Pere March
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Pere March
(?, ca. 1338 – Balaguer, 1413)


AL PUNT QUE HOM NAIX, COMENÇA DE MORIR...
JO EM MERAVELL COM NO HI VÉ QUI ULLS HA...
CEST FALS DE MÓN, NO EL PRECI UN PUGÉS...
DOMNA EM PLATS BEN ARREADA...
~















 
 

AL PUNT QUE HOM NAIX, COMENÇA DE MORIR...
 

Al punt que hom naix, comença de morir,
e morint creix, e creixent mor tot dia,
que un pauc moment no cessa de far via,
ne per menjar ne jasser ne dormir,
tro per edat mor e descreix a massa,
tant que així vai al terme ordenat,
ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat,
mas pus avant del terme null hom passa.

Trop és cert fait que no podem gandir
a la greu mort e que no hi val metgia,
força ne geny, rictat ne senyoria,
e trop incert lo jorn que deu venir,
com, quan ne on, que tot arnés trespassa,
e no hi té prou castell, mur ne fossat,
e tan lleu pren lo neci co el senat,
car tots som uns e forjats d’una massa.

Bé sabem tots que hic havem a-s eixir
o tard o breu, que no hi val mesestria.
Breu és tot, cert, qui pensar-ho saubria,
mas lo foll hom no se’n dóna cossir,
que, remirant sa carn bella e grassa
e el front polit e lo cos ben tallat,
ha tot lo cor e lo sen aplicat
als faits del món, que per null temps no es llassa.

Si bé volem un petit sovenir
com som tots faits d’àvol marxanteria,
e el sútzeu lloc on la maire ens tenia
e la viltat de què ens hac a noirir,
e, naixent nós, roman la maire llassa,
e nós, plorant de fort anxietat,
entram al món ple de gran falsedat,
que adés alciu e-s adés nos abraça.

Oh vell poirit, e què poràs tu dir,
qui et veus nafrat tot jorn de malaltia?
Missatge cert és que la mort t’envia,
e tu no el vols entendre ne-s ausir;
mas, com a porc qui jats en la gran bassa
de fang pudent, tu et bolques en pecat,
disent, tractant, fassent molt bal barat
ab lo cor fals e la mà trop escassa.

De cor preion deuríets advertir
en l’estat d’hom, qui tots jorns se canvia,
que el ric és baix e el baix pren manentia,
e el fort és flac, e el flac sap enfortir,
e, el jove sa, dolor breument l’acaça,
e mor tan lleu co el vell despoderat,
e el vell mesquí fai lleó de son gat
e pensa pauc en la mort qui el menaça.

Dieus sap per què lleixa mal hom regir,
o foll, o pec, e los bons calumnia,
que tal és bo com no té gran bailia
que és fer e mal si ho pot aconseguir,
e tal humil quan és monge de Grassa
que és ergullós quan ha gran dignitat,
e tal regeix una granda ciutat
fóra millor a porquer de Terrassa.

Qui bé volgués a Dieu en grat servir
e-s en est món passar ab alegria,
tot son voler a Dieu lleixar deuria,
e no pas Dieu a son vol convertir,
car Dieu sap mills a qui es tany colp de maça
per acabar, o qui tenir plagat
per esprovar o fer sa volentat
d’açò del sieu e que és raisó que es faça.

Del Paire Sant hai ausit, quan trespassa
d’aicest exil, al Juí destinat,
que dits: «Er fos ieu un bouer estat,
que honor d’est món a pecats embarassa!»

Eu, Peires March, pregui Dieu que a lui plaça
donar-me cor e voler esforçat,
que-s ab plaser prenda l’adversitat
e sens ergull lo bé qui breument passa.


~


 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

JO EM MERAVELL COM NO HI VÉ QUI ULLS HA...
 

Jo em meravell com no hi vé qui ulls ha
e cell qui-s ou per què no vol entendre,
e qui no sap per què no vol apendre,
e cell qui pot e sap com bé no fa,
e valent hom qui faça gran aulesa
per foll plaser qui dura pauc moment,
e de senyor qui perd cor de sa gent
per cruseltat o per mala avaresa.

E tinc per foll qui no guarde on va
e paubres homs qui trop vulla despendre
e de vassall que ab senyor vol contendre
e lo bon hom que ab vil senyor està
e cell qui fa joventuts en vellesa
e qui a foll comana regiment
ne-s a malvat fembra, força ni argent,
car lo mal hom cové de far malesa.

Senyor feleix qui trop estreny la mà
al servidor a qui la dega estendre
e puja cell a qui degra descendre,
e cossell cre d’hom monsongier e va
e dóna lloc a llengua trop encesa
de mal perlar, difemant e milntent,
pausants discords entremescladament,
d’on a la fi sa dignitat és lesa.

No par que bé tenga lo cervell sa,
cell qui ço fa, que-s autre vol rependre,
e cell qui ri com se degra escoscendre,
ne qui per fill o per filla es desfà,
e qui serveix ab la sua despesa
e qui menaç ne que menta sovent
e parla bell e-s obre malament
e gasta el sieu per viltats o peresa.

De xascun hom se tany que parle pla,
clar, pauc e breu, ab dreita raisó rendre,
senes sisany e ses vertat ofendre,
e, fait dubtós, que no el jutge certà,
e no difam autrui ne digorresa
ne lause molt hom qui el sia present,
ne sé, ne fill, ne son heretament,
ne sa muller no llou de gentilesa.

