Teodor Llorente
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Teodor Llorente
(València, 1836 – 1911)


LA BARRACA
CANÇONETA AMOROSA
VALÈNCIA I BARCELONA
CANT DARRER
MA FILLA IRENE
~














 
 

LA BARRACA
 

Com la gavina de la mar blavosa
que en la tranquil·la platja fa son niu,
com lo nevat colom que el vol reposa
de l’arbre verd en lo brancatge ombriu,
blanca, polida, somrisent, bledana,
casal d’humils virtuts i honrats amors,
l’alegre barraqueta valenciana
          s’amaga entre les flors.

Baix la figuera, on los aucells de l’horta
canten festius l’albada matinal,
al primer raig del sol obri la porta
i als aires purs del cel lo finestral;
i com la mare cova a la niuada,
les amoroses ales estenent,
pobre trespol de palla ben lligada
          la guarda d’un mal vent.

Quatre pilars, més blancs que l’assutzena,
formen davant un pòrtic de verdor:
corre sobre ells la parra, tota plena
de pàmpols d’esmeralda i raïms d’or;
a son ombra, lo pa de cada dia
repartix a sos fills lo Treball sant,
i, en la taula, la Pau i l’Alegria
          les flors van desfullant.

A un costat obri el pou la humida gola,
i, perquè tinga perfumat dosser,
la garlanda de flors, que al vent tremola,
estén sobre el brocal un gesmiler;
i per la franca porta, mai tancada,
les flors despreses i el flairós perfum
a dins penetren, en la dolça onada
          de l’aire i de la llum.

Pengen del mur l’aixada i la corbella
que a terra fan doblar lo suat front;
lo pulcre canteret que la donzella,
encorbant lo braç nu, porta a la font;
i plena d’harmonies misterioses,
la guitarra, que ensems gemega i riu
a la llum de la lluna, en les gustoses
          vetlades de l’estiu.

Allà dins, entre alfàbegues florides,
en lo corral, baix l’ample taronger,
mormorejant pregàries beneïdes,
la mare agrunsa a son infant darrer;
i al cim de la cabanya, fent-la un temple,
santificant los gojos i dolors,
obri eterna la Creu, per digne exemple,
          sos braços protectors!

Tot riu entorn: va l’aigua cristal·lina
corrent entre pomells de lliris blaus,
sorolla dolçament la mar veïna,
mouen els arbres ventijols suaus;
i si el fillet dormit a la mamella
mira l’esposa i calla, ou a lo lluny
llarga cançó de l’home, que la rella
          enfonsa ab valent puny.

Barraca valenciana! Santa i noble
escola del Treball! Modest bressol
del que nos dóna el pa laboriós poble,
curtit pel vent i bronzejat pel sol!
Més que els palaus de jaspis i de marbres,
més que los arcs triomfals i els coliseus,
tu, pobre niu perdut enmig dels arbres,
          valdràs sempre als ulls meus!

En tu naixqué l’hermosa campesina
que tot lo món contempla embelesat,
llauradora ab aspecte de regina,
plena ensems de modèstia i majestat:
la d’ajustat gipó i airoses faldes;
la que el foc de l’Aràbia du en los ulls;
la que clava ab agulles d’esmeraldes
          los negres cabells rulls;

la que la roja fraura, al rompre el dia,
cull una a una, i en brillant pomell
que la mateixa Flora envejaria
junta el gesmil, la rosa i el clavell;
la que desfulla la frondosa branca,
aliment de l’insecte filador;
la que als rossos capells, cantant, arranca
          la subtil fibra d’or.

En tu naixqué, company ben digne d’ella,
sobri, sufrit, lleuger, fort i lleal,
el que en l’aspre guaret clava la rella
i obri a l’aigua corrent fonda canal;
el que sembra el bon gra i el arbre talla,
i en l’almàssera extrau l’oli més fi,
i ab incansable peu follejant balla
          en lo trull ple de vi;

el que, enflocant son haca voladora,
la joia guanya, que a la nóvia du;
el que fa refilar a la sonora
citra, en les nits d’albades, com ningú;
el que, per a defensa de la terra,
lo vell trabuc despenja del trespol
quan per l’horta, donant lo crit de guerra,
          retrona el caragol.

