Àngel Guimerà
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Àngel Guimerà
(Santa Cruz de Tenerife, 1845 – Barcelona, 1924)


JUDITH DE WELP
L’ANY MIL
MORT DEL JOGLAR
POBLET
~



 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

JUDITH DE WELP
 

                              I

Judith de Welp hi du el sol
damunt ses galtes de nina:
d’or i d’argent té el bressol,
los bolquers de seda fina.
En sent jorn, a vora d’ella
trobadors polsen llaüts,
i li donen la mamella
dames de nobles escuts;
mes sent nit, quan tot reposa,
lo diable als llavis li posa
sos mugrons escorreguts.
 

                             II

Judith de Welp ha somiat
que al front garlanda cenyia;
lo comte l’ha despertat:
«Munta a vavall, filla mia.
Quinze anys ha fet ta hermosura
i Ludovic vol muller:
sols de veure’t, sa ventura
lligaràs a ton voler...»
I ja la pols los amaga:
i callat a rerassaga
lo diable hi va d’escuder.
 

                             III

Judith de Welp és la flor
que al vell emperant agrada:
avui, al donar-li el cor,
la garlanda li ha donada.
Per la mà la conduïa
dintre el palau imperial;
los cavallers obren via
fins a la cambra nupcial.
Cau després la nit obscura;
i envolt en negra armadura
lo diable vetlla al portal.
 

                             IV

Judith de Welp a un galant
dóna un bes que l’encadena:
a la guerra és l’emperant;
una llàntia els enllumena.
Diu ella a un Crist anguniosa:
«Traieu-me est amor del pit!...»
S’ou en lo flam que reposa
d’un brumerot lo brunzit.
Ja el llum ha mort d’un cop d’ala;
i brilla al fons de la sala
l’esguard del diable enrogit.
 

                              V

Judith de Welp té a l’enfront
la cort i la clerecia;
groc Ludovic de l’afront
los Evangelis obria:
«Jureu aquí que sou pura;
que són crims eixos murmulls!»
Si ardida sa boca jura,
sa destra no, i tanca els ulls.
Que un braç resolt l’ha apartada,
i ha vist ab horror posada
l’urpa del diable en sos fulls.
 

                             VI

Judith de Welp ja és al clos.
No hi ha en sa llosa el sant arbre:
tan sols la vetlla en repòs,
de dia, un àngel de marbre.
Mes de nit, quan lo judici
ja apar la tempesta al lluny,
l’àngel s’acota ab desfici
i pels monts sa veu retruny:
«Deixonda’t: ja és tamps, ma esposa!»
I en va al marbre de la llosa
lo diable hi truca ab lo puny.
 


~


 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

L’ANY MIL
 

Era en lo temps en què les neus primeres
les grogues faldes dels turons baixaven;
i en amples colles, voleiant lleugeres,
les aus sens pàtria sobre el mar passaven.

Monjos i frares en tropell seguien
los burgs tranquils, barbotejant absoltes,
i els nins porucs los veien que es perdien
dels alts castells per les negrenques voltes.

Jorns i més jorns que en núvols es desfeia
l’encens més pur en los sagrats retaules;
i als vells abats tota la nit se`ls veia
dels salms eterns escorcollant paraules.

Los senys brandaven ab la veu plorosa;
l’or dels magnats los monestirs omplia;
i el trist vassall vora la llar fumosa
los jorns comptats ab un carbó escrivia.

De dalt del mur la forca abandonada
ja els corbs no veia entre la nit obscura,
i al peu mateix de la ciutat murada
l’isard baixava en cerca de pastura.

La trista verge en lo casal reclosa
ja no es delia per sentir la queixa
del patge hermós, lo de la veu melosa,
que amor glossava vora l’alta reixa.

Llançant les armes, dels castells baixaven
les gents a sou, sobre els camins perdudes,
i als camps pairals indiferents trobaven
ja els fruits ressecs i les agrams crescudes.

Roba de sac los cavallers vestien;
jeia la pols en els trofeus de guerra;
i el vi de mel i l’hipocràs dormien
al fons ventrut de la pesanta gerra.

Ciutats i viles solituds semblaven;
les eines queien de les mans dels homes,
i en va els jueus en sos porxats mostraven
joiells i erminis i brocats i plomes.

