Marià Manent
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui



Marià Manent
(Barcelona, 1898 - 1988)

TRÈMULA LLUM, OLOR DE VINYES...
LES ACÀCIES SALVATGES
ELOGI DE LES GLICINES
CANÇÓ ÀVIDA
NOIA RUSSA AL MONTSENY
A MITJAN SETEMBRE
LA TOMBA DE RILKE
~















 
 

TRÈMULA LLUM, OLOR DE VINYES...
 

Trèmula llum, olor de vinyes, flabiol
d’un rossinyol ardent, que es lamenta i oblida.
Casta entre els arbres com una verge adormida,
una línia de blats ondula en el pujol.

Pur ocell de la nit, que l’estel esgarrifes
amb l’ànima sonora i plena de lament;
les roses mortes fan com pàl·lides catifes
on es perd, errabunda, la llum del pensament.

Vora el plor d’un estel hi ha el perfum d’una rosa
silenciosa i tímida, sota un cel massa pur.
Et donà més aroma aquest plor de l’atzur,
oh casta melangia de l’ànima reclosa!

I, mentre sobre el pit de cada Primavera
ton plor serà immortal, pur ocell de la nit,
morirà imperceptible el meu plany, esvaït
vora un doll de perfum, oh ma rosa lleugera!
 


Marià MANENT, Obra poètica, Ed. Selecta, Barcelona, 1956.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

LES ACÀCIES SALVATGES
 

Les acàcies salvatges s’estan vora el camí,
esveltes, amb la vesta molt tènue i florida.
El capvespre de maig exhala un aire fi
i la flor queia, lenta, amb l’aroma esvaïda.

Tal, les dolces amigues, en la pàl·lida llum
d’algun record llunyà, esveltes i lleugeres:
el vent imperceptible fa un vol de cabelleres
i cada ombra diàfana deixa un poc de perfum.
 


Marià MANENT, Obra poètica, Ed. Selecta, Barcelona, 1956.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

ELOGI DE LES GLICINES
 

Com t’emparen les roges boirines,
oh Ciutat encalmada i subtil!

En la calma nocturna d’abril
em coronen raïms de glicines.

D’aquest tronc, tan eixut i retort,
ha florit la collita aromada.

Oh raïms! Si us petjava la Mort,
es farà una donzella gemada.

I només amb el vostre perfum
(com naixia de branques adustes?)

tornaríeu les dalles augustes
com garlandes d’aromes i llum.

He passat sota el bleix de la nit,
sense blau ni musica d’estrelles,

i al meu cor em brunzien abelles,
fent diversa remor de neguit.

I sentia la boira del cel
relliscant al damunt de ma vida.

Melangia: ¿quin guia fidel
m’ha portat a la casa florida?

Tu que vetlles els núvols més clars
i l’acàcia i el bruc de les comes:

¿quina dea menava el meu pas
fins al tàlem d’aquestes aromes?
 


Marià MANENT, Obra poètica, Ed. Selecta, Barcelona, 1956.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

CANÇÓ ÀVIDA
 

Pomera daurada
que rius vora meu:
no cerco la fruita,
sinó l’ombra lleu.

Fonteta perduda
al cor de la pau:
no em cal l’aigua fresca,
sinó el cant suau.

Estrella encantada
damunt de la nit:
no et vull per guiatge,
sinó per neguit.
 


Marià MANENT, Obra poètica, Ed. Selecta, Barcelona, 1956.
~

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

NOIA RUSSA AL MONTSENY
 

Vestit florit, cara bruna i salvatge:
el teu perfum feréstec de l’estepa i del vent
omple aquestes garrigues i el caminet rellent
          i el núvol que viatja.

Vestit de margarides i d’estrelles de mar:
entremig de les flors ta brunesa traspua.
Clavellets de pastor tremolen a l’atzar,
          vora la teva cama nua.

I et fonies, suau, en la pau del paisatge,
els ulls grisos de somnis i del gust de morir;
          o fugies, rient, pel camí —
     rossinyol trist i tórtora salvatge.
 


Marià MANENT, Obra poètica, Ed. Selecta, Barcelona, 1956.
~
 
 
 
 
 
 
 


 
 

A MITJAN SETEMBRE
 

Llarga com la carena, sobre el riu,
cada matí s’adorm la boira clara.
On són els lliris? S’ha tornat esquiu
el sol adesiara.

Però canten aloses cel amunt
i fan les herbes una olor més forta.
La vidiella no és un blanc repunt,
sinó una seda morta.

Amb cent ulls grocs ens mira el codonyer
quan el reflex de l’aigua se’ns apaga.
L’argent de l’albereda té el primer
tremolor d’un or vague.

No veureu a la posta aquells nacrats
dofins del juliol. És grisa i bistre.
La guineu caça vora els espadats
amb un lladruc sinistre.

I les aglans madures, pel camí,
es desprenen del calze. L’avellana
dringa pels sacs. La poma fa venir
el gaig a la solana.

I si l’avellaner duu el fruit vinent
en verdes arracades, és vermella
la pinassa, i les flors, vora el torrent,
es parlen a l’orella.
 


Marià MANENT, La ciutat del temps, Barcelona, 1961.
~

 
 
 
 

 
 

LA TOMBA DE RILKE
   (RAGOGNE, VALAIS)
 

Reposes en l’extrem
cementiri, damunt la roca fosca,
amb l’heura muntanyana, que no tem
el gebre del febrer. Tens una creu ben tosca,
de fossar de pastors i camperols,
i cenyeix el teu clos una pedra corcada
com les arques de núvia. Neus i sols
han fet grisa la creu, amb color de boirada.
Però en la teva tomba hi ha una mica d’urc:
un escut cisellat, una mica de faula
de l’Àustria antiga, coronant el burg
solitari i extrem de la teva paraula.

Ací reposa el front que s’inclina sovint
al silenci i a l’ombra;
i quan el vent dels Alps la neu escombra
damunt l’herbeta morta, els camperols, venint
de les vinyes, on tenen els ceps forma de lira,
no saben que s’amaga sota la creu el blau
i la por dels teus ulls d’infant, i que sospira
l’heura sobre el teu cor que ignorava la pau.
 


Marià MANENT, La ciutat del temps, Barcelona, 1961.
~