En tu nasqueren i ditxosos viuen:
per a ells, lo món que veuen no és més gran;
com los aucells que moren on aniuen,
en tu bressol i tomba trobaran.
Ton lluminós fogar és sa alegria;
a sa dolça calor, són forts i rics:
guarde-los bé ton ombra, nit i dia,
          de tots los enemics!

Guarda als infants que baix de la porxada
ab lo jònec valent juguen sens por;
guarda a la verge que en la nit callada
escolta la cançó que li ompli el cor;
guarda a la mare, ardida i jubilosa;
guarda al pare pensiu, que es cansa ja;
guarda al pobre vellet, que al peu reposa
          de l’arbre que plantà!

Guarda-los de la pluja i la tempesta
per a que dorguen sens dubtós recel;
guarda-los de la fam i de la pesta,
del foc dels hòmens i del llamp del cel.
Guarda-los bé dels esperits malignes,
de les llengües de serp dels mals veïns;
guarda-los bé de temptacions indignes,
          de pensaments roïns.

I sobre ses victòries i fatigues,
sobre el goig breu i el treballar constant,
sobre el camp pedregat o ple d’espigues,
sobre la taula buida o abundant,
sobre el ball de la boda desitjada,
sobre el fúnebre llit banyat en plors,
estenga eternament ta Creu sagrada
          los braços protectors!
 

1883

~


 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

CANÇONETA AMOROSA
 

Per què em miren tos ulls blaus,
si no em vols, dolça xiqueta?
Si em negues del cor les claus,
per què em miren tos ulls blaus?
Ja que en mon amor no et plaus,
deixa’m tu l’ànima quieta.
Per què em miren tos ulls blaus,
si no em vols, dolça xiqueta?

Quan te mire embadalit,
què em diu ton joiós mig riure?
Per què batega mon pit
quan te mire embadalit?
Si amor per mi no has sentit,
no m’enganyes, deixa’m viure.
Quan te mire embadalit,
què em diu ton joiós mig riure?

Quan de ton amor tinc set,
canteret sens aigua em portes...?
Res val eixe canteret
quan de ton amor tinc set.
Més lo vull a trossos fet,
com mes esperances mortes.
Quan de ton amor tinc set,
cànter sense aigua no em portes.

Mes ai!, no, no m’atengau,
ulls de cel, llavis de rosa.
Ja que he de ser vostre esclau,
llavis i ulls, no m’atengau.
Vostre dolç mentir me plau,
si no em doneu altra cosa.
Mentiu i no m’atengau,
ulls de cel, llavis de rosa.
 
 

~


 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

VALÈNCIA I BARCELONA
 

Salut, ciutats volgudes! València! Barcelona!
Com llavi humil vos besa los peus la mateixa ona,
portant-vos les memòries de temps bells i llunyans.
Jo a vostres fronts gloriosos done també iguals paumes:
los fills enyoradissos dels Berenguers i els Jaumes
               serem sempre germans.

Un mateix cau tinguérem en la mateixa soca;
els uns, en separar-nos, buscàreu l’aspra roca,
i els altres acampàrem en lo flairós jardí;
mes, sempre que els cors junta de nostres mans l’estreta,
los pensaments s’envolen, com au que al niu va dreta,
               al vell tronc llemosí.

Los pensaments s’envolen als temps en què la glòria,
en les daurades fulles de la immortal història,
donava per exemples al món nostres records;
quan verds llorers brotaven lo Llobregat i el Túria,
i mostrà nostra llengua a tots los pobles Llúria
               i March a tots los cors.