A port, les naus dintre de llacs fangosos
los jorns passaven sens canviants esteles,
sentint los corcs que furguen perfidiosos,
veient les aus filagarsar ses veles.

Los folls burgesos que el girant de lluna
sens pa i sens llenya ben a prop miraven,
per coure al fi la miserable engruna
les eines totes en la llar cremaven.

I el jorn vingué que els esperits aterra:
voltat paorós de boires ennegrides,
l’astre de foc passà sobre la terra
deixant pertot les gents esporuguides.

Tocà a Occident, i al cim de les muntanyes,
guaitant pels troncs espesseïts dels roures,
semblava un ull, caigudes les pestanyes,
d’esguard boirós que eternament va a cloure’s.

Després les ombres los espais vestiren,
i eixams d’estels entre els vapors brillaven;
palaus i masos i castells s’obriren
traient els homes que astorats ploraven.

A munts se’ls veia pels carrers dels pobles
ab rostre sec, esblanqueïts com marbres;
pertot confosos los vassalls i els nobles,
portant, de vius, la roba dels cadavres.

Damunt sos caps ab braços amorosos
als nins volguts les mares aixecaven;
d’enllà els malalts cridaven anguniosos,
i al coll dels fills los jais se repenjaven!...

Les turbes totes, caminant incertes,
caient i alçant-se, als temples s’empenyien!...
Ni un llum va encendre’s en les llars desertes,
i els vents xiulaven i els portals batien.

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

L’hora és al fi. Les trompes del judici
tres voltes ara sonaran pels homes;
los frares en la creu del sacrifici
lo Just aixequen emboirat d’aromes.

Repòs glaçat. Ab los mantells cobreixen
les gents sa vista que la llum refusa;
i senten tots los polsos que els glateixen
com dos martells batent sobre l’enclusa.

Les llums rogenques dels cirials tremolen,
i en l’arc cintrat, ab clamoreigs salvatges,
les negres aus aletejant revolen
topant pels vidres enriquits d’imatges.

De sobte, a l’una, esperançant la vida,
la gent s’adreça com la mar revolta:
i corre i’s para, i torna a córrer, i crida,
i calla aprés, i tremolant escolta...

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

L’hora ha passat. Tan sols ratxa lleugera
torba el misteri de la nit callada;
pau en lo món i en la celest esfera;
ja és l’any novell, ja ve la matinada.

L’espai blaveja; los estels se fonen;
mansa la boira en Occident s’ajunta;
als galls que canten altres galls responen;
l’Orient és or; és foc; ja el sol despunta!

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Humanitat, entorna’t a la vida;
tu has vist només fantasmes del desvari;
carrega’t ab la creu, avergonyida,
que és lluny, ben lluny, la cima del Calvari.

Migrat plançó d’alzina que verdeja,
trau de la pols tes soques jovençanes:
com tems avui que el destraler te veja,
quan res no saps de llamps ni tramuntanes!

Si un jorn t’alçares contra Déu traidora,
prou la ignorància és càstig de ta pena;
Déu no ha manat al pecador que mora;
Déu vol que visca, que vivint s’esmena.

Lluny de ton cor l’esdevenir que aterra,
que amor és sols la veritat divina,
i escala de Jacob sobre la terra
los segles són. Humanitat: camina.
 

~

 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

MORT DEL JOGLAR
 

Avui a l’eixir l’albada
en la golfa del castell
ha passat a millor vida
el joglar del senyor rei.

Era guerxo i ranquejava
geperut i tremolenc,
camatort ab peus de pinya:
tant de bé com li ha fet Déu!

Sobre el llit de quatre fustes
com s’ha pogut se l’ha estès
ab ses robes virolades
guarnides de cascavells.

Li han dut als peus la viola;
dues atxes li han encès
i una monja compassiva
d’una sarja l’ha cobert.

Escala amunt van les dames,
els patges i els cavallers;
vora el mort tot el sant dia
valga’m Déu quin xerroteig!

«Aixequeu-li el vel, germana;
volem veure l’estrafet.»
La monja té els ulls en terra,
i les pregàries segueix.

Totes les mans van a alçar-lo,
mes cap gosa moure un plec,
que sembla un mort que respiri
i mogui els ulls sota el vel.

