LA
BARRACA
Com la gavina de la mar blavosa
que en la tranquil·la platja fa son
niu,
com lo nevat colom que el vol reposa
de l’arbre verd en lo brancatge ombriu,
blanca, polida, somrisent, bledana,
casal d’humils virtuts i honrats amors,
l’alegre barraqueta valenciana
s’amaga entre les flors.
Baix la figuera, on los aucells de l’horta
canten festius l’albada matinal,
al primer raig del sol obri la porta
i als aires purs del cel lo finestral;
i com la mare cova a la niuada,
les amoroses ales estenent,
pobre trespol de palla ben lligada
la guarda d’un mal vent.
Quatre pilars, més blancs que l’assutzena,
formen davant un pòrtic de verdor:
corre sobre ells la parra, tota plena
de pàmpols d’esmeralda i raïms
d’or;
a son ombra, lo pa de cada dia
repartix a sos fills lo Treball sant,
i, en la taula, la Pau i l’Alegria
les flors van desfullant.
A un costat obri el pou la humida gola,
i, perquè tinga perfumat dosser,
la garlanda de flors, que al vent tremola,
estén sobre el brocal un gesmiler;
i per la franca porta, mai tancada,
les flors despreses i el flairós perfum
a dins penetren, en la dolça onada
de l’aire i de la llum.
Pengen del mur l’aixada i la corbella
que a terra fan doblar lo suat front;
lo pulcre canteret que la donzella,
encorbant lo braç nu, porta a la font;
i plena d’harmonies misterioses,
la guitarra, que ensems gemega i riu
a la llum de la lluna, en les gustoses
vetlades de l’estiu.
Allà dins, entre alfàbegues
florides,
en lo corral, baix l’ample taronger,
mormorejant pregàries beneïdes,
la mare agrunsa a son infant darrer;
i al cim de la cabanya, fent-la un temple,
santificant los gojos i dolors,
obri eterna la Creu, per digne exemple,
sos braços protectors!
Tot riu entorn: va l’aigua cristal·lina
corrent entre pomells de lliris blaus,
sorolla dolçament la mar veïna,
mouen els arbres ventijols suaus;
i si el fillet dormit a la mamella
mira l’esposa i calla, ou a lo lluny
llarga cançó de l’home, que
la rella
enfonsa ab valent puny.
Barraca valenciana! Santa i noble
escola del Treball! Modest bressol
del que nos dóna el pa laboriós
poble,
curtit pel vent i bronzejat pel sol!
Més que els palaus de jaspis i de
marbres,
més que los arcs triomfals i els coliseus,
tu, pobre niu perdut enmig dels arbres,
valdràs sempre als ulls meus!
En tu naixqué l’hermosa campesina
que tot lo món contempla embelesat,
llauradora ab aspecte de regina,
plena ensems de modèstia i majestat:
la d’ajustat gipó i airoses faldes;
la que el foc de l’Aràbia du en los
ulls;
la que clava ab agulles d’esmeraldes
los negres cabells rulls;
la que la roja fraura, al rompre el dia,
cull una a una, i en brillant pomell
que la mateixa Flora envejaria
junta el gesmil, la rosa i el clavell;
la que desfulla la frondosa branca,
aliment de l’insecte filador;
la que als rossos capells, cantant, arranca
la subtil fibra d’or.
En tu naixqué, company ben digne d’ella,
sobri, sufrit, lleuger, fort i lleal,
el que en l’aspre guaret clava la rella
i obri a l’aigua corrent fonda canal;
el que sembra el bon gra i el arbre talla,
i en l’almàssera extrau l’oli més
fi,
i ab incansable peu follejant balla
en lo trull ple de vi;
el que, enflocant son haca voladora,
la joia guanya, que a la nóvia du;
el que fa refilar a la sonora
citra, en les nits d’albades, com ningú;
el que, per a defensa de la terra,
lo vell trabuc despenja del trespol
quan per l’horta, donant lo crit de guerra,
retrona el caragol.
En tu nasqueren i ditxosos viuen:
per a ells, lo món que veuen no és
més gran;
com los aucells que moren on aniuen,
en tu bressol i tomba trobaran.
Ton lluminós fogar és sa alegria;
a sa dolça calor, són forts
i rics:
guarde-los bé ton ombra, nit i dia,
de tots los enemics!
Guarda als infants que baix de la porxada
ab lo jònec valent juguen sens por;
guarda a la verge que en la nit callada
escolta la cançó que li ompli
el cor;
guarda a la mare, ardida i jubilosa;
guarda al pare pensiu, que es cansa ja;
guarda al pobre vellet, que al peu reposa
de l’arbre que plantà!