Roger, nostre hom de ferro! Ausiàs, nostre poeta!
Glòria que l’una a l’altra s’unix, i que completa
lo nostre distint geni; perquè, sent tots germans,
rius brolla, per nosaltres, de llet i mel la terra,
i en ses dures mamelles vos va nodrir la serra
               dels antics laletans.

Forts, com los faigs i els roures nascuts en ta muntanya,
de la mar, Barcelona, que tes muralles banya,
tos fills en amples veles els vents feren captius;
i ocupats nostres pares en més tranquil·les lluites,
colliren a mans plenes les ensucrades fruites
               en los vergers ombrius.

Mes, aixís que les hores de batallar venien,
valerós l’un com l’altre, i ab igual pas, sortien
de l’hort i la muntanya dos guerrejants estols;
i ab lo mateix coratge, les hosts agermanades,
del cavall de sant Jordi seguien les petjades
               entre núvols de pols.

I quan les que els havien dictat los antics segles
per a bé dels reialmes prudents i sàvies regles
menysprear maquinaven reis mal aconsellats,
coberts ab la gramalla, valents, lleials i dignes,
«Contrafur!», els cridaven tos Consellers insignes
               i nostres grans Jurats.

I així units romanen d’una i altra germana,
de la Ciutat comtessa i la Ciutat sultana,
los noms, per a memòria de l’esdevenidor;
i avui jo vinc a dir-los en profètiques trobes
que gojaran unides també les glòries noves
               d’un pervindre millor.

Dels vells palaus caigueren per terra els murs de marbre,
i en los durs blocs s’estenen les arraïls de l’arbre
a qui en les branques pengen càndids fruits de la pau;
colliu-los, d’eixe glavi trencat que el temps rovella
fent, oh ciutats glorioses!, tu del forcat la rella,
               tu el timó de la nau.

Fills dels boscs i les ones, hòmens de pit de ferro,
los que en llunyanes platges no us mireu en desterro,
perquè viva la pàtria porteu sempre en lo pit;
poble que a totes hores, cants entonant alegres,
del sant treball aixeques l’encens en núvols negres
               fins al cel, dia i nit;

i vosaltres, vosaltres, als que lo front vos crema
en les brusentes planes lo sol de la verema;
los que feu de la terra brotar les garbes d’or;
los que, puntejant destres la cítara moresca,
feu l’eixam de fadrines ballar a l’ombra fresca
               dels tarongers en flor:

vingau los uns i els altres, i oixcau lo que vos diga
de les comunes glòries i la grandor antiga
lo Trobador, que encara guarda l’antic parlar;
i demprés, junts armant-vos en la més santa guerra,
desgarreu les fecondes entranyes de la terra,
               solqueu la immensa mar.

Enjamai disputeu-vos, germans, vostra corona:
les dos podeu ser reines, València i Barcelona:
la corbella és un ceptre lo mateix que el trident.
Déu, per a que al port tornen les vostres naus lleugeres
i per a que net caiga lo gra en les vostres eres,
               envia el mateix vent.

Sigau, puix, sempre unides, de cent pobles enveja;
cascun segle que passe, més ditxoses vos veja,
i creixcau en fortuna i en glòria sense fi;
les mans fraternes juntes, com convé a les bessones,
i sentades a l’ombra que tu a les dos els dónes,
               gloriós tronc llemosí!

1864

~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

CANT DARRER
 

                               I

Cau lo sol, ve la fosca, mor lo dia;
vent de neu los meus ossos traspassà.
Fugí el temps del plaer i l’alegria:
          mon arpa, callem ja.

Callem com calla en la joiosa festa,
quan la mort apareix, lo cant festiu;
com calla, quan esclata la tempesta,
          l’aucell dintre el seu niu.

De ciprer funerari coronada,
en l’altar de la pàtria i de la fe,
dels meus amors relíquia consagrada,
          plorant jo et penjaré.

