Romeu Llull
LA IL·LUSTRACIÓ POÈT&K METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Romeu Llull
(Barcelona, ca. 1439 – 1496)


GLORIÓS ÉS L’HOM QUI NO SENT D’AMOR...
PUIS NO EM VOLEU, PREC LA MORT PREST ME VULLA...
SI EN TEMPS PASSAT HAGUÉS HAGUT CONÉIXER...
VENGUT ÉS TEMPS QUE EN AMAR DARÉ TERME...
~














 
 
 

GLORIÓS ÉS L’HOM QUI NO SENT D’AMOR...
 

Gloriós és l’hom qui no sent d’amor
e viu distret de la tal coneixença.
D’aquella ho dic que de molts és perdença:
dones servint ab tanta desamor,
no han esguard a vostra gran dolor
ni donen fe, menys a vostres paraules,
ans, tot rient, creen los digau faules;
morir podeu, que no muden color.

Ignorant van ço que els és manifest,
ingratitud prenen per galania,
e per no res munten en fellonia
desdanyant vós, que us traen de tot sest;
e tot quant feu no els plau ni han per llest,
ans scientment ho prenen per contrari.
De dones tals sols n’haveu tal salari
que el temps perdut, àls no hi haveu conquest.

Del jorn ençà que mon cor cativí,
mon pensament, totes mes alegries,
dos anys són ja, deu mesos e vint dies,
un sol moment de pler jamés sentí;
e segons veig, a mi n’ha pres axí,
servint l’amor d’una cruel donzella,
com al qui trau del pou aigua ab cistella,
que pren la mort per fet, com ve lo fi.

E quin conhort per mi que he tant amat
ab passió contínua cada hora,
car, per temor d’enutjar ma senyora,
cruel turment sens res dir he passat!
No podent més, vent-me d’amor sobrat,
tot temorós li demaní ajuda;
respòs-me tal, que del tot viu perduda
ma vida, cert, sens fer-me’n negun grat.

Foll és aquell que es veu franc e llibert,
que met son cor en servitud tan crua;
viurà tots temps ab l’esperança nua
e vestir deu drap negre, no pas verd.
Quants són aquells, si trobaven ubert
lo lloc per on són entrats sens fadiga,
volrien ser fora d’aquella lliga!
Mas de l’eixir negú pot esser cert!

Qui es trobe dins e té lo coll al jou
és-li forçat passientment o dura
e de menjar de l’amarga pastura
e de servir sens haver negun sou;
viandes tals, l’amor, que sens foc cou,
e los demés en testar-la s’escalden,
los escaldats tota llur vida malden
sens traure mai aigua d’aquell sec pou.

De mi us sé dir si en fos pogut exir
ne fóra lluny passades cent jornades:
sovint me veig les nafres renovades
sens que remei no esper al meu perir.
Lo metge veig que sol me pot gorir
done’m menjar verí per medicina;
dóna-li gust e sabor dolça fina,
és més amarg que fel lo seu pair.

Axí li’n pren qui creu lleugerament
lo foll consell dels ulls, qui més no hi saben;
metent-se al cap fer ço que mai acaben,
no vol raó, trobant contrari vent.
Qui en amor se met tan follament,
que vol seguir dels ulls lo marinatge,
darà a través en fort deserta platja
ans d’aquistar de son cor compliment.

Dona cruel, puis me dau pa pudent
servint a vós ab vertader coratge,
escusat só si parle tal llengatge,
car no puc més tenir la proa al vent.
 


Grafia normalitzada a partir de:
Romeu  LLULL, Obra completa, Ed. Barcino, Barcelona, 1996.
~
Amunt

 
 
 
 
 
 


 
 

PUIS NO EM VOLEU, PREC LA MORT PREST ME VULLA...
 

Puis no em voleu, prec la mort prest me vulla,
per no voler res que us sia desgrat;
puis no em voleu, del tot ara em despulla
altra jamés amar que em sia grat;
puis no em voleu, visc mut, sord e cegat
perquè sens vós no estima res ma vida;
puis no em voleu, volria fos finida
com me mostrau de vós só desamat.

Puis no em voleu, per què saber volria
és tan gran crim, que bé no es puga dir;
puis no em voleu, si sera culpa mia,
sia punit, que no us vull contradir;
puis no em voleu, sens en res deservir,
ignorant só per què em feu tanta guerra;
puis no em voleu, no em sostenga la terra
per satisfer e vostre cor complir.

Puis no em voleu, vindrà temps que fortuna
mudara el vent e que molt me volreu;
puis no em voleu, jo faré que la lluna
vos serà grat, de parer mudareu;
puis no em voleu, crid fort, ab alta veu,
mercè, mercè, mercè, mercè, senyora!;
puis no em voleu, pena d’amor m’acora,
ten cruel sou que de mi no us dolreu?

Puis no em voleu, Amor com ho comporta
de no voler a qui vol tant a vós?;
puis no em voleu, tant tocaré la porta,
que m’obrireu per donar-me repós;
puis no em voleu, tenint-me l’arma e el cors,
què puc voler que tot no sia vostre?;
puis no em voleu, de mi teniu la mostre,
molt ha durat ja rosegar tal os.

Puis no em voleu, dient comiat prenga,
mon comiat créixer d’amor serà;
puis no em voleu, e pena gran sostenga,
pacientment mon cor la sostendrà;
puis no em voleu, mon cor no cessarà
mon ferm voler de no seguir l’empresa;
puis no em voleu, no us judic descortesa
que no em doneu un tros del vostre pa.

Puis no em voleu, que el grat de mi es desalta,
un temps fui cert tingués bon grat de mi;
puis no em voleu, per ser bella sens falta,
jo vull a vós, que jamés haurà fi;
puis no em voleu, vullau de mi, mesquí,
que vull a vós, mai perdre l’esperança;
puis no em voleu, fer podeu vós mudança,
jo ferm seré en la fe que us doní.