De cop truquen a la porta:
hi ha ab ses maces dos macers;
gran remor per les escales:
«Feu-li pas al senyor rei!»

Quin brandar de flocs i plomes!
El trespol com s’estremeix!
Quan el rei petja la cambra
dringuen tots els cascavells.

«Au, mon joglar, que ja és hora!»
Com riuen els palauers!
«Sóc ton rei; desperta, vine;
ventre a terra com llebrer!

Ton rostre ab aire de xupa
deixa’m veure un cop només.»
I ab la punta de la daga
el drap de sarja li ha tret.

Mes tothom fa un pas enrera
i ha parat el riure en sec:
de la mort ab les besades
el joglar s’ha tornat bell.

Rulls d’or ses galtes enronden;
té els ulls cots ab llanguiment;
sembla ab cara de martiri
Jesús baixat de la creu.

Fit a fit el rei se’l mira
i en la gola té un gemec:
els records dels temps ditxosos,
ai, que tristos que ara els veu!

La diada en què va asseure’s
en la cima del poder,
el pas per viles caigudes,
la gatzara dels torneigs,

la nit de ses esposalles,
dels seus fills el naixement,
tot per sobre d’un cadavre,
ja al lluny, que trist li apareix!

Poc a poc el rei se’n torna,
el cap baix, com un ullprès;
com fantasmes en silenci...
tota la cort el segueix.

Ja davallen les escales
poc a poc com una serp;
ja s’enfonsen, ja s’allunyen,
ja la fosca els engoleix...

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Dorm en pau, ànima trista,
rebuig d’home eixit de Déu,
qui dret igual féu a Judas
i a sa imatge el Llucifer.

Per a tu va ser la vida
llarg rosari de turments.
Si ha durat la riallada
que sentires en el bres!

Ton pare ab una moneda
va pagar l’haver-te fet,
i pel ventre d’un cadavre
vas eixir a veure el cel.

Ni has gaudit un bes de mare;
ni hi ha hagut qui la mà et dés;
ni has sentit calor de dona;
i, ai trist, t’ha estimat el rei!

Vés, joglar, vés al sepulcre;
tanca’t fort a dintre d’ell,
que no tornin pas els homes,
que no sàpiguen on ets.

I quan soni en les altures
per a tots el jorn darrer,
encongeix-te en les tenebres
i la llosa aguanta ferm.

Grans i xics deixa’ls que passin,
que sonin els trompeters:
puix Déu manarà que prengui
cada ànima el cos mateix.
 


~


 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

POBLET
 

A la primera embranzida
salta pany i forrellat;
a la segona, les portes
esclaten balandrejant.
I com cap de torrentada,
fins la mesa de l’altar,
rebuig de viles i pobles
a tomballons se n’ha entrat,
calada la barretina
i a la boca el renegar
com si fos a la taverna
fent la morra ab Satanàs.

Guaitava el sol a l’església
abocat a un finestral:
per no veure’ls, abans d’hora
sota terra s’ha amagat.
Fugen les aus pel cimbori,
reboten d’ací d’allà;
sants i santes com si enrera
se fessen per los altars,
i el guerrer palpés les armes,
i a sos peus grunyís lo ca,
i en la creu el Fill de l’Home
los ulls obrís admirat.

Ja s’estén com taca d’oli
l’escamot de condemnats.
Uns sermonen des del claustre,
uns altres piquen de mans;
ençà ab cobles bordelleres
canten absoltes i salms;
van les dones per les cel·les
corrent darrera els bergants;
més enllà bat una porta,
ací una llàntia ha tombat,
i com boges les campanes
barregen festes i planys.

Un vailet a cops de pedra
les imatges va escapçant;
les dones espitregades
hi paren lo davantal.
Ab los caps juguen a botxes;
quan topen, quin espurnar!;
lo bolitx és, ai, la testa
d’un Jesús agonitzant!
De tions i de feixines
les trones han curullat;
que la nit los cau a sobre...
Ja el foc s’emparra cap dalt.

Quin brogit! Les dues atxes
s’escabellen sota els arcs
i s’atufen i es cargolen
sobre els murs llengotejant!
Ja una colla s’arreplega
vora els sepulcres reials:
ja l’un hi arramba l’espatlla;
tres o quatre ja són dalt.
Per les voltes ja ressonen
los cops d’escodes i malls;
ja s’esquerden les llosanes;
ja rellisquen daltabaix.