Tal lo noble cabdill l’espasa penja,
lo timó el mariner, lliure d’esculls,
i la verge que fuig del món, la clenxa
          dels cabells fins i rulls.

Callada i muda, baix los arcs del temple,
rendida al peu dels Déus que has celebrat,
romandràs tu, com profitós eixemple
          d’amor i llealtat.

No sentiràs ja més mos dits febrosos
en tes cordes, banyades pels meus plors;
no sonaran a ton compàs gojosos
          mos himnes voladors.

Quan l’entusiasme ardent omplí mes venes,
a tots los vents mon ànima llancí:
vui sols tinc penes, i les meues penes
          les guarde per a mi!
 
 

                              II

Senyor! Senyor! En l’ombra i el misteri,
on mos precs i sospirs no oixca ningú,
lo cor nafrat per arpa i per salteri,
          mon cor alçaré a tu.

Mon cant alçaré a tu, com a tothora,
en trista soledat plorant son dol,
te canta igual la tórtora quan plora
          que el triomfant rossinyol.

Com te canten iguals lo núvol negre
i el que el sol d’or i pórpora ha vestit;
com te canten iguals lo jorn alegre
          i la paurosa nit.

Senyor! Senyor! Mon ànima oprimida
de ta mà, que la prova, sentí el pes:
jo beneïxc i bese ma ferida;
          però, ai!, no puc ja més!

Vora el camí, dubtós, alce els meus braços
i veig lo cel tot fosc i anuvolat;
lo bàcul fort que sostingué mos passos,
          canya és que s’ha trencat.

Com al vindre l’hivern les oronetes,
fugen mes esperances a altres mons;
com boires matinals, volen desfetes
          totes mes il·lusions.

Jo sé que esta és ma sort, i l’he acceptada:
has fet lo sol per a brillar i ardir,
per a tronar la tempestat prenyada,
          l’home per a sofrir!

Per a ofegar los mentidors deliris
del seny altiu en llàgrimes de fel;
per a comprar ab terrenals martiris
          felicitats del cel!

Al decret sobirà baixe la testa,
i a on ta destra m’envie submís vaig;
no fuigc, no, ni provoque la tempesta:
          caiga quan vullga el raig.
 
 

                              III

Com sagrat hoste que a ma casa envies,
obrint-li bé les portes del meu cor,
vullc rebre al que ompli ja tots los meus dies
          purificant dolor.

Son càlzer amargant deixa’m que apure;
no el retires del llavi assedegat:
víctima predilecta me figure
          vent-me tan castigat.

Lo patiment mon esperit exalta,
i una gràcia només demane, oh Déu:
dóna’m, dóna’m la  força que ja em falta
          per a portar ma creu!
 

1884

~

 
 
 
 
 

 
 

MA FILLA IRENE
 

No sap ningú, ma filla benamada,
lo secret nostre, que en lo cor guardí.
Morta te creuen tots i soterrada,
i encara vius i alenes per a mi.

Véns amorosa encara tots los dies,
com benèfica fada, a mon capçal;
véns amorosa encara, com solies,
i em desperta ton bes angelical.

Baixes a l'hort i culls les millors roses,
tremolosa de goig i de plaer,
i en la taula en què escric lo ramell poses
que ma cambra perfuma i tot mon ser.

Te veig com fores, però més hermosa:
s'han tornat raig de sol tos cabells rulls,
brilla ton front com alba lluminosa,
i claritat major ompli tos ulls.

Te veig sempre pensívola i callada,
i sense dir-me res m'estàs parlant;
tot lo que vols, ho llixc en ta mirada,
i tot és dolç i pur, tot és bo i sant.

Te torna al món divina Providència?
Te dóna el ser mon seny ensomiador?
És il·lusió enganyosa ta presència?
És verdader miracle de l'amor?

Vius encara la vida que ans vivies?
Visc jo la vida nova que vius tu?
Només sé que et contemple tots los dies
i que el nostre secret no el sap ningú!
 

1901

~