una orgia.

Les ciutats s’han tornat poderoses. Tenen pubis
i un cap de vidre amagat als soterranis
on les rates esperen el moment propici.
No hi ha cadàvers.
Tan sols bombolles grises al canal vint-i-cint.

Caldria cavar molt fons per trobar un lliri,
una vena que cantàs,
una ombra.

Si mires et naixen
deserts profunds.
 



 Marc GRANELL, Fira desolada, Ed. Columna, Barcelona 1991
~
 
 
 
 

ñ