Miquel Antoni Martí
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia catalana d’ahir i d’avui


 

Miquel Antoni Martí
(? – Barcelona, 1864)


LAMENTS
LA SOLEDAT
~



 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

LAMENTS
 

Puix enlloc lo bé trobau,
plorau, ulls meus, plorau.

Qui podrà dar-me consol
en ma desditxada sort?
Ai!, inexorable mort,
com has apagat mon sol!,
per què m’has cobert de dol?,
per què m’has robat la pau?
Plorau, ulls meus, plorau.

Ja no abraçaré mai més
la delicada cintura
que en lo ple de ma ventura
me féu ditxós en excés.
Quin fat volgué que caigués
l’arbre de ma trista nau?
Plorau, ulls meus, plorau.

Aquell bé que tant amava,
aquells ulls que em daven vida,
aquella Rosa exquisida
que tot mon ser perfumava,
al cop de la dalla brava
mústiga i pansida cau.
Plorau, ulls meus, plorau.

En què parà mon amor?,
en què la boca de mel
que lo dolç nèctar del cel
destil·lava dins mon cor?
Eixut està son licor!
Llavis meus, eixuts estau!
Plorau, ulls meus, plorau.

Aquell pit agraciat
que enmig de sa blanca neu
encenia dins del meu
lo ardor més enamorat,
està rugós i morat,
sens humor, sec com un clau!
Plorau, ulls meus, plorau.

Entranyes enamorades
que nodríeu ab saó
mon rebrot, mon segon jo,
contentes i regalades,
per què, per què més vegades
mon ser no regenerau?
Plorau, ulls meus, plorau.

Ai de mon bé i de mon mal!,
ai tomba gelada i trista!,
tot ho robes de ma vista
sots eix marbre sepulcral.
Ja ditxa buscar no em cal,
que dins de tu tota jau.
Plorau, ulls meus, plorau.

Tot lo món està cobert
de negres ombres per mi:
eclipsat mon serafí,
ma llum per l’espai se perd.
Què fareu en eix desert,
puix enlloc lo bé trobau?
Plorau, ulls meus, plorau.
 

~


 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

LA SOLEDAT
 

Tórtola amorosa,
ton espòs te plora.

Respon a mon plant,
dolça vida mia,
mira ma agonia,
moga’t mon quebrant:
sens tu no reposa
eix cor que t’adora.
Tórtola amorosa,
ton espòs te plora.

Contempla mon niu
fred i desolat,
trist i ressecat
com rostoll d’estiu
des que no s’hi posa
ta ala encantadora.
Tórtola amorosa,
ton espòs te plora.

A la matinada
prou busc ansiós
del bec carinyós
l’ardenta besada;
trob brossa rasposa,
palla freda, i fora.
Tórtola amorosa,
ton espòs te plora.

L’alba del matí
lo pintat collar
ja no fa brillar
de ton pit diví:
com nit tenebrosa
ix per mi l’aurora.
Tórtola amorosa,
ton espòs te plora.

Eix olm està sec
puix l’heura li manca:
brota cada branca
un sentit gemec
que ab veu llastimosa
exclama a tothora:
Tórtola amorosa,
ton espòs te plora.

Torna a mos arrulls,
torna, vida mia;
llancen nit i dia
llàgrimes mos ulls.
Sens tu m’és penosa
fins l’aura sonora.
Tórtola amorosa,
ton espòs te plora.

No véns, amor meu?
Ni en selva ni en vall
sento lo metall
de ta dolça veu.
Ai pena angoixosa
que mon cor devora!
Tórtola amorosa,
ton espòs te plora.

Quin poder cruel
detura ton vol?,
qui cobreix de dol
lo meu cor fidel?,
quina mà envejosa
ma ditxa desflora?
Tórtola amorosa,
ton espòs te plora.

Mes, ai desditxat!,
en eix erm, què he vist?
Sota xiprer trist,
de sombra rodat,
una freda llosa?
Sort meva traïdora!
Tórtola amorosa,
ton espòs te plora.

Ja no vull fugir
del tret matador:
piadós caçador,
vine’m a ferir:
junta’m ab ma hermosa.
Beneïda l’hora!
Tórtola amorosa,
ton espòs te plora.
 
 

~