Ausiàs March
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Ausiàs March
(València, 1400 - 1459)


AIXÍ COM CELL QUI EN LO SOMNI ES DELITA...
PREN-ME ENAIXÍ COM AL PATRÓ QUE EN PLATJA...
ALT E AMOR, D'ON GRAN DESIG S'ENGENDRA,...
AIXÍ COM CELL QUI DESITJA VIANDA...
SÍ COM UN REI, SENYOR DE TRES CIUTATS,...
QUINS TAN SEGURS CONSELLS VAS ENCERCANT,...
COLGUEN LES GENTS AB ALEGRIA FESTES...
FANTASIANT, AMOR A MI DESCOBRE...
LLEIXANT A PART L'ESTIL DELS TROBADORS...
LO JORN HA POR DE PERDRE SA CLAROR...
SÍ COM LO TAUR SE'N VA FUIT PEL DESERT...
SENS LO DESIG DE COSA DESHONESTA,...
QUI NO ÉS TRIST, DE MOS DICTATS NO CUR,...
VÓS, QUI SABEU DE LA TORTRA EL COSTUM!...
VELES E VENTS HAN MOS DESIGS COMPLIR...
BÉ EM MARAVELL COM L'AIRE NO S'ALTERA...
NO EM PREN AIXÍ COM AL PETIT VAILET...
ALS FATS COMAN TOT QUANT SERÀ DE MI,...
OH VÓS, MESQUINS QUI SOTS TERRA JAEU...
AIXÍ COM CELL QUI ES VEU PROP DE LA MORT...
CERVO FERIT NO DESITJA LA FONT...
LA GRAN DOLOR, QUE LLENGUA NO POT DIR,...
PER LO CAMÍ DE MORT HE CERCAT VIDA...
LO VISCAÍ QUI ES TROBA EN ALEMANYA,...
PUIX QUE SENS TU ALGÚ A TU NO ABASTA,...
~


 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

AIXÍ COM CELL QUI EN LO SOMNI ES DELITA...
 

Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l’imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d’avenir en negun bé em pot caure;
aquell passat en mi és lo millor.

Del temps present no em trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D’aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s’esforça ma dolor
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s’aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.

Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en durment!
Malament viu qui té son pensament 
per enemic, fent-li d’enuigs report,
e com lo vol d’algun plaer servir
li’n pren així com dona ab son infant,
que si verí li demana plorant
ha tan poc seny que no el sap contradir.

Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals qui em giten de saber
com del passat plaer me cové eixir.
Llas, mon delit dolor se converteix,
doble és l’afany aprés d’un poc repòs,
sí co el malalt qui per un plasent mos
tot son menjar en dolor se nodreix.

Com l’ermità qui enyorament no el creix
d’aquells amics que tenia en lo món
e essent llong temps que en lo poblat no fon
per fortuit cas un d’ells se li apareix
qui los passats plaers li renovella,
sí que el passat present li fa tornar,
mas, com se’n part, l’és forçat congoixar:
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.

Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la gasta,
si fermetat durament no contrasta,
e creure poc, si l’envejós consella.

~


 
 
 
 


 
 

PREN-ME ENAIXÍ COM AL PATRÓ QUE EN PLATJA...
 

Pren-me enaixí com al patró que en platja
té sa gran nau e pensa haver castell:
veent lo cel esser molt clar e bell,
creu fermament d’una àncora assats haja.
E sent venir sobtós un temporal
de tempestat e temps incomportable;
lleva son jui: que si molt és durable,
cercar los ports més que aturar li val.

Moltes veus és que el vent és fortunal,
tant que no pot surtir sens lo contrari,
e cella clau qui us tanca dins l’armari
no pot obrir aquell mateix portal.
Així m’ha pres, trobant-me anamorat
per sobresalt qui em ve de vós, ma aimia:
del no amar, desalt ne té la via,
mas un sol pas meu no hi serà trobat.

Menys que lo peix és en lo bosc trobat
e los lleons dins l’aigua han llur sojorn,
la mia amor per null temps pendrà torn,
sol coneixent que de mi us doneu grat.
E fiu de vós que em sabreu bé conéixer
e, conegut, no em serà mal graïda
tota dolor havent per vós sentida:
lladoncs veureu les flames d’amor créixer.

Si mon voler he dat mal a paréixer, 
creeu de cert que vera amor no em lluny:
pus que lo sol és cald al mes de juny
ard mon cor flac, sens algun grat meréixer.
Altre sens mi d’açò mereix la colpa:
vullau-li mal com tan humil servent
vos té secret per son defalliment.
Cest és amor, que mi, amant, encolpa.

Ma volentat ab la raó s’envolpa
e fan acord la qualitat seguint,
tals actes fent que al cos és defallint
en poc de temps una gran part de polpa:
lo poc dormir magresa al cos m’acosta;
dobla’m l’enginy per contemplar amor:
lo cos molt gras, trobant-se dormidor,
no pot dar pas en aquesta aspra costa.

Plena de seny, donau-me una crosta
del vostre pa, qui em lleve l’amargor:
de tot menjar m’ha pres gran dessabor
sinó d’aquell qui molta amor me costa.

~


 
 
 
 


 
 

ALT E AMOR, D’ON GRAN DESIG S’ENGENDRA,...
 

Alt e amor, d’on gran desig s’engendra,
e esper, vinent per tots aquests graons,
me són delits, mas dóna’m passions
la por del mal, qui em fa magrir carn tendra,
e port al cor sens fum contínuu foc
e la calor no em surt a part de fora.
Socorreu me dins los térmens d’una hora
car mos senyals demostren viure poc.

Metge escient no té lo cas per joc
com la calor no surt a part extrema.
L’ignorant veu que lo malalt no crema
e jutja’l sa, puix que mostra bon toc.
Lo pacient no porà dir son mal,
tot afeblit, ab llengua mal diserta:
gests e color assats fan descuberta
part de l’afany, que tant com lo dir val.

Plena de seny, dir-vos que us am no cal,
puix crec de cert que us ne teniu per certa,
si bé mostrau que us està molt cuberta
cella per què amor és desegual.

~


 
 
 
 


 
 

AIXÍ COM CELL QUI DESITJA VIANDA...
 

Així com cell qui desitja vianda
per apagar sa perillosa fam
e veu dos poms de fruit en un bell ram
e son desig egualment los demanda,
no el complirà fins part haja elegida
sí que el desig vers l’un fruit se decant,
així m’ha pres, dues dones amant,
mas elegesc per haver d’amor vida.

Sí com la mar se plany greument e crida
com dos forts vents la baten egualment,
u de llevant e altre de ponent,
e dura tant fins l’un vent ha jaquida
sa força gran per lo més poderós,
dos grans desigs han combatut ma pensa,
mas lo voler vers u seguir dispensa.
Jo el vos public: amar dretament vós.