No m’assaut d’hom que haja ús d’alacrà
ne de senyor que a tort vulla el meu pendre
ne d’advocat qui tot plet vol empendre
ne de vassall qui em renya com a ca
ne servidor altiu ab niciesa
ne metge foll, no pràctic ni cient,
ne confessor grosser e negligent
ne gran estat no vulla’s ab pobresa.

De gran error mou a tot crestià
que per Infern Peradís vulla vendre;
sol del pensar, dauria hom pel cor fendre,
que, tard o breu, xascú sap que morrà,
e si en pecat mortal és l’arma presa,
lo foc d’Infern és son alleujament,
e Peradís hauran joiosament
cells qui deçai fan de virtuts empresa.

Prenga xascús segons la sua aptesa
d’aicest dictat algun millorament,
no guardant mé ne mon defalliment,
que tals sap dir que-s ha pauca bonesa.

Verges humils, corona de noblesa,
Maires de Dieu per nostre salvament,
preiats per mi vostre Fill excel·lent
que en tot bé far me dó gran fortalesa.
 


~


 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

CEST FALS DE MÓN, NO EL PRECI UN PUGÉS...
 

Cest fals de món, no el preci un pugés,
car tot lo trob ple de mals e d’engan,
de vanitats, de dolors e d’afan;
mas que eu farai com fa el rei d’un pagés,
que vol-lo sieu e no vol sa paria,
e preça’l pauc, mas que se’n vol servir,
e, quan lo perd, no se’n dóna cosir,
sí com de re que tan pauc ha valia.

Siam senyors, pus Dieus ho ha permés,
e no metam ço que és detràs denan,
que el món és fait per al nostre coman
e nós de Dieu, qui factor de tots és.
Donques, lleixem tota ribalderia
de cobeitats e de mal far e dir;
pensam tots jorns que havem tots a morir
e no vullam res qui de pecat sia.

Bé fa que foll qui no fa bon procés
mentre vivim, e no ens torb lo Satan,
la Carn e el Món, que cerquen nostre dan,
mas que els hajam per enemics tots tres;
que el Satan vol ergull, ira, falsia,
la Carn menjar e femnes e dormir,
e el Món tresaur e pompes e gaudir:
perdut és l’hom qui vol seguir llur via.

Usem dels béns que Sieus nos ha comés:
entendiment, raisó e franc talant,
degudament los mandaments guardant,
e cossegrem lo joi que ens ha promés.
Tot l’aur del món, jovent ne perlaria,
no pot valer que no hic hajam eixir
e denant Dieu a Jui estret venir,
que mills que nós sap què-s obram tot dia.

Què val estar ducs ne coms ne merqués,
dalfins ne reis, pus que sap que morran
e-s en est món així bé soferran
dolor e mals com lo paubre sotsmés?
Reis és tots homs que per dretura es guia,
e cell caitiu qui pecat vol seguir,
e cell és rics qui domta son desir,
e paubres cell qui sec ço que volria.

Alguns diran que-s ieu dic bell no-res,
que l’aur és bos e la dignitat gran.
Ieu dic que és ver als qui bé n’usaran,
que estiers millor fora com no n’hagués;
car dignitat qui regir la saubia
sí com se tany, e l’aur bé compartir,
lo món e Dieu ne pot aconseguir:
si eu los saubés, de grat los nomnaria.

Al mal hom pren com fa a l’hom foll pres,
qui pensa pauc al jorn qui el penjaran,
e menja e beu, tot risent e trufant,
tro que ve el saig, qui breument l’ha despés.
Cell qui no vol far bé com far poria,
com vol no pot, car Dieu l’ha en assir.
Mentre podem, vullam-nos corregir
e satisfer, que aprés mort no valria.

Als faits del món vei bé tot hom entés,
mas als de Dieu grossers e-s ignorants;
e som bé certs que els faits nos seguiran,
e mals e bos, e el temps en va despés,
e quant havem farà sai romania;
per què xascús hi deu trop advertir
en far bons faits e los mals avorrir,
e fai que pec qui en son hereu se fia.

Mais val donar que mendicar tot dia,
e comandar que mandament sofrir;
però de lleu pot hom en tot fallir:
Dieu nos llaix far ço que millor ne sia.

Maires de Dieu, humil verges e pia,
per servidor me vull a vós ofrir,
perquè d’est món ieu puga derenclir
tot ço que vós desplagués si ho facia.
 

~

 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

DOMNA EM PLATS BEN ARREADA...
 

Domna em plats ben arreada
e cavaller ben armat
e donzella enfressada
e servent arremangat
e cavall ab gran illada,
ardit e bé afrenat
e sufrent bé trenuitada.

E plats-me fer cavalcada
en lloc pla e ben poblat,
e vesser foc e fumada,
e-s enamic assetjat,
que haja tenir tots jorn bada
e no sia assegurat
si doncs no està dins murada.

E plats-me l’enamorada
ab lo cors prim e dalgat,
ab què es tinga per pagada
de mé per enamorat
e que em faça gran ullada
per tener-me el cors pagat
ella que en serà preiada.

Enquer hi ha plus qui m’agrada:
senyor ben amesurat
que hom no el servesca de bada,
ardit e fran ses barat
e que tinga gran mainada
segons l’esser que és dat,
que l’àls és causa trop fada.

E plats-me la hivernada
ans del sol esser llevat,
e que fos aparellada
missa a clergue espetxat,
baixa, que no pas cantada,
sinó en dia feriat
per far la festa honrada.
 

~