WERTHER
Quan va morir Werther jo tenia divuit anys.
Domassos als balcons, címbals,
cançons de festa en la mort.
Estrany cavall blanc!
Els llampecs com torxes de la nit,
les pregàries com himnes,
una milotxa de bronze cremant el bosc.
Per què, em pregunte avui, sols un
temps després,
vas deixar que altre guanyara els seus llavis,
que la neu, com aquest marbre que tant em
fereix,
disfressara de silenci l´encís
de la gespa,
els turons verds del crepuscle,
la darrera llum que pujava, pels graons corcats,
a la
cel.la estimada:
damunt la taula, encara, les cartes a l´amic,
el destenyit brocat dels cortinatges
on, darrere, s´amagava la finestra,
la teua casaca blava.
Fuig de mi i et cerque a tu, heroi fugit
vers l´hivern que de cendra ja s´endevina.
Caurà la vida i cauran els llavis
com estels que l´orba fosca dessagna
i caurà el més profund silenci
i, sols, en algun temps estrany,
un perdut poema, de llengua oblidada,
recordarà potser la teua mort
serenament nua entre les fulles dels tells.
Ramon GUILLEM,
L'hivern
remot, Ed. Gregal, València, 1987.
~
TARDA
IMPREVISTA
L´amor és una tarda imprevista,
una taronja del color de les natges,
un trau on es posa el clavell de la vida.
Aigua callada
que una nit de lluna morta
de la pedra brolla i s´escampa,
fluix secret que nodreix
l´arrel de tenebra dels arbres,
corrent d´esperma que amara la terra.
Ramon GUILLEM,
Solatge
de sols, Ed. Bromera, Alzira, 1999.
~
OBSCUR
VENT
Obscur vent,
desa la tralla
a redós del cor!
Que té la mort
cantarella de sonall
com dringa pel dol
la rosa que esclata.
Campanes de l´ombra,
mudes esquelles d´enlloc!
L´aigua del somni
té la deu emmetzinada.
És, als llavis blancs
de l´hivern, que es colga
la vida, arbreda encesa
que assota el vent fosc.
Ramon GUILLEM,
Terra
d´aigua, Ed. 62, Barcelona, 1993.
~
CONCERT
PER A CLARINET K. 622
(ADAGIO)
Mozart
Les quatre de la tarda. Dissabte. El sol mor
en la taula on els llibres i els papers, en cuidat desordre, s´amunteguen.
Res no diu res, i tot ho diu tot. Aquesta hora la vida descansa, i és
tranquil.la la mort a què tant de silenci convoca. Què fas
ara, quina llum reflecteixes, és teua la veu d´aquesta trista
tarda que sense tu ignore? Escolte aquesta música: la casa dels
nostres cossos, l´aigua de les nostres pluges, i és un espant
negre de rates de claveguera l´absurda ferida del coltell del temps,
que sempre brolla. Lluny, una alarma es dispara, un gos udola.
Ramon GUILLEM,
Maregassa,
Ed. Proa, Barcelona, 2002.
~