E no cuideu que tan ignocent fos
que no veés vostre avantatge gran:
mon cos no cast estava congoixant
de perdre lloc qui l’era delitós.
Una raó fon ab ell de sa part
dient que en ell se pren aquesta amor,
sentint lo mal o lo delit major,
sí que, ell content, cascú pot esser fart.

L’enteniment a parlar no venc tard
e planament desféu esta raó
dient que el cos, ab sa complexió,
ha tal amor com un llop o renard,
qui llur poder d’amar és limitat,
car no és pus que apetit brutal,
e si l’amant veeu dins la fornal,
no serà plant e molt menys defensat.

Ell és qui venç la sensualitat.
Si bé no és en ell prim moviment,
en ell està de tot lo jutjament:
cert guiador és de la voluntat.
Qui és aquell qui en contra d’ell reny?
Que voluntat, per qui el fet s’executa,
l’atorg senyor e, si ab ell disputa,
a la perfí se guia per son seny.

Diu més avant al cos, ab gran endeny:
«Vanament vols e vans són tos desigs,
car dins un punt tos delits són fastigs,
romans-ne llas, tots jorns ne prens enseny.
Ab tu mateix delit no pots haver:
tant est grosser que amor no n’és servit.
Volenterós acte de bé és dit
e d’aquest bé tu no saps lo carrer.

Si bé complit lo món pot retener,
per mi és l’hom en tan sobiran bé
e qui sens mi esperança el reté
és foll o pec e terrible grosser.»
Aitant com és l’enteniment pus clar
és gran delit lo que per ell se pren
e son pillard és subtil pensament,
qui de fins pasts no el jaqueix endurar.

Plena de seny, no pot Déu a mi dar,
fora de vós, que descontent no camp:
tots mos desigs sobre vós los escamp;
tot és dins vós lo que em fa desitjar.

~


 
 
 
 
 


 
 

SÍ COM UN REI, SENYOR DE TRES CIUTATS,...
 

Sí com un rei, senyor de tres ciutats,
qui tot son temps l’ha plagut guerrejar
ab l’enemic, qui d’ell no es pot vantar
mai lo vencés menys d’ésser-ne sobrats,
ans si al matí l’enemic lo vencia
ans del sol post pel rei era vençut,
fins que en les hosts contra el rei fon vengut
un soldader qui lo rei desconfia;

lladoncs lo rei perdé la senyoria
de les ciutats, sens ulla posseir,
mas l’enemic dues li’n volc jaquir
dant fe lo rei que bon compte en retria
com a vassall, la renda despenent
a voluntat del desposseïdor;
de l’altra vol que no en sia senyor
ne sia vist que li vinga en esment:

llong temps a amor per enemic lo sent,
mas jamés fon que em donàs un mal jorn
que en poc instant no li fes pendre torn
foragitant son aspre pensament;
tot m’ha vençut ab sol esforç d’un cos 
ne l’ha calgut mostrar sa potent força;
los tres poders que en l’arma són me força,
dos me’n jaqueix, de l’altre usar no gos.

E no cuideu que em sia plasent mos
aquest vedat, ans n’endure de grat:
si bé no puc remembrar lo passat,
molt és plasent la càrrega a mon dors.
Jamés vençó fon plaer del vençut
sinó de mi, que em plau que amor me vença
e em tinga pres ab sa invisible llença,
mas paren bé sos colps en mon escut.

De fet que fui a sa mercé vengut,
l’enteniment per son conseller pres
e mon voler per alguazir lo mes,
dant fe cascú que mai serà rebut
en sa mercé lo companyó membrar,
servint cascú llealment son ofici
sí que algú d’ells no serà tan nici
que en res contrast que sia de amar.

Plena de seny, vullau-vos acordar
com per amor vénen grans sentiments
e per amor pot ser hom ignocents,
e mostre-ho jo, qui n’he perdut parlar.

~


 
 
 
 
 
 


 
 

QUINS TAN SEGURS CONSELLS VAS ENCERCANT,...
 

Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure?
Amic de plor e desamic de riure,
com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita’t, doncs, a la mort qui t’espera.
E per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.

Braços uberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig,
dient: «Amic, ix de casa estrangera.
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l’ha sentida,
car jo defuig a tot home que em crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor.»

Ab ulls plorant e cara de terror,
cabells rompent ab grans udulaments,
la vida em vol donar heretaments
e d’aquests dons vol que sia senyor,
cridant ab veu horrible i dolorosa
tal com la mort crida el benauirat,
car si l’hom és a mals aparellat
la veu de mort li és melodiosa.

Bé em maravell com és tan ergullosa
la voluntat de cascun amador.
No demanant a mi qui és amor,
en mi sabran sa força dolorosa.
Tots, maldient, sagramentejaran
que mai amor los tendrà en son poder
e, si els recont l’acolorat plaer,
lo temps perdut, sospirant, maldiran.

Null hom conec, o dona, a mon semblant,
que, dolorit per amor, faça plànyer:
jo son aquell de qui es deu hom complànyer,
car de mon cor la sang se’n va llonyant.
Per gran tristor que li és acostada,
seca’s tot jorn l’humit qui em sosté vida,
e la tristor contra mi és ardida
e en mon socors mà no s’hi troba armada.

Llir entre cards, l’hora sent acostada
que civilment és ma vida finida.
Puix que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada.

~


 
 
 
 
 
 


 
 

COLGUEN LES GENTS AB ALEGRIA FESTES,...
 

Colguen les gents ab alegria festes,
lloant a Déu, entremesclant deports;
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes,
e vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d’altre que mi en son contínuu  plant.

Cascú requer e vol a son semblant,
per ço no em plau la pràtica dels vius:
d’imaginar mon estat són esquius;
sí com d’hom mort, de mi prenen espant.
Lo rei xipré, presoner d’un heretge,
en mon esguard no és malauirat,
car ço que vull no serà mai finat:
de mon desig no em porà guarir metge.

Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge
e per tots temps brota la carn de nou
e en son menjar aquell ocell mai clou,
pus fort dolor d’aquesta em té lo setge,
car és un verm qui romp la mia pensa,
altre lo cor, qui mai cessen de rompre,
e llur treball no es porà enterrompre
sinó ab ço que d’haver se defensa.

E si la mort no em dugués tal ofensa:
fer mi absent d’una tan plasent vista,
no li graesc que de terra no vista
lo meu cos nuu, qui de plaer no pensa
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se complir,
e si em cové mon derrer jorn finir,
seran donats térmens a ben amar.