Guarda-los de la pluja i la tempesta
per a que dorguen sens dubtós recel;
guarda-los de la fam i de la pesta,
del foc dels hòmens i del llamp del
cel.
Guarda-los bé dels esperits malignes,
de les llengües de serp dels mals veïns;
guarda-los bé de temptacions indignes,
de pensaments roïns.
I sobre ses victòries i fatigues,
sobre el goig breu i el treballar constant,
sobre el camp pedregat o ple d’espigues,
sobre la taula buida o abundant,
sobre el ball de la boda desitjada,
sobre el fúnebre llit banyat en plors,
estenga eternament ta Creu sagrada
los braços protectors!
1883
~
CANÇONETA
AMOROSA
Per què em miren tos ulls blaus,
si no em vols, dolça xiqueta?
Si em negues del cor les claus,
per què em miren tos ulls blaus?
Ja que en mon amor no et plaus,
deixa’m tu l’ànima quieta.
Per què em miren tos ulls blaus,
si no em vols, dolça xiqueta?
Quan te mire embadalit,
què em diu ton joiós mig riure?
Per què batega mon pit
quan te mire embadalit?
Si amor per mi no has sentit,
no m’enganyes, deixa’m viure.
Quan te mire embadalit,
què em diu ton joiós mig riure?
Quan de ton amor tinc set,
canteret sens aigua em portes...?
Res val eixe canteret
quan de ton amor tinc set.
Més lo vull a trossos fet,
com mes esperances mortes.
Quan de ton amor tinc set,
cànter sense aigua no em portes.
Mes ai!, no, no m’atengau,
ulls de cel, llavis de rosa.
Ja que he de ser vostre esclau,
llavis i ulls, no m’atengau.
Vostre dolç mentir me plau,
si no em doneu altra cosa.
Mentiu i no m’atengau,
ulls de cel, llavis de rosa.
~
VALÈNCIA
I BARCELONA
Salut, ciutats volgudes! València!
Barcelona!
Com llavi humil vos besa los peus la mateixa
ona,
portant-vos les memòries de temps
bells i llunyans.
Jo a vostres fronts gloriosos done també
iguals paumes:
los fills enyoradissos dels Berenguers i
els Jaumes
serem sempre germans.
Un mateix cau tinguérem en la mateixa
soca;
els uns, en separar-nos, buscàreu
l’aspra roca,
i els altres acampàrem en lo flairós
jardí;
mes, sempre que els cors junta de nostres
mans l’estreta,
los pensaments s’envolen, com au que al niu
va dreta,
al vell tronc llemosí.
Los pensaments s’envolen als temps en què
la glòria,
en les daurades fulles de la immortal història,
donava per exemples al món nostres
records;
quan verds llorers brotaven lo Llobregat
i el Túria,
i mostrà nostra llengua a tots los
pobles Llúria
i March a tots los cors.
Roger, nostre hom de ferro! Ausiàs,
nostre poeta!
Glòria que l’una a l’altra s’unix,
i que completa
lo nostre distint geni; perquè, sent
tots germans,
rius brolla, per nosaltres, de llet i mel
la terra,
i en ses dures mamelles vos va nodrir la
serra
dels antics laletans.
Forts, com los faigs i els roures nascuts
en ta muntanya,
de la mar, Barcelona, que tes muralles banya,
tos fills en amples veles els vents feren
captius;
i ocupats nostres pares en més tranquil·les
lluites,
colliren a mans plenes les ensucrades fruites
en los vergers ombrius.
Mes, aixís que les hores de batallar
venien,
valerós l’un com l’altre, i ab igual
pas, sortien
de l’hort i la muntanya dos guerrejants estols;
i ab lo mateix coratge, les hosts agermanades,
del cavall de sant Jordi seguien les petjades
entre núvols de pols.
I quan les que els havien dictat los antics
segles
per a bé dels reialmes prudents i
sàvies regles
menysprear maquinaven reis mal aconsellats,
coberts ab la gramalla, valents, lleials
i dignes,
«Contrafur!», els cridaven tos
Consellers insignes
i nostres grans Jurats.
I així units romanen d’una i altra
germana,
de la Ciutat comtessa i la Ciutat sultana,
los noms, per a memòria de l’esdevenidor;
i avui jo vinc a dir-los en profètiques
trobes
que gojaran unides també les glòries
noves
d’un pervindre millor.
Dels vells palaus caigueren per terra els
murs de marbre,
i en los durs blocs s’estenen les arraïls
de l’arbre
a qui en les branques pengen càndids
fruits de la pau;
colliu-los, d’eixe glavi trencat que el temps
rovella
fent, oh ciutats glorioses!, tu del forcat
la rella,
tu el timó de la nau.