Rei En Pere, Déu te valga:
per quan deses lo punyal?...
Ja han tret a feix ses despulles
a dintre manyoc de draps:
los ossos com joc de bitlles
topen damunt del llosat.
En Ferran, lo d’Antequera,
ara ets franc del vectigal!
Enllà va la carcanada:
sembla un gabiot que es desfà,
i dalmàtica i corona,
tot florit i rovellat.

Va pels aires Joana Enríquez,
toca i mantell voleiant;
ses urpes encara estrenyen
un Sant Crist malaguanyat;
per terra el cap s’esgarria
batent ab so de cascall.
Damunt lo cos de la reina
el trist Carles han llançat.
Los que en vida s’avorrien,
ara en mort s’han d’abraçar
i, ai, que pels segles dels segles
les cendres barrejaran.

No toqueu el rei En Jaume,
que la terra s’entrarà!
Per l’esvoranc del sepulcre
passen com fures les mans:
la primera que el tocava
ab l’espasa es va tallar.
Per lo cap ve que l’estiren;
ja segueix tot enrampat;
vestit ab l’hàbit de monjo,
los cabells rossos penjant,
la destra sobre l’espasa,
los ulls oberts i emboirats.

Ja l’arramben a un sepulcre,
los braços pengim-penjam:
de gairell com l’arrambaren
a tots passa de dos pams.
Les flames damunt son rostre
se mouen vermellejant,
com si a dintre de ses venes
tornés a córrer la sang.
Rei En Jaume, com no crides
la teva raça al costat?...
La raça del rei En Jaume
balla entorn dant-se les mans!...

Una dona escabellada
a pes de braços l’ha alçat:
cap a les cel·les se’n puja;
darrera tots se n’hi van:
ja li cau a mitja escala;
ja altra dona l’ha aixecat:
fins al cos lo rei En Jaume
torna a eixir sobre dels caps.
Tots porten brandons i ciris,
i s’acosten i se’n van
pels corredors i les cel·les
escarnint los cants sagrats.

La mòmia del rei En Jaume
ja acosten a un finestral.
Poble, a qui vols, ja bramulen,
a Jesús o a Barrabàs?
Los vidres salten a trossos;
la finestra dóna al camp.
La nit, que hermosa i serena!...
L’aire, que dolç i embaumat!...
La lluna, alçant-se tranquil·la
daura muntanyes i plans;
se sent belar una ovella;
un rossinyol ha cantat.

És la terra catalana
que el gran rei va trepitjar;
és l’aire que el pit li omplia
dels Pirineus i el Montsant;
és la lluna que brillava
sobre l’armeig dels alarbs!
La mòmia del rei En Jaume
fins sembla que s’ha dreçat,
com si per dalt de les cimes
volgués veure més enllà!...
La colla canta que canta;
l’incendi enrera es fa gran.

Un que frec al rei se troba
tot de cop s’ha esborronat,
que ha sentit calor estranya
caure a sobre de ses mans.
Fins al rei los ulls aixeca:
fred d’espant ja els ha baixat!
Ja els ho ha dit als de la vora;
la nova corre com llamp;
ja s’apaguen les cantúries;
ja s’aparten esglaiats.
La mòmia del rei En Jaume
fil a fil està plorant!

Per les escales s’aboquen
com a corbs esperitats;
salten los ciris enrera
per los graons fumejant.
En lo temple ni s’aturen;
passen d’un bot lo portal:
a tomballons com vingueren,
a tomballons se n’han ’nat.
Quan són lluny giren la cara;
roig per l’incendi és l’espai;
i el rei sempre a la finestra
avança el cos encisat.

Déu de justícia, feu vostre
mon prec i el de mos germans!
Que tinguen fam, i en sa boca
lo pa i tot se’ls torni fang:
que tinguen set, i s’eixuguin
fonts i rius al seu davant:
que tinguen fred, i ses robes
se’ls hi tornen mar de flam:
que tinguen son, i s’ajeguin
sobre escurçons bavejants!...
Mes ai, que demà feliços
i riallers tornaran!

~