E si en lo cel Déu me vol allogar,
part veure a Ell, per complir mon delit
serà mester que em sia dellai dit
que d’esta mort vos ha plagut plorar,
penedint vós com per poca mercé
mor l’ignocent e per amar-vos martre,
cell qui lo cos de l’arma vol departre
si ferm cregués que us dolríeu de se.

Llir entre cards, vós sabeu e jo sé
que es pot bé fer hom morir per amor:
creure de mi que só en tal dolor,
no fareu molt que hi doneu plena fe.

~


 
 
 
 
 
 


 
 

FANTASIANT, AMOR A MI DESCOBRE...
 

Fantasiant, amor a mi descobre
los grans secrets que als pus subtils amaga
e mon jorn clar als hòmens és nit fosca
e visc de ço que persones no tasten.
Tant en amor l’esperit meu contempla
que par del tot fora del cos s’aparte,
car mos desigs no són trobats en home
sinó en tal que la carn punt no el torbe.

Ma carn no sent aquell desig sensible
e l’esperit obres d’amor cobeja:
d’aquell cec foc qui els amadors s’escalfen,
paor no em trob que jo me’n pogués ardre.
Un altre esguard lo meu voler pratica,
quan en amar vós, dona, se contenta,
que no han cells qui amadors se mostren
passionats e contra amor no dignes.

Si fos amor substança raonable
e que es trobàs de senyoria ceptre,
béns guardonant e punint los demèrits,
entre els mellors sols me trobara fènix,
car jo tot sols desempare la mescla
de lleigs desigs qui ab los bons s’embolquen.
Castic no em cal, puix de assaig no em tempten:
la causa llur en mi és feta nul·la.

Sí com los sants sentints la llum divina
la llum del món conegueren per ficta,
e menyspreants la glòria mundana
puix major part de glòria sentien,
tot enaixí tinc en menyspreu e fàstic
aquells desigs qui, complits, amor minva,
prenint aquells que de l’esperit mouen,
qui no és llassat, ans tot jorn muntiplica.

Sí com sant Pau Déu li sostragué l’arma
del cos perquè ves divinals misteris,
car és lo cos de l’esperit lo carçre
e tant com viu ab ell és en tenebres,
així amor l’esperit meu arrapa
e no hi acull la maculada pensa
e per ço sent lo delit que no es cansa,
sí que ma carn la vera amor no em torba.

Pren-me enaixí com a aquell filosofe
qui, per muntar al bé qui no es pot perdre,
los perdedors llançà en mar profunda,
creent aquells l’enteniment torbassen:
jo, per muntar al delit perdurable
tant quant ha el món, gros plaer de mi llance,
creent de cert que el gran delit me torba
aquell plaer que en fastig, volant, passa.

Als naturals no par que fer-se pusquen
molts dels secrets que la deitat s’estoja,
que revelats són estats a molts martres
no tan subtils com los ignorants i aptes.
Així primors amor a mi revela
tals que els sabents no basten a compendre,
e quan ho dic, de mos dits me desmenten,
dant a parer que folles coses parle.

Llir entre cards, lo meu voler se tempra
en ço que null amador sap lo tempre.
Ço fai amor, a qui plau que jo senta
sos grans tresors: sols a mi els manifesta.

~


 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

LLEIXANT A PART L’ESTIL DELS TROBADORS...
 

Lleixant a part l’estil dels trobadors
qui per escalf trespassen veritat,
e sostraent mon voler afectat
perquè no em torb, diré el que trob en vós.
Tot mon parlar, als qui no us hauran vista
res no valrà, car fe no hi donaran,
e los veents que dins vós no veuran,
en creure a mi llur arma serà trista.

L’ull de l’hom pec no ha tan fosca vista
que vostre cos no jutge per gentil;
no el coneix tal com lo qui és subtil:
hoc la color, mas no sap de la llista.
Quant és del cos menys de participar
ab l’esperit, coneix bé lo grosser:
vostra color i el tall pot bé saber,
mas ja del gest no porà bé parlar.

Tots som gossers en poder explicar
ço que mereix un bell cos e honest:
jóvens gentils, bons sabents, l’han request
e, famejants, los cové endurar.
Lo vostre seny fa ço que altre no basta,
que sap regir la molta subtilea.
En fer tot bé s’adorm vostra perea.
Verge no sou perquè Déu ne volc casta.

Sol per a vós bastà la bona pasta
que Déu retenc per fer singulars dones:
fetes n’ha assats molt sàvies e bones;
mas, compliment, dona Teresa el tasta,
havent en si tan gran coneiximent
que res no el fall que tota no es conega:
a l’hom devot sa bellesa encega,
past d’entenents és son enteniment.

Venecians no han lo regiment
tan pacific com vostre seny regeix
subtilitats que l’entendre us nodreix
e del cos bell sens colpa el moviment.
Tan gran delit tot hom entenent ha
e ocupat se troba en vós entendre
que lo desig del cos no es pot estendre
a lleig voler, ans com a mort està.

Llir entre cards, lo meu poder no fa
tant que pogués fer corona invisible.
Meriu-la vós, car la qui és visible
no es deu posar lla on miracle està.

~


 
 
 
 
 
 


 
 

LO JORN HA POR DE PERDRE SA CLAROR...
 

Lo jorn ha por de perdre sa claror:
quan ve la nit que expandeix ses tenebres,
pocs animals no cloen les palpebres
e los malalts creixen de llur dolor.
Los malfactors volgren tot l’any duràs,
perquè llurs mals haguessen cobriment;
mas jo, qui visc menys de par, en turment
e sens mal fer, volgra que tost passàs.

E d’altra part faç pus que si matàs
mil hòmens justs, menys d’alguna mercé,
car tots mos ginys jo solt per trair me.
E no cuideu que el jorn me n’excusàs,
ans en la nit treball rompent ma pensa
perquè en lo jorn lo traïment cometa:
por de morir ne de fer vida estreta
no em tol esforç per donar-me ofensa.

Plena de seny, mon enteniment pensa
com aptament lo llaç d’amor se meta.
Sens aturar pas, tenint via dreta,
vaig a la fi, si mercé no em defensa.

~


 
 
 
 
 
 


 
 

SÍ COM LO TAUR SE’N VA FUIT PEL DESERT...
 

Sí com lo taur se’n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui el força,
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l’ha desert,
tot enaixí em cové llunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.

~


 
 
 
 
 
 
 


 
 

SENS LO DESIG DE COSA DESHONESTA,...
 

Sens lo desig de cosa deshonesta,
d’on ve dolor a tot enamorat,
visc dolorit desitjant ser amat,
e par-ho bé que no us vull deshonesta.
Ço que jo am de vós és vostre seny
e los estats de vostra vida casta:
molt no deman, car mon desig no basta
sinó en ço que honestat ateny.