Puis no em voleu, jo vull lo que volguí,
sempre volré e voler vós no em cansa;
puis no em voleu e só dins en la dansa,
dansar cové, e vol amor així.
 
 


Grafia normalitzada a partir de:
Romeu  LLULL, Obra completa, Ed. Barcino, Barcelona, 1996.
~
Amunt

 
 
 
 
 
 


 
 

SI EN TEMPS PASSAT HAGUÉS HAGUT CONÉIXER...
 

Si en temps passat hagués hagut conéixer
del que vui sé per ver esperiment,
fore’m distret viure tan follament
de metre esper sens negun fonament
en vana amor, que m’ha fet de vent péixer.
Si el penedir bastàs a tant meréixer,
fóra content que procreat no fos
e que en lo món encara fos per néixer;
car sent dins mi per tots temps dolor créixer.
Perdona’m Tu, Pare tot piedós.

Tot altre amor impropri se nomena
sinó de Tu, que primer proceí;
si el nom ne té,  oposit fa lo fi:
enemics són, no van per un camí.
Amor no és que en res virtut ofena,
mas foll voler, que da per premi pena.
Negú jamés ne fonc bé premiat:
al coll se met de servitud cadena;
fiant-se d’ell, a desig va lo mena;
com ve al fi, ne resta mascarat.

Si el temps perdut, lo millor que tenia,
dones amant, oblidant mi mateix,
hagués jo mès, com fa qui Déu serveix,
d’elles fugint (dir pot qui en bon punt neix!),
glòria gran l’ànima al cel hauria;
mas perill pas lo contrari no sia,
contrariant mes obres ton servei.
Tol-me del tot tan prava fantasia,
ta voluntat executa la mia;
car altrament faré de mi homei!

Açò em fa dir la prova que n’he feta:
cercant en mi quasi pendre la mort,
aquest parlar me dóna gran conhort;
delliberat del tot fugir tal sort,
dóna’m esforç, part de la pena ha’m neta;
mester me fa ta pietat perfeta
aniquilant la culpa de mos crims:
sens Tu no puc anar per via dreta;
e pren de mi la voluntat eleta
per Tu servir, segons mostre en mos rims.

Jo no dic pas que amar dona no es dega
ni que l’hajau enemiga tenir,
ni ja menys dic que, per ella servir,
idolatre heu com a Déu obeir,
ne causa dar que per tal vos conega.
Pendré lo mig per fugir la tal brega,
car deu-se amar e no pas adorar,
seguint l’honest e quant virtut no nega.
Si consentiu que el vici vos mossega,
no és a escurçó tant verí produir.

Par e sens par, molt vos tinc a grair
que no voleu ço que altri beu jo bega;
car en amor cascú veig que renega,
jo no me’n clam: vós ho feu, que no em sega
on vem molt clar fa los més mal finir.

 


Grafia normalitzada a partir de:
Romeu  LLULL, Obra completa, Ed. Barcino, Barcelona, 1996.
~
Amunt

 
 
 
 
 
 


 
 

VENGUT ÉS TEMPS QUE EN AMAR DARÉ TERME...
 

Vengut és temps que en amar daré terme
e mon parlar mudarà novell lai,
puis que la mort, ab sa espasa tan ferma,
ha convertit tot mon delit en guai.
Mon cant serà per tots temps cridar «ai!»
fins haurà fi ma dolorosa vida;
e tarda molt la dolça departida
que desig tant, que no em par vinga mai.

Un breu suspir és lo qui m’ha fet pobre,
que res no tinc sinó la veu e el cors;
ne esper jamés haver negun recobre,
car lo poder consisteix sol en vós;
en aquest món no puc haver repós,
tot preterí quan morís en la terra.
Fals dic morir, mas deixàs la desferra
per alt muntar al regne gloriós.

Desheretat m’ha de tota alegria;
de tot conhort me viuré apartat;
si ric o cant, és tot parenseria;
jamecs e plors governen mon estat.
Jo torç les mans com pens lo que só estat,
sol m’ha restat de mon viure la brisa;
des d’ara prenc lo negre per divisa,
car tot mon cor d’aquella n’és tatxat.

 Gran tort m’ha fet llevar-me tal riquesa;
 no la’m donà ne menys la’m pot tornar;
 ingrata fonc usar tan gran ofesa
 per general a tants desconfortar.
 No seré sol que em clam de son obrar,
 ans tot lo món ne darà gran querella
 com follament és privat per aquella
 d’un par sens par que prou no es pot lloar.

 Qui volgués dir lo ver de son efecte,
 no és cors humà no mud nous pensaments;
 no fonc posat en ella algun defecte,
 era sens pus complida de tots béns;
 en lo seu cors mentre foren presents
 trobaren pau les dos grans enemigues:
 jamés fonc vist que fossen tan amigues,
 d’un sol voler e d’un desig consents.

 Absent de vós, jo vinc mes armes rendre:
 finit mon temps, prenc comiat d’amor;
 de dona al món més no desig res pendre,
 prenguen de mi aquest mateix tenor.
 En testament ma dama pres mon cor;
 tot mon pensar, mon voler e ma posa,
 ab ella ensems és posat sots la llosa
 on cascun jorn, vivint, continu mor.

 Par e sens par, de vós reste tal flor,
 conhort de mi, al viciós reposa.
 Verge nasqués, gardàs la casta rosa;
 darà al món de vós noble llavor.
 
 


Grafia normalitzada a partir de:
Romeu  LLULL, Obra completa, Ed. Barcino, Barcelona, 1996.
~

 
 
 

Amunt