Fills dels boscs i les ones, hòmens
de pit de ferro,
los que en llunyanes platges no us mireu
en desterro,
perquè viva la pàtria porteu
sempre en lo pit;
poble que a totes hores, cants entonant alegres,
del sant treball aixeques l’encens en núvols
negres
fins al cel, dia i nit;
i vosaltres, vosaltres, als que lo front vos
crema
en les brusentes planes lo sol de la verema;
los que feu de la terra brotar les garbes
d’or;
los que, puntejant destres la cítara
moresca,
feu l’eixam de fadrines ballar a l’ombra
fresca
dels tarongers en flor:
vingau los uns i els altres, i oixcau lo que
vos diga
de les comunes glòries i la grandor
antiga
lo Trobador, que encara guarda l’antic parlar;
i demprés, junts armant-vos en la
més santa guerra,
desgarreu les fecondes entranyes de la terra,
solqueu la immensa mar.
Enjamai disputeu-vos, germans, vostra corona:
les dos podeu ser reines, València
i Barcelona:
la corbella és un ceptre lo mateix
que el trident.
Déu, per a que al port tornen les
vostres naus lleugeres
i per a que net caiga lo gra en les vostres
eres,
envia el mateix vent.
Sigau, puix, sempre unides, de cent pobles
enveja;
cascun segle que passe, més ditxoses
vos veja,
i creixcau en fortuna i en glòria
sense fi;
les mans fraternes juntes, com convé
a les bessones,
i sentades a l’ombra que tu a les dos els
dónes,
gloriós tronc llemosí!
1864
~
CANT
DARRER
I
Cau lo sol, ve la fosca, mor lo dia;
vent de neu los meus ossos traspassà.
Fugí el temps del plaer i l’alegria:
mon arpa, callem ja.
Callem com calla en la joiosa festa,
quan la mort apareix, lo cant festiu;
com calla, quan esclata la tempesta,
l’aucell dintre el seu niu.
De ciprer funerari coronada,
en l’altar de la pàtria i de la fe,
dels meus amors relíquia consagrada,
plorant jo et penjaré.
Tal lo noble cabdill l’espasa penja,
lo timó el mariner, lliure d’esculls,
i la verge que fuig del món, la clenxa
dels cabells fins i rulls.
Callada i muda, baix los arcs del temple,
rendida al peu dels Déus que has celebrat,
romandràs tu, com profitós
eixemple
d’amor i llealtat.
No sentiràs ja més mos dits
febrosos
en tes cordes, banyades pels meus plors;
no sonaran a ton compàs gojosos
mos himnes voladors.
Quan l’entusiasme ardent omplí mes
venes,
a tots los vents mon ànima llancí:
vui sols tinc penes, i les meues penes
les guarde per a mi!
II
Senyor! Senyor! En l’ombra i el misteri,
on mos precs i sospirs no oixca ningú,
lo cor nafrat per arpa i per salteri,
mon cor alçaré a tu.
Mon cant alçaré a tu, com a
tothora,
en trista soledat plorant son dol,
te canta igual la tórtora quan plora
que el triomfant rossinyol.
Com te canten iguals lo núvol negre
i el que el sol d’or i pórpora ha
vestit;
com te canten iguals lo jorn alegre
i la paurosa nit.
Senyor! Senyor! Mon ànima oprimida
de ta mà, que la prova, sentí
el pes:
jo beneïxc i bese ma ferida;
però, ai!, no puc ja més!
Vora el camí, dubtós, alce els
meus braços
i veig lo cel tot fosc i anuvolat;
lo bàcul fort que sostingué
mos passos,
canya és que s’ha trencat.
Com al vindre l’hivern les oronetes,
fugen mes esperances a altres mons;
com boires matinals, volen desfetes
totes mes il·lusions.
Jo sé que esta és ma sort, i
l’he acceptada:
has fet lo sol per a brillar i ardir,
per a tronar la tempestat prenyada,
l’home per a sofrir!
Per a ofegar los mentidors deliris
del seny altiu en llàgrimes de fel;
per a comprar ab terrenals martiris
felicitats del cel!
Al decret sobirà baixe la testa,
i a on ta destra m’envie submís vaig;
no fuigc, no, ni provoque la tempesta:
caiga quan vullga el raig.
III
Com sagrat hoste que a ma casa envies,
obrint-li bé les portes del meu cor,
vullc rebre al que ompli ja tots los meus
dies
purificant dolor.
Son càlzer amargant deixa’m que apure;
no el retires del llavi assedegat:
víctima predilecta me figure
vent-me tan castigat.
Lo patiment mon esperit exalta,
i una gràcia només demane,
oh Déu:
dóna’m, dóna’m la força
que ja em falta
per a portar ma creu!
1884