L’enteniment a vós amar m’empeny
e no lo cos ab voler deshonest:
tira’m a vós un amigable gest,
ab sentir prim, qui desperta desdeny.
Tant està pres lo meu enteniment
per molta part del vostre que li alta
que em tol sentir e em fa la carn malalta
d’un tal dormir que perd lo sentiment.

No cessarà lo meu egual talent,
puix mou de part que no es cansa ni es farta,
car l’esperit tot lo finit aparta:
no és en cos lo seu contentament.
De vós deman la voluntat guanyada,
cella qui és en l’arma infinida;
la part d’amor que pot ésser perida,
en lo meu cor no s’hi troba esforçada.

Sí com lo foc creix la sua flamada
quan li són dats molts fusts perquè els aflam
e lladoncs creix e mostra major fam
com pot sorbir cosa que el sia dada,
ne pren a mi, car ma voluntat creix
per los desigs presentats en ma pensa
e, remoguts, seria’ls fer ofensa,
car d’altra part ma voluntat no es peix.

Mon pensament mostra que m’entristeix
quan entre gents estic mut e pensiu;
lladoncs amor peix sos fills en lo niu
que dins mon cap és llong temps que nodreix.
Cest és aquell voler sens negun terme,
per ço amor de mi no es partirà:
aquella amor que en nostra carn està
no met al cor lo no cansable verme.

Plena de seny, mon enteniment ferme
en ço que mai amador lo fermà,
e si fallesc, vera amor fallirà.
Mellor de tots hauré nom, si em conferme.

~


 
 
 
 
 
 
 


 
 

QUI NO ÉS TRIST, DE MOS DICTATS NO CUR,...
 

Qui no és trist, de mos dictats no cur,
o en algun temps que sia trist estat,
e lo qui és de mals passionat
per fer-se trist no cerque lloc escur:
llija mos dits mostrants pensa torbada,
sens alguna art eixits d’hom fora seny.
E la raó que en tal dolor m’empeny,
amor ho sap, qui n’és causa estada.

Alguna part, e molta, és trobada
de gran delit en la pensa del trist,
e si les gents ab gran dolor m’han vist,
de gran delit ma arma fon companyada.
Quan simplament amor en mi habita,
tal delit sent que no em cuid ser al món,
e com sos fets vull veure de pregon
mescladament ab dolor me delita.

Prest és lo temps que faré vida ermita
per mills poder d’amor les festes colre;
d’est viure estrany algú no es vulla dolre,
car per sa cort amor me vol e em cita,
e jo, qui l’am per si tan solament,
no denegant lo do que pot donar,
a sa tristor me plau abandonar
e per tostemps viure entristadament.

Traure no pusc de mon enteniment
que sia cert e molt pus bell partit
sa tristor gran que tot altre delit,
puix hi recau delitós llanguiment.
Alguna part de mon gran delit és
aquella que tot home trist aporta,
que planyent si, lo plànyer lo conforta
més que si d’ell tot lo món se dolgués.

Esser me cuid per moltes gents représ,
puix que tant llou viure en la vida trista;
mas jo, qui he sa glòria a l’ull vista,
desig sos mals, puix delit hi és promés.
No es pot saber, menys de l’experiença,
lo gran delit que és en lo sols voler
d’aquell qui és amador verdader
e ama si veent-se en tal volença.

Llir entre cards, Déu vos don coneixença
com só per vós a tot extrem posat:
ab mon poder amor m’ha enderrocat
sens aquell seu d’infinida potença.

~


 
 
 
 
 
 
 


 
 

VÓS, QUI SABEU DE LA TORTRA EL COSTUM!...
 

Vós, qui sabeu de la tortra el costum!
E si no ho feu, plàcia’l-vos oir:
quan mort li tol son par, se vol jaquir
d’obres d’amor ne beu aigua de flum,
ans en los clots ensutza primer l’aigua,
ne es posa mai en verd arbre fullat.
Mas contra açò és vostra qualitat,
per gran desig no cast que en vós se raiga.

E no cuideu, dona, que bé us escaiga
que, puix hagués tastat la carn gentil,
a mercader lliuràs vostre cos vil.
E son dret nom en Joan me pens caiga,
e si voleu que us ne don coneixença,
sa faç és gran, ab la vista molt llosca,
sos fonaments són de llagost o mosca...
Cert no mereix draps vendre de Florença!

E coneixent la vostra gran fallença,
volgué’s muntar, en amar, cavaller,
e sabent ell tot vostre fet en ver,
en vós amar se tengra a consciença,
sabent molt clar l’ensutzeada vida
prenent public les pagues del pecat.
Vostre cos lleig per drap és baratat:
vostre servir és bo sol per a dida.

E no cuideu filla us hagués jaquida,
vós alletant aquella ab vostra llet,
car vostre cos és de verí replet,
e mostren-ho vostres pèls fora mida,
car si us jaquiu vostra barba criada
e la us toleu, puix ab los pèls dels braços
poran-se’n fer avantatjosos llaços
prenints perdius e tortra o becada.

Quan oïreu: «Alcavota provada!»,
responeu tost, que per vós ho diran,
e puix per nom propi vos cridaran,
ja no us mostreu en l’oir empatxada,
enterrogant: «Amics, e què voleu?
En dret d’amor, ha hi res que jo fer pusca?
Tracte semblant jamés me trobe cusca,
presta seré a quant demanareu!»

Tots los qui tost acunçament volreu
en fets d’amor, emprau na Montbohí:
ella us farà tot lo que féu a mi.
No es pot saber l’endreç que hi trobareu!

~


 
 
 
 
 
 
 


 
 

VELES E VENTS HAN MOS DESIGS COMPLIR...
 

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar:
mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nudrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets,
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran,
e en lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit.
E jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu! per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l’avenidor!

Jo son aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta
me trobarà, faent humil respost.

Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

~


 
 
 
 


 
 

BÉ EM MARAVELL COM L’AIRE NO S’ALTERA...
 

Bé em maravell com l’aire no s’altera
e com lo foc per feixuc pes no cau
e com no es mou la que feixuga jau,
fermant son lloc en la pus alta esfera!
Major senyal no pot mostrar lo món
e digne molt que l’hom se’n maravell:
ab un poc més, hauré creure per ell
que periran tots quants en lo món són.

A mon juí, ses lleis amor confon:
experiment ja del tot és errant.
Tot amador ama per son semblant;
lo contrafer en per null temps no fon.
Vós, qui bastant sou per un món regir,
porà’s bé fer que ameu l’home pec?
Per acte lleig sentiment haureu cec?
No haveu pus excusa en lo meu dir.

Mon creure ferm no pot bé soferir
un cas tan fort, e per moltes raons;
mas també sé que la carn ha esperons
e no us veig fre bastant a retenir.
E d’altra part, amor, per sa furor,
secretament, sens compte, lo cos lliga
en actes tals quals honestat castiga,
e pot esser ameu de tal amor.

Si ver serà, prec Déu que la calor
de tots los focs creme la vostra carn,
si no teniu en un terrible escarn
que no vençau una tan gran error.
Mas vostre cos per ventura es delita
usar dels fruits que na Venus conrea?
Mas vostre seny deuria haver ferea
de fer tals fets, e gents n’han ja sospita.

Per tal dolor no faré vida ermita:
palesament serà ma vida activa
e de parlar no tendré llengua esquiva,
e ver parlar de si gran dolçor gita.
Cells qui sabran mon ver complanyiment,
tots planyeran mi per ma causa justa,
e planyiment de si amor ajusta,
e rependran natura si ho consent.

Oh folla amor, de vós no son content,
e ja molt menys dels fets de la que am.
No sé de qui haver pus honest clam:
per no errar, maldic-vos egualment!

~


 
 
 
 
 


 
 

NO EM PREN AIXÍ COM AL PETIT VAILET...
 

No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc d’estiu, com la calor se met,
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.

Com se farà que visca sens dolor
tenint perdut lo bé que posseïa?
Clar e molt bé ho veu, si no ha follia,
que mai porà tenir estat millor.
Doncs, què farà, puix altre bé no el resta,
sinó plorar lo bé del temps perdut?
Veent molt clar per si ser decebut,
mai trobarà qui el faça millor festa.

Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge
e en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.

Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entés com dins en mon coratge
los pensaments no em devallen avall.

~


 
 
 
 
 


 
 

ALS FATS COMAN TOT QUANT SERÀ DE MI,...
 

Als fats coman tot quant serà de mi,
puix só estolt de ma elecció:
mon seny és mort, a qui Déu no perdó,
puix al començ del tot me derrenclí.
Ja no és temps tenir frens al voler,
malalta és ma bona voluntat
e vaig en lloc on no vull ser portat:
só descontent de tot quant pusca fer.

Sí com a l’hom no li basta poder, 
paralitic, quan és en peus llevat,
a anar al lloc on vol esser anat,
ans cau o tort va, contra son mester,
ne pren a mi, que faç lo que no em plau
i aquell voler de la raó és vençut,
e si el complac mon delit és perdut,
perquè sens cor faç quant de mi vejau.

Sí com als vents és donada la nau
mentre és debat als mariners vengut,
lladoncs la nau son camí ha tengut
per senya tal qual ans del contrast jau,
ne pren a mi, car mon enteniment
ha gran debat ab lo voler del cos;
determenar llur debat clar no gos:
penjant lo temps, l’apetit vaig siguent.

Passà lo temps que fui d’amor content:
si bé tostemps sentí ses grans dolors,
mescladament dolçors ab amargors,
creia rei ser veent-me d’ell sirvent.
Jo fui content de sos mals sens los béns,
per bé que el mal sens bé no pot venir,
mas jo amprenc per ell més que morir:
malament viu qui en mal fer no té frens.

Oh tu, amor, qui ton poder m’estens
així fortment que no et puc resistir,
ix fora mi, puix en plaer no gir
ma voluntat a fer tos manaments!
Vulles haver en contra mi ergull!
Lleixa vassall qui no et vol per senyor!
Quin moviment venç aquesta dolor,
fent-me jaquir ben fer, de qui em despull?

Aquest meu fet, bona fi no l’acull
e lo present és ple de gran tristor:
aquesta ve del dan avenidor,
que de present lo tinc davant mon ull.
Jo el soferré, si ab cor molt ardit
la que jo am per mi passa lo mal
sens penedir: qui es penit grat no val.
Lladoncs la mort no em serà sens delit.

Llir entre cards, gran és lo meu delit
mentre no pens lo que poríeu fer:
tot acte és prop de lla on és poder,
si al voler governa l’apetit.

~


 
 
 
 
 


 
 

OH VÓS, MESQUINS QUI SOTS TERRA JAEU...
 

Oh vós, mesquins qui sots terra jaeu
del colp d’amor ab lo cos sangonent
e tots aquells qui ab cor molt ardent
han bé amat, prec-vos no us oblideu!
Veniu plorant, ab cabells escampats,
uberts los pits per mostrar vostre cor
com fon plagat ab la sageta d’or
ab què amor plaga els enamorats!

Los colps d’amor són per tres qualitats
e veure es pot en les fletxes que fir,
perquè els ferits són forçats de sentir
dolor del colp segons seran plagats.
D’or e de plom aquestes fletxes són,
e d’un metall que s’anomena argent:
cascú d’aquests dóna son sentiment
segons que d’ells diferença ha en lo món.

En aquell temps que primer d’aquest fon,
les fletxes d’or amor totes llançà
e, desmembrat, una se n’aturà
ab què em ferí, de què viure abandon.
De fletxes tals molts passats foren morts;
ja no té pus què fer guerra mortal:
ab les d’argent sol basta a fer senyal,
mas los plagats de morir són estorts.

Ab les de plom són hui tots sos deports
e son poder no basta a traure sang.
Amor, veent lo seu poder tan manc,
ha trencat l’arc: jo en faç al món reports.
Ab cor sancer crida la sua pau,
per què cascú pot anar en cabells;
per fugir d’ell no cal muntar castells:
lo seu poder pus baix que terra jau.

Mas jo romanc a mort, d’açò fiau.
La sua pau és guerra per a mi:
si en guerra fos cella per qui em ferí,
jo fóra en pau, vençut e son esclau.
Pau ha lo món e guerra jo tot sol,
perquè amor guerrejar ha finit.
Jo son plagat e no puc ser guarit,
puix la que am de sa plaga no es dol.

Oh folla amor, qui vostre delit vol
sobre lloc fals ha son contentament;
per ço repòs no té en l’enteniment,
car sinó el ver l’enteniment no col.

~


 
 
 
 
 


 
 

AIXÍ COM CELL QUI ES VEU PROP DE LA MORT,...
 

Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant
e veig a vós, bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.

~


 
 
 
 


 
 

CERVO FERIT NO DESITJA LA FONT...
 

Cervo ferit no desitja la font
aitant com jo esser a vós present:
al gran repòs de mon contentament
passar no pusc sinó per aquest pont.
Molt me ve tard lo jorn tan desitjat,
comprat molt car per dolorós sospir,
e tard o breu só cert que deu venir
si per la mort camí no m’és tancat.

Esser no pusc d’esperança llançat,
car jo us desig segons mon major bé.
A vós deman: contra mi res no us té,
mentre el voler vostre em sia donat.
Si el pensament llunyava un sol punt
d’imaginar haver vostre voler,
sens aquell tot no pusc delit haver:
si no és tot sa, tost porà ser defunt.

Davant me veig de grans dolors un munt,
puix ops he tant per a mon contentar
e mon voler porà molt menyscabar
si el vostre es mou e no mostra que munt.
E devallant, devallarà lo meu,
e d’alt caent, no darà poc crebant,
car tot extrem altre extrem és donant.
Al poc estat no par l’ofensa greu.

Mil veus lo jorn és per mi pregat Déu
de ço que en vós està la major part:
que en mon voler hajau lo vostre esguard,
e prec amor vos llanç tot poder seu.
E si ho compleix, lladoncs pendreu extrem,
si troba lloc on se prenga en vós:
en lloc dispost sa passió és en nós
e lo contrast tenim e no volem.

Noves de vós saber mortalment tem,
dubtant-me fort que no hi mostreu amor.
Per no saber visc en altra dolor.
No sé de qual costat guard que no em crem.
No és en vós complir lo meu delit,
per bé que vós vullau complir aquell.
D’amor haveu haver forçat consell:
en vós i en ell recau mon bé complit.

Res no temau ne prengau en despit
dels pensaments meus ab varietat,
car en servei seran de fermetat:
de tals servents vol ser amor servit.
Si punt d’enuig d’est praticar sentiu,
sens amor sou o no sabeu què vol.
Ferm lloc no el té, qui d’aquest mal se dol:
lo moviment per segurtat teniu.

Si tant de vós com voleu no confiu,
mon gran voler me porta en aquest zel.
De vostre cos no tem lo pus prim pèl
que en contra mi res fes ne em fos altiu.
La voluntat vull que pas tota en mi:
jo só celós si molt amau a Déu!
Dant-vos delit sens mi, lo mal creix meu.
Quan vos dolgués, de mal vostre em dolguí.

Mon derrer bé, de vós jo guard la fi,
quan de present me trob esser content,
e si em veig trist per algun cas present,
res venidor trobar no es pot en mi.

~


 
 
 
 
 
 


 
 

LA GRAN DOLOR, QUE LLENGUA NO POT DIR,...
 

La gran dolor, que llengua no pot dir,
del qui es veu mort e no sap on irà:
no sap son Déu si per a si el volrà
o si en l’infern lo volrà sebollir,
semblant dolor lo meu esperit sent
no sabent què de vós Déus ha ordenat.
Car vostre bé o mal a mi és dat,
del que haureu jo en seré sofirent.

Tu, esperit, qui has fet partiment
ab aquell cos qual he jo tant amat,
veges a mi qui só passionat:
dubtant estic fer-te raonament.
Lo lloc on est me farà canviar
d’enteniment de ço que et volré dir:
goig o tristor per tu he jo complir,
en tu està quant Déu me volrà dar.

Pregant a Déu les mans no em cal plegar,
car fet és tot quant li pot avenir:
si és al cel, no es pot lo bé expremir,
si en infern, en foll és mon pregar.
Si és així, anul·la’m l’esperit,
sia tornat món ésser en no res,
e majorment si en lloc tal per mi és:
no sia jo de tant adolorit.

No sé què dir que em fartàs d’haver dit;
si crid o call, no trob qui em satisfés;
si vag o pens, he temps en va despés:
de tot quant faç, ans de fer me penit.
No planc lo dan de mon delit perdut,
tanta és la por que em ve de son gran mal:
tot mal és poc si no és perpetual,
e tem aquest no l’haja merescut.

Lo dan mortal és molt més que temut
e tol-ne part esser a tots egual.
Oh tu, dolor, sies-me cominal,
en contra oblit vulles-me ser escut,
fir-me lo cor e tots los senys me pren,
farta’t en mi, car no em defens de tu,
dóna’m tant mal que me’n planga cascú,
tant com tu pots lo teu poder m’estén!

Tu, espirit, si res no te’n defén,
romp lo costum que dels morts és comú:
torna en lo món e mostra què és de tu!
Lo teu esguard no em donarà espavent.

~


 
 
 
 
 


 
 

PER LO CAMÍ DE MORT HE CERCAT VIDA,...
 

Per lo camí de mort he cercat vida,
on he trobat moltes falses monjoies.
Quasi guiat per les falses ensenyes,
só avengut a perillosa riba,
sí co el malvat que en paradís vol cabre
e vers infern ab cuitat pas camina
i així com cell qui de Migjorn les terres
va encercant per vent de tremuntana.

Gran és mon dan, segons ma complacença:
segons lo ver, és poc lo meu damnatge.
Jo perd delit havent ab dolor lliga
e, tal com fon, plac molt a ma natura:
en mi no pusc troba àls sinó perdre
e de mon bé, si bé ho vull, no m’alegre.
Lo perdre sent, perquè, perdut dolç hàbit,
del bé vinent no em trob certa fiança.

Així com l’hom, per molta fe que haja,
lleixa ab dolor esta vida mesquina,
perquè no sent los delits de l’Altisme
e sent aquests que en esta vida lleixa,
ne pren a mi, que el delit d’amor lleixe
ab tal dolor que no sé on pot cabre:
ab molta por esper lo raonable
perquè no sé com lo sentré païble.

Sí com aquell que entrar vol en batalla
e troba’s cor ans que l’experimente,
e quan se veu esser prop de l’encontre
per gran paor fuig mostrant les espatles,
ne pren a mi, que en contra amor m’esforce
fins a venir a fer-ne l’estret compte,
e quan só prop de aquell apartar-me,
com a vençut jo abandon mes armes.

Dubtar no em cal si em són fetes metzines:
ab alguna art són preses mes potences.
Per son voler tot home del món ama
i amar no em plau e d’amor són mes obres.
Per los cabells a mi sembla que em porten
a fer los fets que amor me comana:
si en vull fugir, portar no em poden cames.
En tal contrast la mia vida penja!

Aquell dolç tast que ab si l’acordant tasta
no és en mi, mas dolor del discorde.
Qui no és amat i amor d’altre cobeja
no sent gran mal, puix un terme desitja.
Jo son aquell qui en res del món no em ferme:
jo am a qui no mereix que jo l’ame
e d’altra part veig obres en contrari.
De vida i mort he certana paraula!

A tot mesquí un gran bé no li minva,
ço és, haver de mort un molt poc dubte.
D’aquest gran bé jo no sé on té casa:
no trob raó per què viure desitge.
En contra amor aitant jo no m’esforce
que dón oblit en algun bé seu ficte
ne ell m’és bastant, sí com dabans, complaure.
Jo só en l’estat lo qual deu tot hom tembre!

Font són mos ulls d’aigua dolça i amarga,
perquè en dolor i ab delit aquells ploren,
car una és la dolor delitable;
l’altra ab aquell poc ne molt no es companya.
Com ne per què, saber açò com passa,
no sia jo lo deïdor o mestre:
tan solament a ben sentir-ho baste.
Vinga el juí als qui d’amor més saben!

Cascuna part de si em dóna creença,
tant que no sé raó que la desfaça.
Amor de si gran raó m’ha donada,
e si desam no em sia dada colpa.
Ja los meus fets raó d’home no els porta:
als fats és dat tot quant a mi seguesca.
A res a fer a mi és tolt l’arbitre.
No em trob res franc sinó la sola pensa.

Oh folla amor, les dolors costumades
vénen, per temps, que no donen congoixa.
Si així no fos, ja no serien hòmens.
E per què, doncs, aquest ús en mi es trenca?

~


 
 
 
 


 
 

LO VISCAÍ QUI ES TROBA EN ALEMANYA...
 

Lo viscaí qui es troba en Alemanya
paralitic, que no pot senyalar,
si és malalt, remei no li pot dar 
metge del món si doncs no és d’Espanya,
qui del seu mal haurà més coneixença
i entendrà millor sa qualitat:
atal son jo, en estrany lloc posat,
que altre sens vós ja no em pot dar valença.

Jo viu uns ulls haver tan gran potença
de dar dolor e prometre plaer;
jo, esmaginant, viu sus mi tal poder
que en mon castell era esclau de remença.
Jo viu un gest e sentí una veu 
d’un feble cos, e cuidara jurar 
que un hom armat jo el fera congoixar:
sens rompre’m pèl, jo em só retut per seu.

Sí com l’infant que sap per carrer seu
prou bé anar, segons sa poca edat,
si en esculls per cas se veu posat
està pauruc, no sap on se té el peu;
d’anar avant, perquè no hi veu petjada,
no vol, ne pot usar de camí pla;
tornar no sap, perquè altri el portà,
que ell per si no fera tal jornada.

Mos ulls d’açò han feta la bugada
e tots mos senys s’hi són volguts mesclar:
jo pena en pas, mas no hi puc contrastar,
perquè algun tant ab delit és mesclada.
Amor me vol e fortuna em desvia:
a tals contrasts no basta mon poder.
Sens ella al món remei no puc haver.
Doncs, dir m’heu vós ja de mi què us paria!

Dormint, vetlant, jo tinc la fantasia
en contemplar qui am, qui és, què val,
e quant més trob, llavors me va pus mal,
pel pensament qui em met en gran follia,
hoc e en tan gran que jo am son desdeny,
son poc parlar, son estat, tal qual és,
més que esser rei del poble tot francés,
e muira prest si mon parlar jo em feny!

Vós no voler, lo meu voler empeny,
e vostres ulls han mon arnés romput.
Mon pensament minvant m’ha ja vençut:
só presoner pauruc per vostre seny.
Lo vostre gest tots mos actes afrena
e mon voler res no el pot enfrenar.
L’hivern cremant, l’estiu sens escalfar,
aquests perills me daran mala estrena.

Bella ab bon seny, tot és poca faena
al meu afany deure vós lluny estar,
car prop de vós res no em pot mal temps dar
e lluny de vós no trob res bo sens pena.

~


 
 
 
 
 
 


 
 

PUIX QUE SENS TU ALGÚ A TU NO ABASTA,...
 

Puix que sens tu algú a tu no abasta,
dóna’m la mà o pels cabells me lleva;
si no estenc la mia envers la tua,
quasi forçat a tu mateix me tira.
Jo vull anar envers tu a l’encontre;
no sé per què no faç lo que volria,
puix jo són cert haver voluntat franca
e no sé què aquest voler m’empatxa.

Llevar mi vull e prou no m’hi esforce:
ço fa lo pes de mes terribles colpes.
Ans que la mort lo procés a mi cloga,
plàcia’t, Déu, puix teu vull ser, que ho vulles.
Fes que ta sang mon cor dur amollesca:
de semblant mal guarí ella molts altres.
Ja lo tardar ta ira em denuncia;
ta pietat no trob en mi que obre.

Tan clarament en l’entendre no peque
com lo voler he carregat de colpa.
Ajuda’m, Déu! Mas follament te pregue,
car tu no vals sinó al qui s’ajuda,
e tots aquells qui a tu se apleguen
no els pots fallir, e mostren-ho tos braços.
Què faré jo, que no meresc m’ajudes,
car tant com puc conec que no m’esforce?

Perdona mi si follament te parle!
De passió parteixen mes paraules.
Jo sent paor d’infern, al qual faç via;
girar-la vull e no hi disponc mos passos.
Mas jo em record que meritist lo lladre
tant quant hom veu no hi bastaven ses obres.
Ton espirit lla on li plau espira:
com ne per què no sap qui en carn visca.

Ab tot que só mal crestià per obra,
ira no et tinc ne de res no t’encolpe;
jo son tot cert que per tostemps bé obres
e fas tant bé donant mort com la vida:
tot és egual quant surt de ta potença,
d’on tinc per foll qui vers tu es vol iréixer.
Amor de mal e de bé ignorança
és la raó que els hòmens no et coneixen.

A tu deman que lo cor m’enfortesques,
sí que el voler ab ta voluntat lligue;
e puix que sé que lo món no em profita,
dóna’m esforç que del tot l’abandone;
e lo delit que el bon hom de tu gusta,
fes-me’n sentir una poca centilla,
perquè ma carn, qui m’està molt rebel·le,
haja afalac, que del tot no em contraste.

Ajuda’m, Déu, que sens tu no em puc moure,
perquè el meu cos és més que paralític!
Tant són en mi envellits los mals hàbits,
que la virtut al gustar m’és amarga.
Oh Déu, mercé! Revolta’m ma natura,
que mala és per la mia gran colpa;
e si per mort jo puc rembre ma falta,
esta serà ma dolça penitença.

Jo tem a tu més que no et só amable
e davant tu confés la colpa aquesta;
torbada és la mia esperança
e dintre mi sent terrible baralla.
Jo veig a tu just e misericorde;
veig ton voler qui sens mèrits gracia:
dónes e tols de grat lo do sens mèrits.
Qual és tan just, quant més jo, que no tema?

Si Job lo just por de Déu l’opremia,
què faré jo que dins les colpes nade?
Com pens d’infern que temps no s’hi esmenta,
lla és mostrat tot quant sentiments temen.
L’arma, qui és contemplar Déu eleta,
en contra aquell blasfemant se rebel·la:
no és en hom de tan gran mal estima.
Doncs, com està qui vers tal part camina?

Prec-te, Senyor, que la vida m’abreuges
ans que petjors casos a mi enseguesquen;
en dolor visc faent vida perversa,
e tem dellà la mort per tostemps llonga.
Doncs, mal deçà e dellà mal sens terme!
Pren-me al punt que millor en mi trobes;
lo detardar no sé a què em servesca:
no té repòs lo qui té fer viatge.

Jo em dolc perquè tant com vull no em puc dolre
de l’infinit damnatge, lo qual dubte;
e tal dolor no la recull natura
ne es pot asmar, e menys sentir pot l’home.
E doncs, açò sembla a mi flaca excusa,
com de mon dan, tant com és, no m’espante;
si el cel deman, no li dó basta estima.
Fretura pas de por e d’esperança!

Per bé que tu irascible t’amostres,
ço és defalt de nostra ignorança;
lo teu voler tostemps guarda clemença,
ton semblant mal és bé inestimable.
Perdona’m, Déu, si t’he donada colpa,
car jo confés esser aquell colpable:
ab ull de carn he fets los teus judicis.
Vulles dar llum a la vista de l’arma!

Lo meu voler al teu és molt contrari,
e em só enemic pensant-me amic ésser.
Ajuda’m, Déu, puix me veus en tal pressa!
Jo em desesper si los mèrits meus guardes.
Jo m’enuig molt la vida com allongue,
e dubte molt que aquella fenesca.
En dolor visc, car mon desig no es ferma,
e ja en mi alterat és l’arbitre.

Tu est la fi on totes fins termenen,
e no és fi si en tu no termena;
tu est lo bé on tot altre es mesura,
e no és bo qui a tu, Déu, no sembla.
Al qui et complau, tu, aquell, déu nomenes;
per tu semblar, major grau d’home el muntes;
d’on és gran dret del qui plau al diable
prenga lo nom d’aquell ab qui es conforma.

Alguna fi en aquest món se troba;
no és vera fi, puix que no fa l’hom fèlix:
és lo començ per on altra s’acaba,
segons lo córs que entendre pot un home.
Los filosofs qui aquella posaren
en si mateixs, són esser vists discordes:
senyal és cert que en veritat no es funda;
per consegüent, a l’home no contenta.

Bona per si no fon la llei judaica:
en paradís per ella no s’entrava,
mas tant com fon començ d’aquesta nostra,
de què es pot dir d’aquestes dues una.
Així la fi de tot en tot humana
no da repòs a l’apetit o terme,
mas tampoc l’hom sens ella no ha l’altra:
sent Joan fon senyalant lo Messies.

No té repòs qui nulla altra fi guarda,
car en res àls lo voler no reposa;
ço sent cascú, e no hi cal subtilesa,
que fora tu lo voler no s’atura.
Sí com los rius a la mar tots acorren,
així les fins totes en tu se n’entren.
Puix te conec, esforça’m que jo t’ame!
Vença l’amor a la por que jo et porte!

E si amor tanta com vull no m’entra,
creix-me la por, sí que, tement, no peque,
car no pecant jo perdré aquells hàbits
que són estats perquè no t’am la causa.
Muiren aquells qui de tu m’apartaren,
puix m’han mig mort e em tolen que no visca.
Oh senyor Déu, fes que la vida em llargue,
puix me apar que envers tu jo m’acoste!

Qui em mostrarà davant tu fer excusa
quan hauré dar mon mal ordenat compte?
Tu m’has donat disposició recta
e jo he fet del regle falç molt corba.
Dreçar-la vull, mas he mester ta ajuda.
Ajuda’m, Déu, car ma força és flaca!
Desig saber què de mi predestines:
a tu és present i a mi causa venible.

No et prec que em dóns sanitat de persona
ne béns alguns de natura i fortuna,
mas solament que a tu, Déu, sols ame,
car jo só cert que el major bé s’hi causa.
Per consegüent, delectació alta
jo no la sent, per no dispost sentir-la;
mas, per saber, un home grosser jutja
que el major bé sus tots és delitable.

Qual serà el jorn que la mort jo no tema?
E serà quan de ta amor jo m’inflame.
E no es pot fer sens menyspreu de la vida
e que per tu aquella jo menyspree.
Lladoncs seran jus mi totes les coses
que de present me veig sobre los muscles:
lo qui no tem del fort lleó les ungles,
molt menys tembrà lo fibló de la vespa.

Prec-te, Senyor, que em faces insensible
e que en null temps alguns delits jo senta,
no solament los lleigs qui et vénen contra,
mas tots aquells que indiferents se troben.
Açò desig perquè sol en tu pense
e pusca haver la via que en tu es dreça;
fes-ho, Senyor, e si per temps me’n torne
haja per cert trobar ta aurella sorda.

Tol-me dolor com me veig perdre el segle,
car, mentre em dolc, tant com vull jo no t’ame,
e vull-ho fer, mas l’hàbit me contrasta;
en temps passat me carreguí la colpa.
Tant te cost jo com molts qui no et serviren
e tu els has fet no menys que jo et demane;
per què et suplic que dins lo cor tu m’entres,
puix est entrat en pus abominable.

Catòlic só, mas la fe no m’escalfa
que la fredor llenta dels senys apague,
car jo lleix ço que mos sentiments senten
e paradís crec per fe i raó jutge.
Aquella part de l’esperit és prompta,
mas la dels senys rossegant la m’acoste;
doncs, tu, Senyor, al foc de fe m’acorre,
tant que la part que em porta fred abrase.

Tu creïst me perquè l’ànima salve,
e pot-se fer de mi saps lo contrari.
Si és així, per què, doncs, me creaves,
puix fon en tu lo saber infal·lible?
Torna a no res, jo et suplic, lo meu ésser,
car més me val que tostemps l’escur càrcer!
Jo crec a tu com volguist dir de Judes
que el fóra bo no fos nat al món home.

Per mi, segur havent rebut baptisme,
no fos tornat als braços de la vida,
mas a la mort hagués retut lo deute
e de present jo no viuria en dubte!
Major dolor d’infern los hòmens senten
que los delits de paraís no jutgen;
lo mal sentit és d’aquell altre exemple,
e paradís sens lo sentir se jutja.

Dóna’m esforç que prenga de mi venja:
jo em trob ofés contra tu ab gran colpa,
e si no hi bast, tu de ma carn te farta,
ab que no em tocs l’esperit, que a tu sembla,
e, sobretot, ma fe que no vacil·le
e no tremol la mia esperança;
no em fallirà caritat, elles fermes.
E de la carn, si et suplic, no me n’oges.

Oh, quan serà que regaré les galtes
d’aigua de plor ab les llàgremes dolces!
Contricció és la font d’on emanen:
aquesta és clau que el cel tancat nos obre.
D’atricció parteixen les amargues,
perquè en temor més que en amor se funden;
mas, tals quals són, d’aquestes me abunda,
puix són camí e via per les altres.

~